Just fa dues setmanes que va morir l’escriptor Eric Carle. Va morir en diumenge, el mateix dia que va néixer la seva erugueta goluda, el seu personatge més popular. L’erugueta goluda (The very hungry caterpillar) es va publicar el 1969 i el llibre s’ha reeditat tantes vegades i traduït a tants idiomes que corre la llegenda que al món se’n ven un cada minut des de l’any que va sortir al mercat. És possible, perquè ja sigui com a infant o com a adult lector de contes, gairebé tothom ha tingut a les mans aquesta història tan senzilla i sorprenentment exitosa que comença amb un petit ou, del mateix color que la lluna, esclatant amb la sortida d’un sol radiant de diumenge. En algunes conferències se li havia preguntat a Carle pel secret de la popularitat d’aquest cuc que tenia tanta gana que no parava de menjar: el dilluns una poma, el dimarts dues peres, el dimecres tres prunes, el dijous quatre maduixes... però encara tenia gana! L’autor va admetre que no sabia el motiu de l’èxit però creia que era perquè parlava de l’esperança. L’esperança de créixer i fer-se gran. I això que quan va presentar el projecte l’editora no va veure clar que el protagonista fos un cuc. Però el propòsit era que el llibre –i de fet tota la col·lecció de bestioles trapelles que va crear Carle– anés més enllà del text i l’obra tingués valor en el seu conjunt. Les il·lustracions, els colors llampants, les dues-centes vint-i-quatre paraules d’una història ben senzilla i el forat a les pàgines. El llibre de Carle simbolitzava molt bé aquesta fam insaciable amb la idea de la pàgina rosegada i devorada per l’erugueta trapella.

El llibre l’han llegit públicament presidents dels Estats Units, desenes de milers de cangurs d’arreu del món i centenars de milers de mares, pares, àvies i mestres de molts països.

L’erugueta goluda té l’argument perfecte per saciar la necessitat misteriosa de les criatures d’escoltar sempre el mateix conte explicat exactament igual que el primer dia. És la repetició el que transmet seguretat. La confiança de saber que les coses seran com sempre. Els nens i les nenes prefereixen la familiaritat a la novetat. Mentre gaudeixen de la mateixa història és perquè encara aprenen de les imatges i les paraules que tenen al davant. Només cal fer l’experiment de canviar algun dels àpats de la bestiola un cop la criatura ja se sap la història de memòria. “I el divendres l’erugueta va menjar cinc alvocats...” “Nooooooooo! Cinc taronges!”

L’atipada del dissabte, amb aliments poc saludables, ha servit a les associacions de lluita contra l’obesitat dels Estats Units per fer pedagogia sobre nutrició. A la nit, l’erugueta té un color groc sospitós i mal de panxa. Per sort, el diumenge al matí menja una fulla verda que li fa passar tots els mals. Construeix un petit capoll on amagar-se i, sota la mirada atenta d’una lluna protectora, reapareix convertida en una bonica papallona amb les ales plenes de colors.

L’erugueta i tantes altres històries preferides dels nens ens porten records d’infantesa o de criança. Eric Carle ha mort però l’erugueta continuarà menjant una poma, dues peres, tres prunes, quatre maduixes... arreu del món durant molts anys. És aquesta esperança de què parlava el seu autor. Potser el secret de l’èxit de L’erugueta goluda és que ens parlava precisament d’això, del cicle de la vida.