Feina 12 hores al dia a canvi d’un pis de 80 m2

Puig-reigAixò no és un anunci. No és treball a canvi d’habitatge. És un reportatge històric, tot i que, tal com estan les coses, podria ser actual i potser fins i tot reuniria prou candidats. En tot cas, fa un segle hi havia força gent que considerava una sort tenir feina sis dies a la setmana i dotze hores al dia, i garantir-se així, a més d’un petit sou, sobretot un sostre i una seguretat.

Això passava fa un segle i escaig –no és un temps tan llunyà– a la Catalunya de la industrialització, i més en concret a les colònies fabrils. Moltes famílies pageses van trobar-hi una via de fugida de la misèria i la inseguretat del camp. Per descomptat, uns quants industrials van fer molts diners i van considerar-se, alhora, benefactors socials. Un dels casos més notoris va ser el de la colònia Vidal de Puig-reig, dedicada a produir fil de cotó en producció contínua en dos torns: el de matí començava a les cinc, ben fosc. La feina era non-stop. Només es descansava els diumenges, quan tocava anar a missa, que a la pràctica acabava sent una activitat obligatòria. Si no, quedaves assenyalat.

Què rebien els obrers? Tenien dret a un pis de 80 m² amb llum i aigua corrent, avenços gens menyspreables aleshores, a un preu de lloguer de 10 pessetes la setmana. Disposaven, també, d’un hortet propi amb barraca. Tota la zona d’habitatges, més enlairada i en una zona menys humida, estava separada de la fàbrica i, per tant, lluny del soroll infernal de les màquines. Eren uns habitatges en un espai preservat, segur. Què més es podia desitjar?

En aquest entorn, els privilegiats de ser explotats deixaven enrere la incertesa i duresa de la vida al camp a canvi de la certesa i duresa de la vida d’obrer de fàbrica. De la forca al teler, de la feina a sol i serena a la feina eixordadora i estressant dins d’una nau industrial, on es feien anar alhora 300 telers de garrot que feien un brogit que avui ens sembla intolerable: el 80% dels que hi treballaven eren dones. Cada setmana rebien un salari –17 pessetes la setmana per als homes; 15 per a elles i 12 per als menors–, diners que les famílies gastaven quasi de forma íntegra a la mateixa colònia, on tenien força de tot, inclòs colmado, peixateria, sabater... Rarament sortien del recinte, només si n’eren expulsats: el "fot al camp!" era literal. Si queies en desgràcia pel que fos –un accident de feina, una malaltia, no complir amb els horaris...– no et quedava altre remei que tornar a treballar al camp, una perspectiva poc desitjable, sense sou fix. Era tornar a la intempèrie.

La novel·la Olor de colònia, de Sílvia Alcántara, es va inspirar en la colònia Vidal, un microunivers de 900 persones (prop de 150 habitatges) sota l’ombra allargada, protectora i controladora del senyor Vidal i del capellà. També del banc: el 1929 s’hi va instal·lar la primera sucursal fora de la ciutat de Caixa Manresa. No posar-hi els diners també estava mal vist.

Els Vidal eren originaris de Manresa. I eren molt catòlics. Sabien estar bé amb la jerarquia eclesial i governamental: a la colònia encara es conserva un bust de Sant Tomàs amb la cara sospitosament semblant a la de Franco. El 1951 van crear una escola per a joves obrers a Navàs sota l’empara del bisbe de Solsona, el valencià Vicent Enrique Tarancón, que anys després, durant la Transició democràtica, tindria un paper clau en l’obertura de l’Església al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola. Els Vidal, en concret la branca Vidal-Arderiu, també van fer amistat amb el cardenal Roncalli, que acabaria com a papa Joan XXIII, també d’esperit reformista i impulsor del Concili Vaticà II. Els Vidal, doncs, eren uns conservadors d’esperit social.

Però tornem a la fàbrica. Aquell món tancat de les colònies va durar una mica més d’un segle, de mitjans del XIX a ben entrada la segona meitat del XX. La Vidal va ser de les últimes a posar-se en funcionament (el 1901) i de les primeres a tancar (el 1980). El 1900, un any abans que obrís les portes, al Berguedà hi va haver l’última escaramussa carlina, reminiscència d’un món que tocava la seva fi: un grup de tradicionalistes de Gironella es va enfrontar, armes en mà, a la Guàrdia Civil, amb el resultat de dos morts i diversos ferits. Va ser un cant del cigne. Es posava punt final al segle XIX, el del fracàs de l’estat liberal, i començava una altra història que no estaria exempta de violència, però ara sobre els eixos de la lluita de classes i del xoc nacional: catalanisme vs. espanyolisme, obrerisme revolucionari vs. capitalisme reaccionari. El vell lema carlí "Déu, pàtria i rei" aniria caient en l’oblit. Les grans famílies rurals perdien pes definitivament. La industrialització havia anat guanyant terreny. De fet, el Berguedà, seguint el curs del Llobregat, "el riu més treballador del món", s’havia convertit en una de les regions d’Europa amb més colònies industrials: catorze.

Bé, amb la Vidal, quinze. Va ser l’última i la més moderna, fins i tot, de la mà d’aquell tarannà catòlic social dels Vidal, la més socialment avançada: dispensari amb metge, cinema, guarderia (de 0 a 5 anys), escola gratuïta (5 a 10 anys, nens i nenes separats), cafè, camp de futbol, dutxes col·lectives, safareig, barberia i biblioteca (amb 2.500 llibres). Del seu tancament ençà, també ha estat la més ben conservada i la que millor explica, encara avui, què va suposar aquell sistema d’amos paternalistes i obrers agraïts que canviaven llibertat per seguretat. Tres lustres després de la clausura com a centre productiu, el 1995 es va inaugurar com a museu seguint l’aposta cultural que s’havia fet a la conca del Ruhr alemanya un cop s’hi van tancar les mines.

Avui, trenta anys després, la colònia Vidal segueix acollint visites, sobretot d’escoles, tot i que l’estat de conservació és parcial. Només se’n poden visitar algunes parts. Hi queden, també, uns pocs habitatges en ús, de lloguer, gestionats per la cooperativa Vidàlia. La propietat del conjunt, però, és d’un fons d’inversió que fins ara no n’ha sabut treure partit. El futur del conjunt no està del tot clar.

La part museïtzada és de caràcter privat, sostinguda, encara avui, per la fundació de la família Vidal, i durant un temps va ser una secció al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També podria formar part dels museus d’història: en recrea una de rellevant, un experiment econòmic i social en bona part responsable de l’èxit de la industrialització catalana. En aquest cas, lluny de Barcelona, una opció que responia tant a la voluntat d’escapolir-se de la pressió sindical obrerista com per treure partit de l’energia hidràulica i només haver de recórrer al carbó, més car, quan baixava poc cabal pel riu (tenien sistema alternatiu preparat).

Situació de la propietat de la Colònia Vidal

El gruix de la colònia és propietat de Hynes, una empresa dels EUA que aglutina diferents fons d’inversió. Va comprar la finca (dues propietats registrades) cap al 2013. La Fundació Vidal es va reservar en propietat, i encara la conserva, una illa d’edificis: l’illa on hi ha el museu, la biblioteca, l’auditori, el bar i la botiga. La compra per part de Hynes es va fer amb diferents fons d’inversió i amb un crèdit del Banco Pastor. Van reunir uns 20 milions d'euros (12 per pagar als propietaris i 8 per a obres de rehabilitació). Es volia fer una operació immobiliària de fins a 400 habitatges. Per difondre el projecte al poble, es va posar una carpa a Puig-reig.

D’entrada, Hynes es va vendre el salt d’aigua a un privat (per més de 3M€), un particular de Madrid que encara l’explota. És el salt més important del Llobregat, genera entre 4,5 i 5 milions de Kw a l’any. L’operació en el seu conjunt va quedar aturada per la crisi immobiliària. Es va produir, també, el pas del Popular al Banc de Santander. Haynes va posar a la venda el conjunt a través del bufet d’advocats Imaz, de Bilbao. Abans, havia firmat amb la cooperativa Vidàlia un conveni de 75 anys de masoveria a canvi del compromís d’anar rehabilitant el conjunt. El Santander, a més, va posar la propietat (i tot el seu patrimoni immobiliari dolent) a mans de la firma Alseda, que va guanyar un plet contra Vidàlia. Fins ara, però, no s’ha executat.

Hi ha hagut algun comprador que s’ha interessat per tirar endavant la rehabilitació del conjunt per fer-ne pisos. Però de moment no ha quallat la venda.

La Fundació Vidal

La Fundació Vidal té la intenció de continuar la seva tasca, però amb la pandèmia, sense visites, va tenir problemes i pèrdues. El 2025 potser els números poden començar a sortir. L’any passat va rebre poc més de 20.000 visitants. Part del que és visitable respon a un acord amb Vidàlia (la nau industrial, el safareig, el pis, la peixateria, l’església). Les màquines sí que són de la Fundació i, en part, del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica (MNCT), tot i que la Colònia Vidal, per malentesos amb l’anterior direcció del museu, va deixar de ser-ne una secció. La fundació voldria passar a tenir una composició público-privada i tornar a integrar-se a la xarxa del MNCT.