El fotògraf Sergio Larrain, el secret més ben guardat de l'art xilè

BarcelonaEl fotògraf Sergio Larrain (1931-2012) sovint ha estat considerat el secret més ben guardat de l'art xilè: el 1965 va decidir allunyar-se de l'agència Magnum, on era l'únic fotògraf llatinoamericà, i va emprendre un camí de recerca espiritual i filosòfica i va anar abandonant la vida pública i una part de la seva feina. Més endavant, el 1978, es va instal·lar a Tulahuén amb el seu fill, on va viure fins que va morir, dedicat a la pintura, el ioga i la meditació. A més, a partir del 1999 va demanar que no es continués difonent la seva obra, així que va ser arran de la seva mort que el seu llegat va assolir cada vegada més reconeixement. Per tot plegat, l'exposició que li dedica la Fundació Foto Colectania a partir d'aquest dijous i fins al 24 de maig, que tindrà continuïtat a partir de l'agost amb una altra mostra dins la pròxima Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell, és un privilegi.

Fotogràficament, de Larrain s'ha dit que va saber veure el que passava desapercebut per als altres i que va mirar el que la societat xilena no volia veure. També que la seva fotografia de carrer és poètica i enigmàtica, amb ombres, reflexos i angles inesperats. Larrain va conèixer Henri Cartier-Bresson l'any 1959, qui li va proposar incorporar-se a l'agència Magnum, però se'n va acabar distanciant per poder dedicar-se als temes que realment l'interessaven i aprofundir-hi. "Amb la intenció d’escapar del seu entorn familiar, Larrain va obtenir una beca del British Council l'any 1958 per treballar a Londres seguint els passos de Bill Brandt, a qui tant admirava. Va ser durant aquesta estada a Europa quan Henri Cartier-Bresson va veure la seva obra i li va proposar formar part de la cooperativa Magnum", afirma la comissària de la mostra, Agnès Sire, que va ser la directora de la Fundació Henri Cartier-Bresson entre els anys 2003 i 2022. "Tanmateix –explica Sire–, ben aviat Larrain va començar a dubtar de les proeses que hauria de fer per produir històries publicables en revistes. Des de París va viatjar extensament per realitzar reportatges per a l’agència, però aviat va decidir tornar a Xile i deixar enrere la faceta comercial de la fotografia".

A Barcelona, Sire ha seleccionat unes 80 fotografies de les sèries Nens del carrer, Valparaíso, que va publicar amb un assaig de Pablo Neruda; Santiago i l'illa de Chiloé. Per a Sire, Larrain no va retratar els nens des del punt de vista d'un reportatge sinó des de la intimitat. Així, d'una banda, els nens s'oblidaven que estaven davant una càmera, però al mateix temps hi jugaven. "Els termes que fa servir Larrain per descriure l’estat de gràcia necessari per “rebre” una bona imatge són místics –explica Sire–, fins i tot espirituals, com si les imatges ja existissin al cosmos i el fotògraf només actués de mèdium. De la mateixa manera que es confon amb els nens del carrer que deambulen sorgits del no-res, Larrain forma un sol cos amb la pedra. El seu ull magnètic retalla fragments de la realitat sense por del que queda fora del marc, del temps que ha de venir, de les diagonals atrevides, de la manca de nitidesa, del ple sol o de la penombra. Tampoc les seves imatges no estan tancades: els seus personatges solen sortir del marc, com si fossin inaprehensibles i es resistissin a deixar-se tancar, com el mateix Larrain".