BarcelonaAlfredo Garofano (Buenos Aires, 1964) treballava en una agència de fotografia a finals dels 80 quan el seu cap va demanar si algú sabia treballar “al carrer”. Ell va contestar que sí. I el va fer anar a una discoteca on ningú el coneixia. Li va explicar que Bertín Osborne havia quedat amb una noia que no era la seva dona. I que ho intentés fotografiar. 

¿Aleshores ets paparazzi per Bertín Osborne?

— Una mica sí. Recordo que aquella nit tots els fotògrafs que hi havia a la festa van marxar d’hora. Jo em vaig quedar una bona estona fins que es va trobar amb aquella noia i vaig fer quatre fotos. No eren bones. Sincerament, pensava que no servirien per a res. Però a l’agència van estar entusiasmats des del principi. I les van acabar venent per un milió de pessetes. Jo en vaig guanyar 500.000. Més del que havia aconseguit en els últims tres mesos. Va ser quan vaig canviar l’estudi pel carrer. 

Per què vas decidir venir a fer de paparazzi a Barcelona?

— Hi vaig venir un parell de vegades per feina i em vaig adonar que no hi havia competència. Hi havia molts famosos, però ningú fotografiant-los. I vaig acabar muntant aquí una agència de premsa del cor pels Jocs Olímpics. 

Devia ser un bon any.

— El dia de la inauguració es va fer un sopar a l’Up&Down on va assistir Albert de Mònaco. Poc després va entrar al local Claudia Schiffer. Era el moment en què es rumorejava que eren parella, i era impossible tenir-ne una foto perquè estàvem envoltats de seguretat. Però jo coneixia l’organitzador de l’esdeveniment i li vaig dir a l'orella "Surt, surt". Es va apartar només durant un segon, el moment precís per poder tenir la imatge d’ells dos saludant-se. L'única imatge que va existir d’ells dos junts en tot un any. Ens van pagar un milió de pessetes per aquella fotografia. 

Va coincidir amb el moment en què la infanta Cristina va venir a viure a Barcelona.

— Va fer un pas enorme, venint a viure aquí tota sola. Es va posar a estudiar català a l’Institut Rosa Sensat, on no podíem fer la foto perquè la porta era un sex shop. En aquella època ningú ens l’hauria comprat. 

Una de les fotos potser més importants que has fet és justament de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin.

— Sí, era poc després del casament. Sabíem que la infanta tenia una audiència amb el Papa, i vam anar amb un altre company a Roma per intentar fotografiar la parella. No els trobàvem per enlloc, fins que una persona de l’ambaixada es va equivocar i ens va dir: “Són a Venècia”. I vam anar a buscar-los amb la sort que Iñaki és un paio molt alt. I els hi vam fer fotos a la plaça Sant Marc. 

Sobre fotos i la família reial. El rei despullat. Què va passar?

— Això va ser un disbarat. Era estiu i el rei va sortir en vaixell amb la família per Mallorca. Un grup de fotògrafs el vam localitzar en un punt molt fàcil, perquè estaven en una cala que tenia un penya-segat molt alt i, just a sota, hi havia el Fortuna. Estàvem fent fotos quan de sobte un company va dir: “Xxt, calleu, calleu”. Resulta que el rei havia pujat a fer la migdiada i s'havia tret el banyador. Nosaltres dèiem: “Hem fet el rei en boles! Ja està, ja ens podem jubilar”. Doncs no.

Per què?

— Vam pactar no publicar res inicialment, però un company que treballava a la revista Tribuna havia de publicar tant sí com no alguna cosa de la família reial banyant-se. El monarca les va veure i va tenir clar que si existien aquelles imatges també existien les d'ell despullat. 

I què va fer?

— Va arribar al Nàutic, es va acostar al lloc on érem els fotògrafs i ens va dir alguna cosa com: “Heu començat molt fort aquest any. Si voleu guerra, guerra tindreu”. La meitat dels fotògrafs no sabien de què parlava i l’altra meitat, sí. Jo tenia clar que allò ens portaria problemes i que voldrien les fotografies. Recordo que vaig dir a un company: “Si m'ho pregunta jo li dic que sí, que tinc les fotos”. Ell era el cap d’estat i jo un sudaca sense papers. Però em van salvar uns mitjons. 

Com?

— La muntanya que vam pujar estava plena d’herbes i branques, i tots els fotògrafs que hi havien pujat tenien les cames plenes d’esgarrapades. Però per casualitats de la vida jo duia uns mitjons a la motxilla i me’ls vaig posar. Als ulls de la Zarzuela jo formava part del bàndol sense esgarrapades, dels que no havíem fet les fotos. Per això mai vaig tenir una inspecció d’Hisenda. 

Inspecció d’Hisenda?

— Uns deu dies després de fer les fotos la gent de la Casa del Rei ja sabia perfectament qui era allà. Tots, menys jo, van tenir inspeccions d’Hisenda a tot drap. A un d’ells, que treballava molt a la Zarzuela i tenia l’acreditació permanent, l'hi van treure. D’un dia per l’altre. Quan va preguntar què passava li van dir: “Això què és? Una agència pornogràfica? Fora d'aquí”. Han canviat molt les coses, però en aquella època no hi havia cap llibertat de premsa. 

¿Les fotos al final es van vendre?

— No. Vam contactar amb una publicació i una editorial. En els dos casos ens van dir que no hi estaven interessats. Més tard van intentar comprar el material empresaris i intermediaris, persones alienes al món de la premsa. Vam pactar que no els hi vendríem. Però al cap d’uns anys un dels fotògrafs que les havia anat a negociar a Itàlia i que tenia alguns duplicats les va vendre pel seu compte. Ens va enganyar a tots. 

A Mallorca vas fotografiar també Lady Di i Claudia Schiffer.

— Amb Lady Di recordo els fotògrafs anglesos amb piles de lliures. Oferien molts diners si ells no havien aconseguit bones imatges. I la famosa foto del topless de Claudia Schiffer la va fer un company amb el qual jo treballava. Jo no vaig fer la foto, però em vaig emportar una part dels diners. 

Com funciona això?

— Jo treballava amb un company i tot el que fèiem anava a mitges. Jo era en una punta de l'illa fent un reportatge i ell a l'altra fent-ne un altre, i el que facturàvem a final de mes ens ho repartíem 50-50.

Com es va fer la foto de Schiffer?

— És l’exemple que cal ser als llocs en el moment adequat. Ella va embarcar en un vaixell que es deia El Tomato. I els dos fotògrafs van anar amb una llanxa a veure si aconseguien una foto. En aquests casos és important dissimular. És a dir, quan van arribar van fondejar, van banyar-se, van fer veure que també estaven de vacances. Fins que un dels dos va dir: “Crec que està fent topless, puja!” I el meu company va pujar i va fer les fotos. 

I per què valen la pena aquestes fotos?

— Ensenyem la vida privada dels personatges públics. A mi realment no em causa cap interès especial si va vestida o despullada.

Però sou conscients que es pagarà millor si va despullada.

— Sí, però en el moment no penses en això. Penses que la foto cal fer-la. De la mateixa manera que has de fer la foto de la gran jugada de Messi.

Però és equiparable? Una jugada de Messi, destapar un cas de corrupció o la vida privada d’algú?

— En el mètode de treball, sí. Per exemple, a mi l'escorta de Mario Conde em va voler tirar a l'aigua amb l'equip i tot perquè li havia fet una foto amb un empresari italià al vaixell a Mallorca, en el moment en què ell estava al focus mediàtic. A mi no em serveix preguntar-li: "¿Vostè és corrupte?" Perquè mentirà. Necessito la foto.

Si hi ha algú jove que vol començar, l'hi recomanes?

— Sí, però has de tenir una passió desmesurada per la fotografia i la informació, perquè són més les derrotes que els triomfs.