BarcelonaEl Moha s'eixuga la cara suada mentre escolta el Vincenzo, l'entrenador, incitar ferventment l'equip a donar-ho tot, a jugar més com un grup i a recordar les jugades assajades als entrenaments. Som al camp de futbol d'una escola de Sant Andreu, a Barcelona, durant la mitja part d'un partit de la lliga CEEB de l'equip SSB contra un equip escolar. SSB és l'acrònim de Street Soccer Barcelona. Es tracta d'un projecte creat per Fredi Vidal per oferir a joves immigrants, sovint en situació irregular i de vulnerabilitat, la possibilitat de practicar el seu esport preferit amb un equip. El Moha ve del Marroc, d'on va marxar per la falta de perspectives i les dificultats de trobar una feina digna.

El partit està molt renyit i els nois, al voltant de la vintena, ho donen tot. Però per a ells això va més enllà de guanyar o perdre al camp: "Durant un parell d'hores puc permetre'm desconnectar la ment de tots els problemes de la vida quotidiana, de la feina, dels papers i dels diners. El futbol ens fa sentir que no estem sols", explica l'Adrián, un veneçolà de 21 anys que va arribar a Espanya després de recórrer diversos països de Sud-americà, a la recerca d'un futur que el seu país ja no li pot oferir.

Buscant una oportunitat

Aquest és precisament el fil conductor que uneix les històries d'aquests joves migrants: la recerca d'un futur, d'una oportunitat, d'un lloc on almenys es pugui tenir l'esperança d'una vida millor. És el que els va portar a emprendre viatges de fins a dos anys per l'Àfrica Occidental, com en el cas del Yacouba. "Perds tota la dignitat", explica mentre mostra la seva ruta en un mapa. Va sortir de Guinea, petit país de l'Àfrica Occidental sotmès des de fa anys a una dictadura militar, i va arribar a Benín a través de Mali i Burkina Faso, on en comptes de seguir cap al nord va haver de tornar a Nigèria després de quedar-se sense diners. Allà va treballar durant diversos mesos als camps de blat, 12 hores al dia sota un sol abrasador, fins que va aconseguir estalviar prou diners per pujar a un autobús rumb a Mali i després travessar la frontera amb el Marroc amagat en un altre autobús. I va ser en aquesta part final del viatge, quan el final ja semblava a prop, que li va tocar viure la part més frustrant.

Va intentar creuar quatre vegades la tanca de Ceuta i les quatre vegades la policia marroquina el va enganxar i el va traslladar a Casablanca, on cada vegada va haver de pidolar al carrer per poder-se pagar el viatge en autobús cap a la frontera. Totalment destrossat i sense esperança, va aconseguir saltar la tanca al cinquè intent. Després de diversos trasllats va arribar a Barcelona, on va haver de passar quatre mesos al carrer abans de ser rebut en un centre d'acollida.

És un viatge que es fa llarg només d'explicar-lo, i la veu trencada del Yacouba deixa percebre poc del que deu haver viscut. Un recordatori del fet que, abans d'arribar a saltar la tanca o ficar-se en una pastera, els migrants procedents de l'Àfrica sovint ja porten mesos o anys de viatge.

Però el Yacouba, un home imponent amb una mirada sempre serena, prefereix mirar cap endavant. "No ho tornaria a fer, però ara estic bé, estudio català i informàtica, i jugo a futbol". Somnis? "Sempre m'ha agradat conduir, m'agradaria ser xofer o taxista".

Tarek, Justin, Konate, Ismael i Sekou. Al camp de la Satalina, que des de la muntanya de Montjuïc posseeix una esplèndida vista sobre tot Barcelona i on es duen a terme els entrenaments, ressonen noms que revelen la gran varietat d'orígens, ètnies i religions dels nois que formen part del projecte. Presenciar un entrenament significa submergir-se en una veritable barreja de cultures i idiomes; no és difícil sentir-los riure i bromejar en àrab, wòlof, francès, bambara o anglès, amb el castellà, a vegades barrejat amb el català, al servei de llengua vehicular.

Llista d'espera

Més de 170 esportistes de 39 països, tan diferents com l'Afganistan, el Salvador o Guinea Bissau, van trepitjar el camp l'any passat, gràcies al fet que els entrenaments estan oberts a tota persona major d'edat que es trobi en una situació de vulnerabilitat, sovint derivades pels mateixos centres d'acollida de la ciutat. De fet, la demanda és tan alta que hi ha llista d'espera per participar-hi. L'associació està buscant un espai per poder afegir un dia més d'entrenament, però al ser una ONG basada totalment en donacions de persones i entitats privades, no és fàcil aconseguir centres esportius disposats a deixar les seves instal·lacions. També compten amb un equip femení.

"El que els oferim és un espai de comunió col·lectiva, on cada rutina està pensada perquè les persones se sentin reconegudes i respectades, sense importar d'on venen, ni el seu idioma o creences", explica el Fredi, la ment, i el cor, darrere de Street Soccer, un equip que va crear el 2018 basant-se en el model belga, país on va entendre el potencial de l'esport com una eina social. Ho defineix com a futbol inclusiu: "La nostra missió és millorar la qualitat de vida d'aquests joves, el futbol els ajuda a aprendre a treballar en equip, a sentir-se part d'un grup, a mantenir certa disciplina, i aquestes són coses que els ajuden a desenvolupar més confiança i seguretat en ells mateixos, dins i fora del camp". El Fredi compta amb l'ajuda de més d'una vintena de voluntaris.

A més dels entrenaments i els partits, l'associació proposa també xerrades a les escoles i universitats, i tornejos solidaris amb equips d'empreses privades. "Crec que és necessari bastir ponts amb la societat i visibilitzar la problemàtica de l'exclusió, enfrontant els prejudicis sobre la immigració a través dels testimonis dels mateixos jugadors. Explicar les seves experiències significa traduir-les en un instrument que ajuda a destruir barreres.

En els últims dos anys, a més, ha estat possible organitzar un campus de tres dies a la Garrotxa, una experiència de convivència única i una ocasió per teixir llaços més profunds dins l'equip. L'objectiu per als pròxims anys és que Street Soccer Barcelona sigui un espai d'acompanyament encara més personalitzat segons les necessitats de cada integrant i que vagi més enllà del futbol ajudant-los també en l'entrada del món laboral.

Per a aquests joves arribats de tots els racons del món somiant amb el Barça i amb Messi, donar cops a una pilota a Barcelona representa molt més que una simple diversió. És un somni fet realitat, un símbol de les noves oportunitats de construir una nova vida aquí, i de començar a aspirar realment a alguna cosa.

El futbol és una manera de divertir-se i sentir-se una mica més a prop dels seus ídols, de conèixer persones amb històries similars o, simplement, d'alliberar la ment durant un parell d'hores de tots els pensaments i preocupacions del dia a dia. Després de passar mesos o anys caminant pel desert en condicions inhumanes i haver-se embarcat en pasteres sense la certesa d'arribar a cap lloc concret, poder xutar una pilota a la mateixa terra que els seus ídols té alguna cosa de surrealista i transcendental. "El futbol és l'aire que necessito per respirar", diu el Moha.

Certament, un partit de futbol no resoldrà totes les dificultats i problemes als quals s'enfronta un immigrant que arriba a Europa sense papers, sense diners, sense conèixer l'idioma, però per un moment el temps sembla aturar-se, i no importa d'on es vingui, el color de la pell, quin idioma es parli, quin passaport es tingui; l'única frontera que és important ara és una línia blanca en forma de rectangle.