GIL WON TÉ UNA VEU AGUDA. Quan canta, el seu cos diminut s’estira amb fermesa, i sembla més alta. L’expressió del rostre s’emmotlla a les lletres de les cançons. Ella assegura que en recorda unes 50 de tradicionals d’aquella Corea on va néixer fa 86 anys. Una Corea reconeguda com a única nació fins que va començar la guerra el 1950 -bomba atòmica inclosa-, que va deixar una ferida sagnant de 234 quilòmetres que avui compleix amb ofici la funció de frontera.

Dimecres 8 de setembre del 2004. El rellotge de paret sentencia que són les 7 de la tarda. La Gil està cansada, des de fa més de 60 anys té rampes a les cames i dorm poques hores per uns malsons en què sempre es perd en habitacions fosques. Està a punt de sopar quan, de sobte, una de les cançons que guarda a la memòria surt del televisor que ocupa una cantonada del menjador de casa seva. La Gil espanta el cansament d’una revolada, agafa el comandament per apujar el volum de la tele i es concentra a saber per què està escoltant ara una melodia tan oblidada pels coreans.

La televisió es converteix en la convidada especial de la nit. Observa atenta com mig centenar de joves d’organitzacions feministes criden “Exigim perdó, volem justícia” davant del robust edifici gris amb més de 60 finestrals minúsculs que protegeix el cos diplomàtic del Japó a Seül.

L’ànim de la Gil comença a alterar-se quan, enmig de pancartes i xiulets, la càmera centra el seu focus en la cara de Kim Hak-sun, la primera dona que va revelar el seu passat en una multitudinària roda de premsa a Tòquio el 14 d’agost del 1991. La locutora explica que Hak-sun és un símbol de la lluita després de denunciar el govern del Japó el desembre del 1991. Dos dies després, 237 dones més van abordar la titànica tasca de visibilitzar les seves pròpies històries des de Xina, Indonèsia, Holanda, Corea i les Filipines.

En el programa de televisió Hak-sun confessa que la seva adolescència va estar marcada per les violacions dels soldats japonesos, que va ser segrestada i obligada a consumir drogues i alcohol fins a convertir-se’n en addicta, i que 60 anys després encara tremola quan veu una bandera d’aquell país. La Gil s’indigna:

-De què serveix protestar d’aquesta manera? Per què s’ha de parlar de les coses íntimes que van viure algunes dones? És com buscar que els japonesos et tornin a escopir a la cara.

-Què dius, mare? -pregunta el Louis, el seu únic fill.

La Gil no contesta, ni pronuncia cap més paraula. El dolor es torna a instal·lar en aquell moment en cadascun dels ossos del seu fràgil cos. Els malsons entren sense escrúpols per les finestres abans d’hora, bellugant-se en la memòria com ratpenats famèlics. Un retrobament amb el passat que es desperta fort i sec.

Comprèn que ja no pot seguir amagant la seva història.

INFÀNCIA SEGRESTADA

La Gil va néixer el 1928 a la província de Pyunganbukdo, situada al bell mig de l’actual Corea del Nord. El pare mantenia els cinc fills amb la venda d’objectes antics, i la mare es passava més de 12 hores oferint peix fresc al mercat del poble.

Una infància tranquil·la, sense gaires records per mantenir. Fins que el 1935 la família Won va decidir provar sort a Pyongyang, que llavors ja era el centre industrial més potent de tot Corea. Carregant no gaires maletes, els set integrants del clan Won van caminar durant tres dies fins a arribar a la nova ciutat, que llavors ja tenia dos-cents mil habitants.

Però un cost de la vida tres vegades més alt que al poble i menys opcions de feina van dinamitar els plans de prosperitat. El pare de la Gil va trobar consol en les ampolles de Soju, un barat aiguardent d’arròs amb una destil·lació superior als 45 graus.

La mare va seguir venent peix a les parades del carrer, i va ser en una d’aquestes parades on, un dia del 1939, la policia li va notificar que el seu marit era a la presó. La prova del delicte era a casa: objectes antics robats.

Amb la detenció del pare, la família Won va passar a ser oficialment pobra: sense poder anar a l’escola, sense dret a medecines i amb l’obligació que tots anessin a treballar.

En aquella època de flux industrial, un gram d’or costava 4,2 wons. I la fiança que la policia va posar al pare va ser de 20 wons, una quantitat impossible d’aconseguir però que la família es va obsessionar a intentar aconseguir.

La Gil ja tenia 12 anys. Mentre ella encara jugava al carrer, el poderós Japó anava ocupant nous territoris: la Xina, Tailàndia, Birmània, la Indoxina i Indonèsia.

Aquesta ocupació va mobilitzar més de tres milions de soldats, els quals no només van plantar arreu la bandera del Japó com a senyal de victòria, sinó que a més van violar, saquejar i portar tot tipus de malalties de transmissió sexual als poblats més recòndits. Per mirar d’evitar-ho, el Japó va buscar una solució: crear prostíbuls a les casernes militars amb dones que van portar o que van segrestar des de països com, per exemple, Corea.

COMENÇA EL MALSON

Un matí del 1940, la Gil jugava amb tres amigues al carrer quan una dona s’hi va acostar per convidar-les a una reunió a la plaça del barri. Davant d’una dotzena d’adolescents, la dona va explicar que s’estaven reclutant treballadores per a una fàbrica oferint-los guanyar molts diners. La Gil va pensar en els cinc grams d’or que costava la llibertat del pare, així que va ser una de les primeres a apuntar-s’hi.

Les dones i nenes van ser traslladades a l’estació de tren sense possibilitat ni d’avisar les seves famílies, i només amb la roba que portaven posada. A mig camí ja havia perdut de vista les seves tres amigues. La Gil va plorar i va vomitar durant tot el viatge amb tren. A l’alba, el tren va frenar a prop de l’estació del riu Dunman-gang i algunes de les dones i nenes van ser traslladades en una furgoneta fins a Manju, al nord-est de la Xina.

Un militar rodanxó va ser l’encarregat de rebre el grup. Amb presses i sense explicacions detallades. A la Gil la van portar a un pavelló situat al fons del campament militar. Al saló principal hi havia una quinzena de dones assegudes. L’ambient estava presidit per un silenci atònit que es va trencar quan una coreana d’uns cinquanta anys va ordenar a la Gil que anés a una de les habitacions.

Tremolós, famolenc i desorientat, el fràgil cos de la Gil va suportar hores inacabables de penetracions, cops i murmuris ensalivats de soldats. La seva ment es va bloquejar i creu que per moments no va recordar a quin racó de món era.

Amb l’alba, els soldats van desaparèixer. La Gil va estar sense dormir les següents 24 hores però va sobreviure. Com va poder, amb els seus 12 anys a coll, va arribar al lavabo on esperaven el seu torn la resta de dones.

Després de deixar-se caure sobre l’excusat, la Gil es va trobar amb una taca de sang tatuada a les calces. L’esglai la va envair, va creure que la mort era a prop i va arrencar a plorar fins que finalment va perdre el coneixement.

El sagnat va reflectir la fi biològica de la seva infantesa. La violació massiva i sense descans va obligar el seu fràgil cos a correspondre amb el primer cicle menstrual.

L’episodi al lavabo va commoure una de les dones que feia mesos que treballava allà, així que va cuidar la Gil les hores següents, li va regalar una bola d’arròs bullit i la va batejar com a Hanako, que vol dir petita flor.

Els següents 14 mesos, la Gil va viure en una habitació de tres metres quadrats, un espai on va treballar durant el dia, va dormir poc a la nit i va protegir les seves pertinences: dos vestits, una estoreta i un raspall de dents.

El seu món es va concentrar en aquests 30.000 centímetres. Allí atenia els soldats rasos des de les 9.30 del matí fins a les 15.30 de la tarda. Cada 30 minuts havia de preparar-se per a una escena de sexe que no desitjava, ni entenia. A la tarda, tocava el torn dels suboficials, i quan queia la nit el seu cos havia de resistir encara l’arribada dels alts comandaments, que quasi sempre arribaven d’amagat.

TORNADA A CASA

Un matí, la Gil es va aixecar amb la pell bullint, i rius de suor que li solcaven l’esquena, el front i les mans. La matrona va decidir que estava en condicions de continuar treballant. Però el rebuig dels militars va convèncer la matrona de buscar ajuda. El metge militar va sentenciar que les dues crostes enceses a l’entrecuix eren una variant de la sífilis: el pian.

Un diagnòstic esperat, sense sorpreses. Aquesta malaltia assotava tot el campament. La matrona va insistir al metge que havia de curar la Gil. Així va ser com quatre operacions quirúrgiques en les condicions més bàsiques i menys higièniques van sentenciar la salut d’una Gil adolescent.

Algunes de les seves companyes no van resistir aquestes operacions sense anestèsia. D’altres van desaparèixer després d’anar al centre de salut. Ella va superar les expectatives de supervivència, i es va plantar als seus 13 anys amb un cos ja orfe d’úter.

Així que una matinada la matrona la va enviar de tornada a casa acompanyada d’un coreà que treballava a les ordres dels militars.

DE TORNADA A L’INFERN

Quan la Gil va tornar a casa caminava amb dificultat i havia perdut la meitat del pes, però la família va optar per no fer gaires preguntes. La situació continuava sent d’extrema pobresa, i el pare encara era a la presó. Poc temps per als consols, doncs. Tres setmanes després, la Gil ja treballava al carrer al costat de la seva mare, venent arròs durant el dia i tallant llenya abans d’anar a sopar a les nits.

Un matí del 1943 la Gil va haver de presentar-se en una fàbrica de bales del govern japonès a Pyongyang. Hi va treballar dos mesos fins que un dia va sentir que la cridaven pel nom de Hanako.

-No havia explicat a ningú que aquest era el nom que m’havien assignat al Centre de Consol. Però vaig ser ximple, molt ximple, perquè vaig creure en aquell home que fins a aquell moment m’havia tractat bé -diu la Gil.

Aquell coreà continuava treballant per a l’exèrcit japonès. S’havia convertit en un reclutador de nenes i joves desitjades pel sistema de Centres de Consol que el Japó ja havia implementat a cada zona ocupada d’Àsia.

El coreà va trigar dos dies a convèncer la Gil -i una de les seves amigues de la fàbrica- que la situació havia canviat. Que ara l’exèrcit necessitava treballadores per rentar uniformes i cantar als Centres d’Oficials algunes nits.

L’engany va guanyar la realitat tan bon punt les dues adolescents es van presentar a l’estació de tren de Pyongyang. Aquell diumenge, la Gil portava a la seva maleta un vestit de seda de color taronja que li havia comprat la seva mare, amb el compromís que el fes servir en els concerts que faria al Club d’Oficials. Va ser l’últim regal que va rebre de la mare.

No va poder guardar res. Ni la maleta, ni el vestit, ni l’amiga. En completa solitud, la Gil va ser portada a un Centre de Consol anomenat Dokiwa, situat al sud de la Xina.

Va plorar tot el trajecte perquè sabia que el malson es reactivava. I així va ser fins que va acabar la II Guerra Mundial.

UNA POLÍTICA OFICIAL

El pavelló on la Gil va estar reclosa no era un lloc excepcional. Va aconseguir sobreviure al que l’exèrcit japonès va denominar Centres de Consol, una espècie de clubs d’oficials on més de 200.000 dones i nenes van ser esclavitzades sexualment durant la II Guerra Mundial.

Ho va demostrar Yoshimi Yoshiaki, l’home que el 1995 va presentar documents oficials sobre aquell sistema d’esclavatge que va fer posar vermell el govern japonès. Professor d’història a la Universitat Chuo, es va proposar investigar les denúncies després d’escoltar els testimonis que dones com Kim Hak-sun estaven llançant al món.

Els llibres de seguiment militar que va desempolsar el professor Yoshiaki estan farcits d’arguments sobre la necessitat de disposar de prostitutes, servents i cambreres als campaments. Cap d’aquelles línies contenia la paraula dona, i portaven les rúbriques de tres funcionaris: sotscap Okamura, alt oficial Okabe i oficial Nagami Toshinori.

-Durant tots aquests anys el govern japonès deia que eren centres de prostitució finançats per empresaris, no per militars. Però una visita exhaustiva a la biblioteca on protegeixen la documentació de la guerra va demostrar el contrari -comenta el professor Yoshiaki.

Un dels folis més comprometedors és un de l’11 de desembre del 1937, quan l’alt comandament militar va ordenar la construcció massiva dels Centres de Consol a la Xina.

En un japonès de l’època, que Yoshimi Yoshiaki tradueix de memòria, s’explica que hi ha tres raons que van portar les forces armades a prendre aquella decisió: prevenir el contagi de malalties de transmissió sexual, frenar l’onada de violacions i alimentar l’autoestima dels soldats.

-Cap al 1939, l’exèrcit va reclutar una dona per cada 100 soldats. A les comissaries plovien les denúncies de nenes desaparegudes i segrestades. Fins i tot hi havia militars encarregats de fer estudis sobre el ritme, la resistència i el desgast de les dones reclutades per servir sexualment. Sens dubte es va tractar d’un pla sistemàtic -assegura el professor.

TOTES UNIDES

El Consell Coreà de Dones Esclaves Sexuals per a Militars Japonesos fa 20 anys que lluita perquè la història d’aquestes dones es conegui a escala mundial. Pixi-hyang és la seva directora i avui està asseguda al mateix escriptori on fa 10 anys va atendre la trucada telefònica de Gil Won.

A la Gil li va costar arribar a sentir-se prou lliure per vèncer els seus propis prejudicis. Fins que va poder explicar el que va viure va trigar un any, amb cadascun dels seus 365 dies. Però ho va fer. Des d’aquell moment, Pixi-hyang no se n’ha separat en cap dels actes públics als quals assisteix. A totes les fotos, vídeos o reportatges hi surten totes dues fent front a un Japó que les ignora.

-La societat de Corea era molt conservadora. Per exemple, en aquella època els coreans pensaven que si es trobaven amb un cas de violació el que s’havia de fer era mantenir el silenci, perquè era la millor manera de protegir la víctima. I així es va mantenir la situació durant gairebé mig segle. Les dones com la Gil van intentar sanar les seves ferides com van poder. Fins que la democratització va arribar a la llavors ja Corea del Sud aquest pensament no va començar a canviar, i les víctimes es van atrevir a parlar sobre el que havien viscut. I a donar-ne testimoni on fes falta.

L’experiència de la directora del Consell Coreà li permet assegurar que el govern japonès no ha intercanviat cap disculpa oficial i ha prodigat una llarga llista de justificacions sobre el que va passar amb les 200.000 dones en els Centres de Consol.

-El Japó no ha demanat perdó, només respon amb mentides, com que les esclaves volien treballar com a prostitutes i que mai van ser segrestades. Totes les denúncies que van fer les víctimes han estat rebutjades per aquest govern. Continuen passant els anys, i el Japó no assumeix la seva responsabilitat. I és aquesta la raó per la qual les víctimes no reben encara cap indemnització. Estem parlant que es va cometre un crim sistemàtic i metòdic per part de l’estat cap a aquestes dones -explica Pixi-hyang.

LA LLUITA ACTUAL

En els últims 10 anys, la veu de la Gil ha arribat a diversos països d’Àsia, Europa i Amèrica del Nord. El seu testimoniatge ha servit perquè comissions de drets humans de l’ONU i la Unió Europea exigeixin al govern japonès que demani disculpes a les dones que van trepitjar les Cases de Consol.

Al Japó encara hi ha un fort grup de nacionalistes que s’oposen a reivindicacions com les de la Gil, perquè per a ells són fets que atempten contra l’honor del país. Al capdavant d’aquests col·lectius hi ha líders de grans empreses com Canon, Fujitsu i Mitsubishi.

Un dimecres de setembre del 2013, a Seül, com passa des del 1991, arriba un grup de manifestants a l’ambaixada del Japó a Corea del Sud.

Allà hi ha la Gil. Somriu sense alegria, i agraeix la rebuda amb un gest que esbossen les seves mans.

Un grup de periodistes escodrinyen el rostre de la Gil durant set minuts consecutius amb flaixos, lents gegants i micròfons que esperen enregistrar alguna frase que sadolli la fam de l’informatiu de la nit.

-Ja no em queda coratge per parlar, em falten forces.

La frase provoca el silenci absolut.

Però ella remata:

-Ho sento.

Com la més veterana d’un grup de quatre noies, la Lora confessa que està afectada pel que acaba de dir la Gil. Per a la Lora és dur reconèixer en la Gil les mateixes paraules que en els últims dos anys han pronunciat 89 dones més que també anaven cada dimecres a l’ambaixada per denunciar com la guerra havia destrossat les seves vides. En aquest camí, elles van perdre el coratge per sempre.

La mort vigila les supervivents, que avui superen els 85 anys com a edat mitjana. La vida escriu la data de caducitat per a una lluita en la qual el Japó insisteix a defensar-se amb el silenci infinit.

La Gil avui no fa cap discurs. S’asseu davant de l’ambaixada només per escoltar les frases de solidaritat dels assistents. A l’edifici consular s’obre la porta perquè els treballadors surtin a gaudir de la seva hora d’esmorzar. Així ho fan. En 60 minuts es veu caminar amb normalitat mig centenar de persones que no s’immuten davant la protesta de la Gil i la resta de persones.

A la Gil li costa mantenir-se desperta. La Lora mira d’evitar que el cansament continuï minant l’ànim i el cos de l’àvia. Així que totes dues caminen a poc a poc fins a la furgoneta.

Gil s’hi asseu, sospira. I somia a poder tornar com cada dimecres.

En aquest enllaç podeu veure un reportatge sobre la Gil Won, publicat el 2013.