De Grace Kelly a Lady Di: els vestits de casament que han marcat història
Entre dijous i dissabte ha tingut lloc la Barcelona Bridal Fashion Week, l’aparador de moda nupcial més important de tot Europa. Una tradició, la del casament, que pel que fa a indumentària, es manté força inalterable des del segle XIX amb els quatre elements de referència: el vestit blanc, el vel, el ram de flors i l’anell. Un vestit que no tan sols domina el món occidental, sinó que també s’ha acabat imposant a moltes altres cultures fins a arribar a arraconar vestits tradicionals com quimonos, túniques o saris. Però, quina és la història d’aquest vestit que ha esdevingut un símbol reconeixible arreu?
Si hem de parlar de la història del vestit de núvia, no podem obviar el que va lluir la reina Victòria d’Anglaterra el 1840, per ser la primera que va optar pel color blanc, el qual es va imposar des de llavors com a símbol de la puresa sexual exigida a la núvia (i no al nuvi). Poques dones famoses s’han atrevit a trencar aquest protocol, tot i que comptem amb excepcions de renom com Elizabeth Taylor, casada amb Richard Burton, que va portar un vestit de color groc canari o Brigitte Bardot, vestida a quadres roses i blancs. Marilyn Monroe va casar-se amb Joe DiMaggio amb un color tan poc habitual com el marró i Wallis Simpson, la dona per la qual el duc de Windsor va abdicar del tron, va dir el sí vull l’any 1937 amb un vestit senzill de color blau.
Grace Kelly, en casar-se amb Rainier III, lluny de rebel·lar-se contra la tradició, va abraçar-la amb un dels vestits més espectaculars de la història. Amb el vestit va pagar el peatge per poder rescindir el seu contracte amb la MGM. En comptes que el fes Edith Head, la seva dissenyadora de capçalera i també dissenyadora en cap de la Paramount i d'Universal, va haver d’acceptar la de la MGM com a requisit per aconseguir trencar el seu compromís professional. Hollywood ens ha donat múltiples icones nupcials, com el vestit de núvia d’Adrian que va dur Joan Crawford a la pel·lícula Letty Lynton (1932). Les seves espatlles prominents plenes de volants van esdevenir un símbol de fortalesa femenina que va ajudar a llançar la carrera de Crawford i la va convertir en un referent d’estil. Els grans magatzems Macy’s van vendre més de mig milió de còpies d’aquest vestit de casament durant els sis mesos posteriors a l’estrena de la pel·lícula.
Els aires contraculturals i feministes dels anys seixanta van portar moltes núvies a qüestionar la tradició d’aquest vestit i l’estereotip de feminitat tradicional que representa. Tal és el cas de Yoko Ono, que es va casar amb John Lennon el 1969 amb minifaldilla, pamela, ulleres de sol, mitjons fins als genolls i vambes. Bianca Jagger va lluir un vestit jaqueta amb pantalons d’Yves Saint Laurent quan va casar-se amb Mick Jagger el 1971. Una minifaldilla, que va encarnar les revoltes juvenils i la revolució sexual, i uns pantalons femenins, que van representar la lluita per la igualtat entre homes i dones.
Però si hi ha un vestit difícil d’oblidar (i de digerir) és el de Diana de Gal·les quan va casar-se amb el príncep Carles el 1981, disseny d’Emmanuel. Una autèntica merenga tèxtil que va engolir visualment Lady Di, com a avantsala del desastrós matrimoni que l’esperava. Dissenyadors de l’època van passar-se molt de temps fent rèpliques d’aquell vestit, davant de multitud de clientes que, quan entraven als seus establiments, ja duien la fotografia de Diana a la mà. Aquest maximalisme va fer un retorn a l’ordre minimalista quan Carolyn Bessette-Kennedy va casar-se amb John F. Kennedy Jr. El seu vestit d’estil llenceria va marcar la tendència nupcial dels noranta.
El plat fort de la Barcelona Bridal Fashion Week ha estat la desfilada d’un dels pesos pesants de la indústria de la moda, la casa Vivienne Westwood, responsable també de vestits icònics com el del casament de Carrie Bradshaw a Sex and the City (2008). No deixa de sorprendre que una dissenyadora que va ser tan fidel a l’anarquisme punk, sobresurti creant vestits per a un dels ritus de pas més conservadors. Però, d’altra banda, evidencia el fet que els casaments, més que un sagrament, ara mateix no són més que un simple negoci i una expressió més de la societat de l’excés consumista que ens regeix.