La primavera del 1885, la gent que omplia la Rambla va ser espectadora d’una visió que va causar l’ensurt i el pànic entre els vianants: un carruatge de cavalls que, a tota velocitat, anava conduït per un home sense braços que agafava les regnes amb els peus, esquivant temeràriament els altres vehicles que circulaven per la calçada. Els diaris se’n van fer ressò i van aclarir, admirats, que es tractava d’un dels artistes que feien funció al Circ Eqüestre Barcelonès de la plaça Catalunya.

L’alemany Carl Hermman Unthan havia nascut amb una discapacitat física a Prússia Oriental, l’any 1848. Fill d’una bona família, va rebre una educació elegant, aprenent a escriure amb les dents i a tocar instruments musicals amb els peus. Va ser alumne del conservatori musical de Königsberg i va fer concerts de violí per tot Europa, fins al punt que Franz Listz el va comparar amb Paganini. En aquells anys també va guanyar diverses competicions de natació i piano i va ser tractat pel professor Rudolf Virchow, de la Societat Antropològica de Berlín. Però la vocació pel teatre i l’espectacle el va portar a guanyar-se la vida oferint exhibicions en les quals jugava partides de cartes, embolicava i fumava un cigarret o feia punta a un llapis amb una navalla. Així, en poc temps es va convertir en un dels artistes més populars de la Belle Époque. 

A finals del segle XIX es van posar de moda tota mena d’atraccions extravagants i sorprenents de vestuari i d’instrument musical en només cinc minuts. D’aquesta manera va debutar l’any 1885 al Circ Eqüestre Barcelonès, on Unthan disparava amb pistoles i fusells fent servir només els peus i demostrant una gran punteria. A fi d’atraure públic a les seves funcions, també es dedicava a conduir un carruatge pels carrers més concorreguts de la ciutat.

La següent visita d’aquest singular artista va tenir lloc la tardor del 1889, al Palais de Cristal, un cafè-restaurant amb entrada pels carrers Gínjol i Escudellers. Al local, que el 1896 va quedar devastat per un incendi, Míster Unthan hi feia número amb el britànic Harry Wallace, anomenat el camaleó anglès, que era capaç de canviar set figures com la Bella Otero o els germans Onofri. En aquell mateix escenari, Unthan repetia les demostracions de tir al blanc, disparant contra petites monedes de mig duro i mitja pesseta, jugava a cartes, encenia cigarrets, obria ampolles de cava i interpretava diverses melodies amb el violí. Al final, oferia 500 pessetes a qui fos capaç de disparar amb més bona punteria. Per a l’ocasió tenia de company d’escenari el professor Mariano Bello, un dels pioners del cinema a casa nostra que, amb els fotògrafs Napoleon, va obrir posteriorment la primera sala dedicada en exclusiva al setè art a Barcelona. Al Palais de Cristal presentava el seu Fotorama, una forma rudimentària de projecció amb la qual reproduïa tempestes i incendis.

Per aquelles mateixes dates, a Unthan li va sortir un competidor que actuava a l’Eden Concert, el pintor belga Jean de Henau, que realitzava paisatges i bodegons amb els peus. I el 1902 tornaria a actuar a la capital catalana, al Teatre Tívoli. Tanmateix, les exhibicions amb persones amb discapacitat física ja començaven a estar passades de moda i en poc temps van desaparèixer dels escenaris. Míster Unthan encara va estar en actiu fins als anys 20, quan es va retirar, i va morir amb 81 anys el 1929. Amb ell desapareixia un estil teatral que avui ens pot resultar anacrònic i de gust dubtós, però que va entretenir els nostres besavis i va causar pànic entre els vianants que es creuaven amb aquest artista sense braços i el seu carruatge embogit.