BarcelonaMai no m’havia fixat que a Gràcia quedessin tantes claus de pas d’aigua, unes minúscules caixetes de ferro, situades normalment al costat del portal de moltes finques antigues, la majoria ja en desús. I això precisament va de fixar-s’hi.

La primera que vaig trobar, per pura casualitat, va ser durant un passeig pel barri amb una amiga. Damunt d’un d’aquests comptadors es veia una fitxa blanca enganxada a la paret, amb un logotip i la inscripció “El museu més petit del món”, a més del nom de l’autor i el títol de l’obra. Era al carrer Martínez de la Rosa i mostrava un minúscul diorama d’un arbre en un prat de gespa, amb un cel fosc i una mitja lluna al fons, sobre el qual dos personatges, un home i una dona, miraven l’espectador així que s’obria la caixa metàl·lica. Dues figuretes de miniaturisme ferroviari, transformades en protagonistes d’una peça d’art efímer, sota el lema “Nit sota la lluna”.

Intrigat, a l'arribar a casa vaig buscar a internet, a veure si trobava més informació d’aquell detall lil·liputenc. I, efectivament, vaig acabar en una pàgina de la Noemí Batllori, propietària de la botiga Hospital de Joguines al carrer de la Virtut, que, per ajudar a passar el temps durant la pandèmia, havia engegat un taller d'intervenció artística que prenia les rovellades claus de pas com a sales d’exposició d’un museu imaginari on convivien amigablement iniciatives de creadors i obres fetes per nens petits.

En les últimes dècades, els carrers de Barcelona han estat transformats ocasionalment en improvisats espais d’exposició per artistes de tota mena. En aquest cas concret, la proposta semblava a mig camí entre aquell antic Museu Nacional d’Art Portàtil que, a mitjans dels anys noranta, van promoure Ignasi Duarte, Llorenç Bonet i Dídac P. Lagarriga; un recull d’obres de tradició situacionista que feien servir com a sales l’interior de diverses maletes velles. I les cases del Ratoncito Pérez que van aparèixer en molts racons del nostre país durant l'última dècada, singular barreja d’instal·lació d’art i paisatge infantil, que recordava un personatge dedicat a endur-se les dents de llet que els queien als infants, a canvi de deixar-los un regal sota el coixí. Un ratolí de fantasia, que havia nascut com un conte del jesuïta pare Coloma a finals del segle XIX, i que va fer popular a la ràdio l’orquestra Jaime Planas y sus Discos Vivientes als anys trenta.

A la pàgina barcelonasecreta.com hi podeu trobar un mapa amb totes les ubicacions d’aquest autoanomenat Museu Més Petit del Món. Seguint la ruta proposada, vaig dedicar un matí a visitar les seves sales. Val a dir que la iniciativa, iniciada l’any 2020, ha tingut una sort desigual. En algun cas, el que es pot veure és una mena d’amulets infantils, amb una inscripció feta amb guix de colors, on només hi diu “museu” i una fletxa, com en el cas de la situada a Gran de Gràcia, a tocar del carrer de Sant Domènec. En altres casos, es tracta de propostes més elaborades, amb més ambicions creatives, acompanyades de la seva respectiva fitxa. Hi ha capsetes que estan buides, ignoro si voluntàriament retirades pels seus autors, vandalitzades per desconeguts o pels propietaris de la finca on eren. Fins i tot vaig trobar-me que en una d’aquestes claus de pas la porteta havia sigut tancada amb clau. Diverses sorts viscudes per unes petites creacions que, a l'estar exposades a l’aire lliure, i després del temps passat des de la seva inauguració, fan del seu recorregut una mostra sorprenent, destinada potser a recordar-nos que una ciutat està feta de petits detalls, que sovint passen desapercebuts al vianant. Uns detalls en els quals convé fixar-se més.