Halle Berry, d’una manera o altra, ha lluitat tota la vida. Ja sigui per un paper cobejat en una pel·lícula, per les víctimes de la violència masclista com ella o per manifestar-se en contra de la percepció que la seva bellesa li ha estalviat patir i combatre. Sempre s’ha vist a ella mateixa com qui té les de perdre. I ara, en la seva primera pel·lícula com a directora -i que també protagonitza-, ha assumit aquest paper.

A Herida (que s’estrena el 24 de novembre a Netflix), Berry interpreta la Jackie Justice, una lluitadora d’arts marcials caiguda en desgràcia que està desesperada per tornar al quadrilàter. Aquest és el paper que més exigència física li ha suposat de tots els que ha interpretat: amb 55 anys, ha hagut d’entrenar de quatre a sis hores per aprendre boxa, boxa tailandesa, judo i jujutsu, a més de refrescar la pràctica de la capoeira, que havia après per a Catwoman. Després, es passava la resta del dia treballant com a directora: buscant localitzacions a Newark, Nova Jersey; desenvolupant un guió que en un principi se centrava en una dona blanca irlandesa i catòlica de vint-i-llargs, coreografiant complicades escenes de combats i col·laborant amb un elenc d’actors de diferents generacions. Per a una cineasta que debuta, aquesta combinació és una proesa.

Tanmateix, amb Jackie Justice, Berry interpreta un dels seus personatges més complexos: a més d’haver estat campiona d’arts marcials, la Jackie és una mare negra de mitjana edat que té dificultats per cuidar el seu fill de sis anys, el Manny (Danny Boyd Jr.), després d’haver-lo abandonat quan era un nadó.

“Vaig entendre qui era el personatge de Jackie Justice i d’on havia sortit”, diu Berry en una videotrucada des del pati del darrere de casa seva, a Los Angeles. I després d’esperar sis mesos perquè Blake Lively (a qui va oferir el paper originalment) decidís si el volia -al final va dir que no- Berry va decidir interpretar-lo ella mateixa amb totes les seves forces. “Em va encantar perquè lluitar és una cosa de la qual en sé molt, en l’àmbit personal i en la meva carrera. Sé el que és lluitar i que t’ignorin”, afirma Berry. “Entenc el trauma de la vida que et fa voler lluitar, necessitar-ho i haver de fer-ho”, explica. No només va guanyar aquest assalt, sinó que a més sembla que Netflix estava molt interessada en el projecte, ja que va pagar 20 milions de dòlars per la pel·lícula, segons els informes de la premsa especialitzada.

Com explica Berri: “Entenc la marginació com a dona negra, i la ira, el ressentiment, la por i la frustració que comporta. Si era capaç de posar tot això en aquesta pel·lícula, totes les coses que conec tan bé, llavors sabia que podia crear un personatge que no només resultaria real, sinó que també connectaria a fons amb dones de races diferents”.

Una narrativa diferent

És cert que la mera presència de la Jackie a la pantalla ofereix una narrativa contrària a l’heroisme de la majoria de les pel·lícules de boxa, dominades pels homes. Però l’èmfasi de la pel·lícula en la maternitat també va donar a Berry l’oportunitat de fer una altra declaració a Hollywood: l’arc redemptor de la Jackie reimagina activament el destí dels personatges més icònics de Berry, així com de les seves pel·lícules més recents, tot i que menys conegudes.

Mare drogoaddicta: Instint maternal. Mare desconsolada: Monster’s Ball. Mare embarassada misteriosament d’un astronauta que lluita per salvar el seu fill d’una espècie híbrida: la sèrie de televisió Extant. Mare cambrera convertida en justiciera després del segrest del seu fill: Otmica. Mare d’acollida de vuit nens negres durant els disturbis de Los Angeles: Kings. I aquestes són només les que em venen a la memòria.

El que distingeix la Jackie, per descomptat, és que és una lluitadora de veritat. I per a Berry, aquest fet, unit a l’impuls maternal del seu personatge, va fer que el paper fos més matisat i nou per a ella. L’actriu comença la nostra conversa preocupada per portar els seus dos fills a l’escola i explica que la Jackie “fa l’impensable -que és abandonar el seu fill- sense cap raó real en aparença, però emocionalment no podia quedar-se i ser mare”. Aquest acte persegueix la Jackie fins al quadrilàter, i fins i tot li fa perdre un combat pel títol quan demana que la deixin sortir de la gàbia de combat. Com explica Berry, la Jackie ha quedat tan marcada “que la por i la culpa la deixen fora de combat en la següent lluita i no pot continuar”. “No pot enfrontar-s’hi. Ja no és la lluitadora que era”.

En la preparació per al paper, Berry no es va limitar a veure combats (és una aficionada a la boxa de tota la vida), sinó que també va preguntar a les lluitadores d’aquesta disciplina per què havien escollit aquest esport. “Ara bé, això no sempre és així en tots els casos, però la meva investigació em va ensenyar que els homes i les dones solen lluitar per raons molt diferents”, diu Berry. “Sovint els homes lluiten per cuidar la seva família, ser el sosteniment de la família, per sortir de la pobresa. I les dones solen lluitar per recuperar la veu”.

I afegeix: “Com que moltes van patir algun tipus d’abús a la infància, la lluita es va convertir en la seva única manera de recuperar el sentit de si mateixes i el seu poder i seguretat al món”.

Quan li pregunto a Berry si la decisió de dirigir formava part del seu propi viatge per controlar el seu aspecte a la pantalla, en lloc d’estar subjecta als capricis d’una indústria que fins fa poc havia relegat les dones de mitjana edat, i molt més les dones negres, a papers secundaris, fa una pausa. Li pregunto si necessita un moment per reflexionar sobre els girs d’una carrera que inclou ser la primera dona negra que guanya un Oscar a la millor actriu (a Monster’s Ball, 2001) i un Razzie a la pitjor actriu (Catwoman, 2004). “A tots ens han donat versions del que som, però no per nosaltres mateixos”, diu Berry. “Aquesta és la sensació de poder de què parlo. Em sento poderosa només perquè puc fer-ho: puc posar la meva veu al món d’alguna manera i mostrar la meva sensibilitat de dona negra allà fora”.

Hi ha dues escenes de la pel·lícula que sobresurten i on Berry no només fa referència a les seves pel·lícules anteriors, sinó que és evident que analitza la mirada masculina tradicional. Una és al principi de la pel·lícula quan una discussió entre la Jackie i la seva parella i mànager, el Desi (Adan Canto), desencadena una escena de sexe, i la seva intensitat i tosquedat em van recordar un moment de Monster’s Ball quan el seu personatge, Leticia Musgrove, i Hank Grotowski (Billy Bob Thornton) tenen un tipus de connexió igualment desesperada i violenta. A Herida, aquesta escena no és només de clímax, sinó que es veu interrompuda abruptament per la línia argumental principal, en la qual el fill de la Jackie torna. Després ens adonem que el retrobament entre la Jackie i el Desi també serveix com a contrast per a l’intercanvi amorós entre la Jackie i la seva nova entrenadora, Bobbi Buddhakan Berroa (Sheila Atim). Berry no només fa que la càmera s’acosti més i mostri més temps les carícies que es dediquen les dues dones, sinó que la passió és catàrtica i realment sanadora per a totes dues.

Fragments del passat i del present

Per encarnar la metamorfosi de la Jackie, Halle Berry es va transformar del tot. Té els ulls inflats gairebé tota l’estona, els llavis li sagnen i fa servir pantalons amples i trenes sense cap indici de glamur.

Quan li dic a Berry que l’aparença del seu personatge em recordava el rostre desfigurat de Brad Pitt al final d’El club de la lluita, ella no hi està d’acord, i després m’adono que potser la meva mirada està distorsionada per idees preconcebudes sobre ella i sobre la seva carrera. En altres paraules, Berry volia interpretar la Jackie perquè veia fragments d’ella mateixa -del passat i del present- en la història d’aquesta dona i la seva lluita per tenir alguna cosa més.

“Aquesta és una altra batalla que he lliurat tota la meva vida: sembla que com que tinc un aspecte determinat no he passat mai cap penúria. He patit molt i he sofert moltes pèrdues al llarg de la meva vida. He sofert maltractaments”, recorda, entre altres coses, en referència a la violència física en les seves relacions passades i de les quals ja ha parlat. “Em frustra molt pensar que, perquè tinc un determinat aspecte exterior, la gent considera que no he tingut cap d’aquestes experiències a la vida real, perquè t’asseguro que sí que n’he tingut”, diu. A més a més, reflexiona: “Tot plegat no m’ha estalviat ni un sol desengany o angoixa, ni un sol moment de por o llàgrimes, creu-me”.

Sheila Atim diu que “la gran experiència de Halle Berry com a intèrpret va ser fonamental per alimentar el seu instint com a directora”. Però al final també va ser important, explica Atim, que “Berry entén molt bé la manera d’explicar històries”.

El resultat és un retrat de la feminitat negra que és a la vegada expansiu i enriquidor per a la Jackie i, en última instància, també per al públic de Halle Berry. “No hem vist mai una afroamericana d’aquesta manera en una pel·lícula”, diu Berry. “Soc de Cleveland, Ohio. Soc la sal de la terra, és un món que conec i és intrínsec al que soc”.

En altres paraules, una pel·lícula per la qual val la pena lluitar. “Si havia d’explicar una història, ho havia de fer des d’un punt de vista que conegués”, diu. “Vaig pensar que era una molt bona manera de començar”.

Copyright The New York Times

Traducció per Maria Labró