ROSA MARIA MALET (Badalona, 1948) ha estat durant 37 anys la directora de la Fundació Miró de Barcelona i, per tant, és la principal responsable dels molts moments de gaudi que ens ha donat aquesta institució que va fundar el mateix Joan Miró. Mai fa mandra anar a la Miró, sigui per passejar-se pels meravellosos espais que va construir Josep Lluís Sert -sens dubte el millor museu que té la ciutat-, sigui per tornar a emocionar-se amb les obres de Miró o per veure les seves exposicions temporals. Al llarg d’aquestes dècades n’hi ha hagut de tot tipus i, en un molt alt percentatge, d’alta qualitat. De Mark Rothko a Pipilotti Rist, del collage al joc, de Calder a Carles Santos... Qui no conserva com un tresor una exposició de la Miró a la memòria? Malet ha estat l’artífex d’aquest bon ambient, que ha regat amb una manera de ser i de fer suau, diplomàtica, conciliadora, però també rigorosa. Ara ho deixa. Ja tocava, és cert. Fa uns anys que va complir l’edat de jubilació, però assegura que es manté a disposició de qui vingui al darrere -aquest mes s’acaba el termini del concurs per escollir la nova direcció, tot i que no s’espera que se’n conegui el nom fins al setembre- i es mantindrà com a membre del patronat. Aquest dimarts se celebra la festa anual dels Amics de la Fundació. L’hi han dedicat. S’ho mereix.

Com ha aconseguit estar 37 anys al capdavant d’un dels museus més importants de la ciutat? Com ha aconseguit estar 37 anys al capdavant d’un dels museus més importants de la ciutat?

Les coses han anat així. No m’havia plantejat mai dirigir un museu, m’hi vaig trobar. Però quan et sents tan atret per Miró, per la seva obra i per la seva personalitat, et vas identificant amb el que entens que devia voler quan va crear la Fundació. Potser jo ho he interpretat bé, i per això el patronat m’ha anat mantenint en l’estructura. Hi ha moltes altres persones dintre de l’equip que també hi són des de fa molts anys i, per tant, això ratifica aquest sentiment: que Miró t’agafa fort. I no només per la seva obra, també pel seu concepte, el seu esperit i la seva generositat. Suposo que com que t’hi vas abocant i entregant, i a més tens una família que t’hi ajuda, tot plegat no resulta tan complicat.

Com va arribar a dirigir la Fundació? Com va arribar a dirigir la Fundació?

Vaig tenir la sort, i ho dic així, que justament quan vaig acabar la carrera d’història de l’art, el juny del 1975, va ser quan es va obrir al públic la Fundació Miró. Primer vaig venir-hi únicament com a visitant, i molt bé. Després una bona amiga, la Carme Ferrer, que en aquells moments era la conservadora del Museu d’Art de Catalunya, em va comentar que hi havia una plaça d’ajudant de conservador a la Fundació Miró. Sempre havia volgut treballar en un museu i de seguida vaig començar. El primer director va ser Francesc Vicens, amb qui vaig estar treballant durant cinc anys i de qui vaig aprendre molt. I, això no ho he explicat gaire, un dia, quan ja havia tornat la democràcia, va venir a Barcelona l’ USS Forrestal, un vaixell de guerra americà que, com que era un portaavions enorme, no va poder entrar al port. Des del consolat americà ens van convidar a visitar-lo, com a moltes altres persones, i el dia abans el Francesc Vicens em va dir d’anar-hi plegats. Vam sortir junts de la Fundació i ja de camí em va dir: “Quan siguem a dalt del Forrestal, et parlaré del futur professional que t’espera”. Vaig pensar que què voldria proposar-me... La qüestió és que em va explicar que havia demanat una excedència de la Fundació per dedicar-se durant quatre anys a la política [va ser elegit diputat al Parlament per ERC]. I així va ser com en un vaixell de guerra americà vaig saber, amb música de marxes militars, que el meu futur immediat era assumir, en funcions, la direcció de la Fundació. I fins ara.

Havia estudiat infermeria abans. Per què? Quin havia estat el seu entorn?

Sempre he viscut a Badalona, i tant la meva família com la del meu marit som el que en diem BTV (badalonins de tota la vida). Vinc d’una família normal. El meu pare tenia un negoci de regenerats de cotó. I l’avi matern havia estat pintor de parets. En la seva època havien tingut força empleats, i tot i que la part de les parets era més mecànica, ell dibuixava molt bé, i crec que no era ni conscient del que era capaç de fer. A casa, el que tenien molt clar els meus pares és que si m’havia anat bé el batxillerat era normal que volgués estudiar alguna cosa. En tenia ganes, i com que en aquella època era habitual que les noies estudiessin infermeria o magisteri, em vaig trobar estudiant infermeria d’una manera gairebé natural. Tenia clar que no volia ser mestra, mai m’ha temptat això de fer classes. Quan vaig acabar vaig entrar a treballar en un laboratori, que era el que volia, i hi estava molt bé. Però encara tenia el neguit de la història de l’art.

I d’on li venia aquest neguit?

Suposo que hi va tenir molt a veure l’escola on havia fet el batxillerat. Era l’Albéniz, una escola de Badalona, privada però no de luxe ni tampoc religiosa, que anys abans havia tingut la Maria Aurèlia Capmany com a directora. Quan hi era ella es veu que s’havia treballat molt el teatre, a la meva època va ser més la part artística. Tenien una manera de fer i uns criteris molt proactius, amb una exigència notable, i al mateix temps ens transmetien certs interessos que no eren estrictament l’assignatura que fèiem. Per exemple, arribava el diumenge i potser ens portaven al Palau de la Música, o al MNAC. Hi havia tres excursions establertes, però si hi havia una professora que veia que hi havia alguna exposició interessant a Barcelona també ens hi portava. Coses així, excepcionals. Era un ambient que formava part també de tot un context reivindicatiu de l’època. No és que els meus pares fossin gaire d’aquestes coses, però a l’escola deunidó. Les classes d’història, per exemple, les fèiem amb la Núria Folch, la dona de Joan Sales, professora represaliada de la universitat, que havia estat a l’exili. La senyora Sales, com li dèiem, sempre ens feia la història en català. Ens havíem après tots els reis de la Corona d’Aragó, i després ens havíem d’anar a examinar a l’Institut Verdaguer, amb el temari franquista. Potser era un doble esforç, però va valer la pena. Són d’aquells professors que et marquen. Com la de francès, que també era molt exigent i ens feia treballar molt. Però després també m’ha estat molt útil.

Per tant, deixa el laboratori i, ja casada, estudia història de l’art. Qui la va marcar, allà?

Sí, en aquella època ens casàvem molt joves. A la universitat em va marcar Alexandre Cirici Pellicer, per descomptat. I altres com Miquel Porter, Oriol Martorell i el doctor Santiago Alcolea. Crec que vaig disfrutar de molts dels professors i de quasi totes les assignatures.

Va agafar els anys més moguts de la universitat.

Sí, cada dos per tres hi havia vagues, es tancava la universitat i havies de buscar la informació pel teu compte. Qui no va deixar mai de fer classes va ser l’Alexandre Cirici. Si es feia vaga, en feia igual, però no obligava a ningú. Les seves classes, que sempre eren a les vuit del matí, les continuava fent a la seu de Rosa Sensat al carrer Balmes. Els que volíem, hi anàvem. Només per seguir les seves explicacions ja valia la pena.

Per què ho feia, això?

No crec que fos per fer l’esquirol. No anava a la universitat a fer la classe, però crec que per respecte als alumnes i a qui no volia perdre el curs va buscar una alternativa.

A la Fundació Miró va començar des de baix.

Quan vaig entrar a treballar amb el Francesc Vicens i el seu equip érem nou persones, ara en són 69. Tot era molt més petit i limitat. Em va tocar fer de tot. No vull dir que fes la feina de 15 persones, però bé... Jo anava fent el registre d’obres amb un llibre de registre, no com ara que està tot informatitzat, i si s’acostava una exposició temporal, tancaves el llibre i havies de buscar el que fes falta. Resoldre temes de fusteria, de vitrines, del que fos. I entre tots ho fèiem tot. Amb el temps s’ha anat consolidant l’activitat, s’ha ampliat l’edifici i també la plantilla. Tot ha agafat una nova dimensió, però mirant de mantenir una posició que ens defineixi i identifiqui. I al mateix temps encaixant amb un panorama canviat. Al principi no hi havia altres centres dedicats a fer exposicions d’art contemporani.

Van ser els únics durant molts anys.

Sí. Fins i tot el model de l’Espai 13, de convidar un comissari extern, també per intentar ajudar els joves crítics, va ser seguit per altres centres. Em sembla que s’ha intentat que la Fundació tingués sempre un paper útil.

En tot aquest procés l’ha acompanyat molta gent, com Eduard Castellet abans o Jaume Freixa ara. Quin paper ha tingut el patronat?

El patronat inicial, nomenat per Miró, tenia una composició amb presència de professions liberals, com ara arquitectes, advocats, crítics d’art i artistes. I alguns eren família seva, o persones properes, com és molt normal. Sempre s’ha procurat mantenir aquell tipus de composició, i si s’ha buscat patrocini d’empreses s’ha fet de manera que no calgués que entressin al patronat. Les institucions hi tenen representació, i hi fan una aportació material, però no hi ha la prevalença dels uns sobre els altres.

Potser és un exemple. Els patronats d’altres institucions són molt polítics, i així va la cosa.

Crec que té a veure amb la prudència de Miró. Va anar amb compte de no embolicar-nos a fer coses que ens poguessin portar problemes. Tot i que això també ha tingut una dificultat. Per exemple, l’altre dia el Pepe Serra es queixava en una entrevista de la reducció en l’aportació que feien les institucions públiques al MNAC. I és cert, però parlem d’aportacions molt importants. A la Fundació Miró mai hem tingut aquesta ajuda tan notable, i això ens ha obligat a haver de fer molts esforços amb els nostres propis mitjans. [Del pressupost de 8 milions que té aquest any la Fundació, un 67% són ingressos propis.] Però tot té un límit. No pots pretendre doblar el nombre de visitants en un any, a veure si així també dobles els ingressos amb les entrades. Faríem la visita incòmoda per al visitant i no és tracta d’això. Ara estem en un punt delicat. Institucions com la Fundació Miró, que permeten fer quedar bé el país i la ciutat, amb una mica més de reforç podrien fer moltes més coses.

Durant aquests anys s’han anat creat noves institucions culturals que han suposat grans inversions i al final no hi ha hagut diners per a tot. Com ho ha viscut, això?

Crec que la competitivitat és bona, estimulant, i t’engresca a dir que si els altres són capaços de fer-ho bé, nosaltres hem de mirar d’esforçar-nos per no quedar enrere. Però si en lloc d’això ens hem de repartir les engrunes entre tots, la cosa ja és més perillosa. Arriba un punt que vas fent passos enrere, i després tornar-los a fer endavant costa molt més. Aquests moments difícils els hem viscut bastant així, amb aquesta sensació d’anar enrere. Hem buscat l’estímul no deixant de fer les activitats artístiques de temes que no són Miró, però el que ens pot diferenciar més d’altres centres de la ciutat o del país és que tenim un patrimoni extraordinari d’obra i de documents de Miró. I la nostra obligació no és quedar-nos-ho per al dia que puguem posar-ho en valor, sinó que ens vam dir: “Fem-ho ara, això ho tenim a l’abast”. És una despesa que podem assumir i mirem d’esforçar-nos a trobar les vies que ens poden permetre divulgar coneixement i engrescar la gent a estudiar Miró.

Què no ha pogut fer per falta de suport?

Potser es tracta més de pensar en el que hauries volgut fer però t’has frenat d’entrada. Per exemple, en l’exposició del centenari de Miró, el projecte del MoMA estava centrat a fer evident que Miró era un artista que treballava sovint en sèries. Imagina’t que regularment, de tant en tant, haguéssim pogut fer una cosa similar i reunir totes les constel·lacions o tots els cavalls de circ. O, també, quan el Rijksmuseum d’Amsterdam va fer el 2010 l’exposició dels interiors holandesos, ens van demanar els nostres dibuixos preparatoris. Ells van aconseguir les tres obres acabades de Miró i, a més, tenien l’Interior holandès del segle XVII que els havia inspirat. Hauria estat fàcil poder-los dir: “Escolta, jo et deixo aquestes, tu em deixes les teves, i ho fem conjuntament”. Però moltes vegades ens hem hagut de frenar perquè no podíem incorporar una nova despesa... Una mica de coixí per poder tenir aquestes perles un cop de tant en tant hauria estat interessant. I l’edifici necessita també una atenció especial.

És extraordinari, però requereix una conservació complicada.

Sí, sí. I més un edifici tan únic com aquest. El mateix públic de Barcelona encara no l’ha descobert. Estem tots enderiats, i no dic que no s’ho mereixi, pels edificis de Gaudí, però no es veu que aquest edifici de Sert és un tresor com no n’hi ha cap en tota la ciutat. I diria que en tot el país.

Miró va insistir a posar a l’entrada “Centre d’estudis d’art contemporani”. En aquests anys hi ha hagut el debat sobre si això era el museu Miró o un centre d’art. Com ha viscut aquesta tensió entre els dos models?

Potser en un primer moment, com que no hi havia res més, semblava que la Fundació ho havia de ser tot. S’ha intentat no només mantenir sinó també reforçar l’activitat de l’Espai 13, que se centra en l’art més experimental, però a mesura que hi ha hagut altres centres que s’hi dediquen, per no parlar del Macba, hem centrat més l’atenció en Miró, ja que no podem oblidar que tenim un llegat molt important.

Entre els periodistes d’art hi havia dos bàndols, els picassians i els mironians... Com ho veu això?

Crec que Picasso és un artista que tanca camins, arriba al màxim i ja està. Miró és un artista que n’obre. Tu et fixes en cada etapa i és així. És contínuament una recerca. Quan als anys 20 deixa la tela en cru i comença a treballar la matèria, quan en temps de guerra li veus l’agressivitat i la violència... Són moltes etapes diferents en què continues veient Miró, però també com enceta una via que ha servit a les generacions que han vingut al darrere. L’artista que realment ho valora el que fa és explorar aquestes vies sense assemblar-se a Miró.

I de Miró n’hi ha que diuen que el millor és el darrer. Ho comparteix?

Cada persona pot trobar un Miró millor que un altre, en diferents èpoques, segons el que li interessi i vulgui destacar. El que crec és que el darrer Miró és molt representatiu de la seva personalitat. Que una persona gran -pensa que va morir amb 90 anys- encara vulgui explorar a veure què passa quan tira la pintura directament del pot a la tela, o quan hi aboca un raig de benzina i l’encén... Tot aquell material i les obres que van quedar a l’estudi demostren la seva curiositat i les ganes de descobrir.

I vostè que va estar amb ell, com era?

Molt expressiu en els gestos de la cara i les mans. Em sembla que als altres ens veia com a iguals, i això feia que els altres el veiéssim com un personatge especial però igual a nosaltres. I això t’hi acostava. Quan el vaig tractar més va ser quan vaig anar, al principi, a casa seva a Mallorca per treballar amb l’arxiu i amb l’inventari d’obra gràfica. Dinàvem o sèiem a taula i el veies actuar com una persona de la seva edat que sap que no pot prendre, per exemple, massa sucre, però quan la seva dona s’aixecava per anar a la cuina ho aprofitava i se’n tirava un altre terròs al cafè. Molt humà, molt proper.

Els anys setanta eren un moment de canvi, en el règim. ¿Li havia sentit a dir què en pensava políticament de la situació?

Sincerament, no recordo haver tractat aquest tema amb ell. Es poden treure conclusions a partir d’actituds, manifestacions, del que va fer al llarg de la seva vida. Però no es pot dir que fos un home d’esquerres ni de dretes. Era una persona de principis, amb una ètica inqüestionable. Em sembla que es veu en la cosa més modesta de tot el que hauria pogut fer: els cartells. I amb actituds com que en segons quina situació no s’hi havia volgut barrejar mai. Et diré una cosa. Ara fa molt poc, la família Gaspar Ferreras van fer donació d’una carta que Miró va escriure al seu pare en què destaca, i subratlla amb tota claredat, que al pòster que preparen per a l’exposició de l’any 58 a la sala Gaspar, sobretot hi posin Joan Miró, subratllant la o perquè quedi ben clar que el seu nom s’havia d’escriure en català. Dintre d’aquests principis ètics i la idea de justícia que tenia, ell sabia que s’estaven intentant carregar des de feia molts anys la nostra llengua i la nostra cultura. I per això sempre hi era.

Ara què pensa fer? ¿A part d’estar al patronat, té algun projecte en marxa?

Ja m’han fet la pregunta i sempre hi responc de manera molt prosaica. El primer projecte és arreglar tots els armaris de casa. No els tinc desendreçats, però m’aniria bé. No tinc una necessitat d’omplir el temps i buscar-me feines. Tinc algunes coses per fer: un text per escriure, una conferència per preparar... I si puc seguir ajudant en alguna cosa, en algun tema concret que pugui ser útil a la Fundació, sense interferir en cap cas en el terreny i la feina de qui vingui, ho faré. Pel que fa a les altres dues fundacions, de Palma i Mont-roig, també estic a la seva disposició. I, si continuo fent les certificacions d’obra gràfica, em veuran almenys un cop a la setmana per la Fundació. Ja ho veurem. Em sembla que també em dedicaré a mirar pel·lícules de la Filmoteca. No m’ho plantejo, però de coses per fer en sortiran.

No fa gaire li va sortir l’opció d’entrar en política i fer una gestió cultural a fons, quan Mas li va proposar ser consellera de Cultura. ¿No ha tingut la temptació de posar ordre?

Aquesta possibilitat es va plantejar en un moment en què per dedicar-se a qualsevol activitat política s’havia de ser polític. Hi havia una sèrie de reptes per resoldre que feien que algú que només fos un tècnic es pogués ensorrar i, darrere seu, ensorrar allò pel qual està treballant. Em va semblar, per tant, que la decisió més sensata que podia prendre, pels altres i per mi, era no acceptar una responsabilitat política.

Eliminem tot el tema Procés i retallades. En una Catalunya postreferèndum, en marxa i d’anar per feina, amb tot el que ha après, ¿es veuria amb cor de dir com organitzar-ho?

No estic fent cap proposta ni oferiment, però si m’ho preguntessin, potser podria tenir la meva opinió i pensar en certes opcions.

Què s’ha fet malament en cultura?

Potser s’hauria d’haver lligat més bé la part d’ensenyament amb la part d’activitat cultural. Em sembla que una bona formació, una bona base, és fonamental per aconseguir uns bons resultats culturals. I cada cosa ha anat massa pel seu cantó. D’altra banda, potser ens hauríem hagut de centrar més en el que volem aconseguir amb el que tenim en lloc d’emmirallar-nos en el que tenen en altres llocs i no tenim nosaltres. Ens crea uns problemes i conflictes que no són fàcils de superar. Siguem conscients del que tenim a nivell humà i de continguts. Vegem quin partit se’n pot treure. I si té sentit, posem fil a l’agulla.

Ha dit que sembla que s’ha fet molta pedra, però que després han fallat els continguts. ¿Aquest ha estat un dels problemes?

Potser sí. La base és això. Primer, saber de què disposem i com ho volem enfocar i divulgar. De vegades hem anat llançats a fer edificis de molts milions d’euros sense saber ben bé com omplir-los. O fent una altra inversió que no ens podem permetre. O desvestint un sant per vestir-ne un altre...