BarcelonaAlan Roocroft ha passat gairebé més temps entre elefants que entre persones. Va entrar a treballar al zoo de Manchester amb només 14 anys i més de mig segle després s’ha convertit en un dels principals experts en la gestió d'elefants als zoològics. La mort de cuidadors el va empènyer a repensar tot el sistema que hi havia fins als anys 90 i és pioner del “contacte protegit”, un sistema que ha creat per atendre les necessitats socials i biològiques dels animals i garantir alhora la seguretat dels cuidadors. L’ha implantat en 130 zoos, entre els quals el de Barcelona. 

M’interessa la història d’Escobar.

— No vull que pensis que soc mala persona.

No puc garantir res.

— Tenia una nòvia colombiana que va venir amb mi a viure a San Diego. Em demanava que anés a veure els seus pares a Bogotà i pensava: "Merda, estic intentant deixar la relació i ella vol que conegui els seus pares". Però hi vaig anar com un ximple. I, per acabar-ho d'adobar, m'hi vaig quedar més temps i em vaig acabar embolicant amb una altra noia. 

D’acord, no ho jutjo. I després?

— Em vaig traslladar unes setmanes al despatx d’aquesta noia, una mena d’oficina de fotoperiodistes. I un dia van entrar uns nois que estaven fent un anunci per a Freskola i necessitaven un elefant. L’únic lloc de Colòmbia on n’hi havia era a l'Hacienda Nápoles. 

El zoo de Pablo Escobar...

— Hi vaig viure un parell de setmanes. Volien que a l’anunci aparegués l’elefant sortint d’un oasi i bevent Freskola i jo l’havia d’entrenar. I aquí és on apareix Popeye. 

Qui era?

— Jhon Jairo Velásquez, un dels sicaris del clan de Medellín. El primer dia em va tractar com una merda, era un arrogant. Però quan em va veure treballant amb l’elefant tot va canviar i anava dient a tothom: “És el meu amic”. Aleshores no sabia ni qui era ell ni qui era Escobar. 

I Michael Jackson?

— Tenia tres elefants: Ali, Baba i Gypsy. Vivien a Neverland, el seu ranxo. El veterinari em va demanar que hi anés per entrenar la gent que hauria de cuidar-los. Era un lloc estrany, Neverland, però no és la història més estranya que he viscut. 

I quina és?

— El director del zoo de Koxville em va demanar no comentar-ho, però com que ara ell ja deixa el càrrec, no passa res. Quan treballava a San Diego em van enviar a Knoxville per revisar el seu elefant. I l’entrenador, que es deia Frank, va tenir un atac de cor i va enviar el seu fill a portar-me a sopar un dia. Vam anar a un lloc curiós, on totes les noies anaven vestides com la Dolly Parton, i vam estar xerrant amb en Tom, com es deia. I resulta que en aquest lloc només servien Coca-Cola. Li vaig proposar d'anar a fer una cervesa i em va respondre: "No, em torno boig quan bec cervesa". I dos mesos després rebo una trucada. 

De qui?

— El meu cap dient-me: "Vas anar a Knoxville, oi? Vas conèixer el Tom Husky?" Resulta que era un assassí en sèrie que havia matat diverses prostitutes. Vaig recordar el que em va dir de la cervesa… i com ell ja sabia que era perillós. 

Aquest noi s'havia criat en un zoo. Com hi vas arribar, tu?

— El meu pare era amic dels cuidadors del zoo i hi anàvem sovint els caps de setmana. En aquell moment no havien passat tants anys de la guerra, el sistema educatiu era feble i a Anglaterra havies de ser enginyer o futbolista. Jo no jugava bé i tampoc m’interessava l'enginyeria. Als 14 anys vaig deixar l’escola i vaig demanar feina a aquells cuidadors. Me'n van donar i vaig acabar així amb els elefants. 

Què t’agrada dels elefants? 

— Res. És un treball dur. Caguen molt, mengen molt i són perillosos. Què hi ha d’atractiu? 

Alguna cosa te'n deuria atraure...

— Que ho podia fer. Aleshores les feines s’aconseguien per les habilitats, havies de demostrar que ho podies fer. I jo vaig demostrar les ganes de treballar durament, d’aprendre, i la capacitat de fer la feina.

Són animals intel·ligents?

— Molt, el problema és que nosaltres no tenim la intel·ligència per reconèixer-ho.

A tu et reconeixen?

— Sí, per la virtut d’aparèixer. Però recorda això que et dic: si no apareixes també ho recorden. 

Com?

— Si cada dia hi vas a les nou del matí, ells es programen amb aquell horari, i si no hi vas et busquen, es deceben perquè no són alimentats. O si hi entra algú altre que no sap fer bé les coses, ells ja pensen: "Oh, avui ha vingut l’idiota". Així d’aguts són els seus sentits. I tu t’has de programar per no decebre’ls. 

Quan vas començar entraves a la gàbia. Era perillós? 

— No tenia por, però era perillós. Es morien molts cuidadors: durant els 90, un cuidador per elefant cada any. I el meu cap em va dir: "Podem fer alguna cosa de manera diferent?" Li vaig dir que els podíem entrenar com es fa amb les balenes, no fer el que es feia abans.

I abans què es feia?

— El que s’ha fet durant un mil·lenni. Ho feien els romans als coliseus, els asiàtics al llarg de la història: fer servir l’animal per ajudar-te i millorar la teva vida, no la de l’animal. No podem pegar als animals perquè ens facin cas. Hem de pensar en el que necessiten. 

Com ho vas canviar?

— Hem entrenat balenes durant anys utilitzant reforços positius: l’animal fa alguna cosa i n'obté una recompensa. Vaig agafar aquest sistema i el vaig adaptar als elefants. En realitat, el reforç positiu no és gaire diferent del que fem amb un nen o un gos. Però la gran diferència és que el sistema no es basa en "et faig mal perquè moguis la cama". És al contrari. 

Quins canvis vas observar en els elefants?

— Esdevenen molt més confiats perquè no hi ha conseqüències, els deixes més espai per moure’s, els baixa la pressió arterial. I el cuidador no es posava en perill perquè treballem en la distància, sense envair el seu espai.

Els estimes?

— No, els respecto d’una manera que em porta a lluitar pels seus drets. 

Què han de tenir?

— Espais més grans i que com a mínim estiguin junts un grup de deu elefants. Sabem que un peix necessita aigua per sobreviure, no el posaríem mai en un tanc sense aigua. Doncs els elefants han d’estar en un espai i ser-ne prou. He escrit cartes als meus nets explicant-los que, si la situació d'aquí a uns quants anys és la mateixa que avui, vull que comencin a protestar.

Com han d’estar d'aquí vint anys?

— Si encara són en zoos, han de ser-hi en un nombre i amb un espai adequats, que no sentin que es tanquen portes darrere seu. No hi ha d’haver elefants al nord, encara que vulguin poder-ne ensenyar al zoo d'Hèlsinki. Ho sento, però no, tenen massa fred. Ens hem de fer les preguntes adequades i pensar: tenim espai, tenim diners, podem tenir deu elefants? Si veus que no és possible, si no en pots tenir deu, no en tinguis cap. No els hauríem de desitjar una cosa diferent del que volem per a nosaltres mateixos.