Catalans fascinats per les llengües antigues: per què estudien copte, egipci o arameu?

Barcelona"L'interès per les humanitats ja ha tornat. Només cal veure com s'omplen els cursos extraacadèmics. La societat necessita el coneixement humanístic que el sistema educatiu ha deixat d'oferir", afirma el filòleg clàssic, escriptor i editor Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics. En un món en què es prioritza el rendiment econòmic i l'ensenyament instrumental, en l'era de les pantalles i la intel·ligència artificial, les aules s'estan omplint de gent amb ganes d'escoltar, llegir i aprendre. Sovint busquen coneixements que no tenen una finalitat ni utilitària ni laboral; senzillament es tracta del plaer de fer una pausa, construir un pensament crític o bé obrir la porta a mons desconeguts.

Mentre la literatura, les llengües i la filosofia perden pes en el sistema educatiu, espais com l'Escola Europea d'Humanitats, l'Institut d'Humanitats, l'Ateneu Barcelonès, l'Ateneu Universitari Sant Pacià i les universitats catalanes omplen les aules "de gent de 50 a 80 anys que no es volen entretenir, es volen formar en humanitats perquè es volen formar com a ciutadans –explica Javier Velaza, degà de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB–. La universitat ja no és un lloc on vas dels 18 als 23 anys".

Les llengües clàssiques són un d’aquests sabers que atreuen estudiants molt heterogenis. La primera pregunta que sempre els fan és: "Però per què?" "La gran errada del nostre món és el «de què serveix?» Ja m’ho preguntaven estudiant història. Doncs per saber d’on venim, per eixamplar la nostra manera de veure el món, pel pur gust de saber, pel plaer d’estudiar. Serveix a nivell personal, i com que això ens transforma, també afecta el món", diu la professora d’egipci Pilar Casals. La universitat, la recerca i l’ensenyament secundari són les sortides professionals per als titulats en filologies –dels quals hi ha una gran necessitat– i puntualment també el sector editorial, la diplomàcia, el turisme. El món de l’empresa també està demanant professionals amb una solvent formació humanística.

Hem entrat a l'Escola de Llengües Antigues de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, que atreu tant els estudiants de les seves facultats de Teologia, Filosofia Cristiana i Litúrgia com adults que estudien fora dels estudis reglats. Hem volgut conèixer quin perfil de gent s’apunta a fer hebreu antic, egipci o copte. "Les llengües clàssiques europees i de l'Orient Mitjà ens ajuden a entendre el bressol de la nostra cultura. La llengua no és només un instrument per parlar, sinó un vehicle de transmissió de coneixement, de cultura i de comunió humana, és a dir, transmetem un esperit, una manera de ser, de viure, d'entendre el món", diu Marcos Aceituno, secretari general de l’Escola de Llengües Antigues.

"Estudiar una llengua sempre et posa en contacte amb un món que és diferent del teu i que funciona amb les seves pròpies regles. D'alguna manera, t'obliga a sortir de dins de tu mateix i et convida a apreciar una altra realitat. És com viatjar en profunditat, però sense necessitat de moure's. Si a més a més es tracta de llengües que han tingut un impacte enorme en la nostra civilització, com l'hebreu o el grec, aleshores la recompensa és immensa: en cada paraula d'aquestes llengües hi ressonen segles d'història", afirma Garrigasait.

Hebreu antic i grec

Achille Nzamurambaho (Cyangugu, Ruanda, 1980) fa catorze anys que és capellà, els tres últims a Catalunya. L'hi va proposar el seu bisbe ruandès i li va semblar "que seria bonic", diu. "Vaig venir per estudiar la Bíblia i fer tasca pastoral, perquè aquí falten mossens". Ara és el rector de la parròquia de Santa Maria de Navarcles (Bages) i, amb un català fluid, es presenta directament com a Aquileu. La seva biografia, doncs, explica que dediqui dos matins a la setmana a estudiar el màster en teologia bíblica a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, una institució de l'Església catalana que depèn acadèmicament de la Santa Seu.

"L’hebreu és l’idioma original de la Bíblia, per tant, el primer missatge que Déu va donar als homes va ser escrit en hebreu i grec. Per això és molt important per als cristians, i més per als mossens, conèixer els orígens de la nostra tradició", explica. La porta d’entrada de la cultura jueva és aprendre’n la llengua, explica, perquè "tradueix una forma de vida de la gent". Poder llegir el missatge bíblic original li permet entrar pel seu compte als textos antics, sense intermediaris. "Qualsevol traducció és una traïció, i de vegades no expressen del tot el que volia dir aquell missatge. Quan en tens la teva versió en pots treure el missatge correcte".

Nzamurambaho parla ruandès, francès i català, però no parla tan bé castellà. De fet, quan els religiosos ruandesos arriben per exercir a Catalunya, passen un mes d’adaptació i aprenentatge a Santa Margarida de Montbui, a casa del mossèn Josep Maria Pujol, que va ser missioner a Ruanda durant vint anys i parla les dues llengües. Com que ell va arribar el 2021, en postpandèmia, no va poder fer classes: "T’espaviles parlant amb la gent i fent celebracions i acabes per parlar català; evidentment, saber francès ens ajuda", diu. Ell va passar els sis primers mesos a Sant Vicenç de Castellet, un any de vicari a Igualada, dos anys de rector a Sant Hilari Sacalm i tot just fa dos mesos que és a Navarcles. "Els mossens tenim l’obligació d’adaptar-nos a qualsevol lloc. La teva missió en general no canvia, però t’has d’adaptar a la mentalitat del poble i de la gent que hi ha", diu tranquil.

El màster se li allargarà quatre anys perquè dedica a la parròquia la major part del temps. "Jo convidaria la gent a estudiar aquests idiomes, no són només per als mossens", afirma. La realitat, però, és que és l’únic alumne de grec i només té un company a hebreu, un altre mossèn ruandès. "La gent té por o què? Estudiar una cosa nova sempre és benvinguda", observa. Després de cinc anys, el seu bisbe ruandès haurà de decidir si renova el seu contracte per cinc anys anys més, i amb l'opció de fer el doctorat, o bé si és hora de tornar a casa.

Copte

Hi ha el mite que els homes pensen cada dia en l’Imperi Romà. En el cas de la Maria Nirva Siuró (Barcelona, 2001) és ben veritat: ella pensa en l’Imperi Romà d’Orient. L’estudi de l’Antiguitat Tardana, és a dir, la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, va ser la porta d’entrada per descobrir una cultura més llunyana i desconeguda, Constantinoble, la part de l'imperi que va perdurar mil anys més que els nostres romans.

Quan va graduar-se en història a la Universitat de Barcelona, Siuró va decidir que volia aprofundir en la seva època preferida i en un tema central: la teologia de l’època bizantina. "Llavors política i religió anaven de la mà. Jo em vull dedicar a l’estudi de les religions a l’Imperi Romà d’Orient –explica la jove–. En aquella època hi va haver una explosió de cristianisme ortodox, és quan es crea la base teòrica del cristianisme, per exemple el credo cristià, allò de «pare, fill i esperit sant», i després s’expandeix cap a Occident".

Filla de pares economistes i no creient, notava que per encaminar-se cap al doctorat anava "fluixa de llengües antigues", perquè a història no se'n fan com a filologia clàssica. L’any passat va reforçar el llatí dins el màster de bizantinisme i ara toca el grec i l’hebreu modern al màster en cultures i llengües de l’antiguitat. "Són llengües que en el dia a dia no fas servir, però sí en el dia a dia acadèmic. Realment no sé per què faig copte, suposo que m’hi van portar els autors. No sé si el faré servir en un futur, però et permet anar a la font primària si vols estudiar un autor cristià", explica.

"El copte és l’últim estadi de l’egipci, ja utilitza sobretot l’alfabet grec i té un impuls important per part de la comunitat cristiana", explica. Es considera una llengua morta, perquè no té parlants nadius des del segle XVIII, tot i que es manté en la litúrgia de l’Església copta. El problema d’aquest tipus de llengües és la falta d’estudiants per poder formar grups grans. "El copte no és a la universitat, ni a nivell literari", diu. Per això ha arribat a l’Escola de Llengües Antigues, perquè s'hi pot estudiar fora del marc d’una carrera. Són dues persones a classe. Admet que, estudiant una llengua tan inusual, no pot evitar que els seus amics facin "una mica de conya".

Egipci antic

La curiositat per entendre el món és el que sempre ha mogut Maria Àngels Mas (Agramunt, 1948). Va estudiar una carrera de ciències, farmàcia, i ha exercit tota la vida rere el taulell –de fet, continua treballant a l’establiment que regenta a Molins de Rei–, però els seus interessos s’eixamplen més enllà de les fórmules químiques i la medicina. La mostra és que va estudiar, ja de gran, història. Una amiga infermera la va animar a tornar a la universitat juntes, i la companya se'n va esborrar però ella es va graduar: "M’agraden les pel·lícules històriques, però de vegades hi havia coses que no entenia. I vaig dir: «M’agradaria fer història». Vaig anar fent mica en mica i la vaig acabar als cinquanta-i-escaig. Em va agradar molt", recorda.

Després va venir la teologia, i un curs bíblic per estudiar els profetes. Quan va assabentar-se que la mateixa professora, Pilar Casals, ensenyava a llegir jeroglífics, s’hi va apuntar amb una amiga. Ja és el tercer curs que estudia egipci antic. "És molt emocionant, jo no m’ho creia. Sembla difícil i no, és fàcil. Et vas aprenent els dibuixos amb regles mnemotècniques, com fèiem a farmàcia, i els endevines bé. Tot i que a mi em costa de dibuixar", afirma.

"Viatjant també s’aprèn, però si saps la història, és molt millor", opina la farmacèutica. Les llengües ofereixen una aproximació molt diferent, més profunda, a una civilització tan fascinant. Quan Mas va viatjar a Egipte, ni es va fixar en els jeroglífics, i en canvi ara podria desxifrar-los. De tota manera, no pretén tant dominar una llengua com tenir altres sensacions: "El meu objectiu és activar la memòria. I també és un relax, per a mi: quan em poso a fer això, només penso en això", explica. A la seva edat, no necessita justificar el sentit de les seves aficions més enllà del gust: "Hi ha moltes coses que no serveixen més que per a tu mateix, per gaudir d’això, perquè és interessant", exposa. I deixa anar la frase feta que és un mantra per als estudiants madurs: "El saber no ocupa lloc".

Hebreu modern

La professora d’alemany Uta Weis (Darmstadt, 1958) és el cas paradigmàtic de la professional i mare de quatre fills que troba en la jubilació el temps per satisfer els seus interessos vitals. "Tinc temps per a coses que no podia fer –afirma–. Des de molt jove m’interessava la cultura i el poble jueu, pel que han hagut de passar i per personatges tan importants com Karl Marx, Sigmund Freud o Albert Einstein. Però a més, com a filòloga, m’interessava saber com funciona l’hebreu, que és tan diferent de l’alemany, l’anglès, el castellà i el català, que són les llengües que controlo", explica. Weis va estudiar anglès i castellà, i gràcies a diverses beques va acabar a Madrid, on va trobar parella i va viure cinc anys. Es van traslladar a Barcelona el 1990, i va entrar a treballar al Goethe Institute.

Weis agraeix la possibilitat de poder fer només hebreu modern, l'idioma i la cultura popular, fora de cap grau o màster. És el tercer any que va a l’Escola de Llengües Antigues. També són dos a classe, "i és un luxe, per a mi és el highlight de la setmana, aprenc moltes coses", afirma. Personalment no té lligams amb la cultura jueva, però sí que arrossega les ferides del passat. "Té molt a veure amb el fet de ser alemanya. Els meus pares van passar la Segona Guerra Mundial i a la meva generació, la família i l’escola ens en parlaven: ells eren víctimes i nosaltres botxins, i això pesa. A mi sempre m’ha pesat molt. Perquè és diferent quan t’ho explica la teva mare, com veia que desapareixien. Sempre em va dir que esclar que la gent sabia que se’ls enduien als camps de concentració. Jo des de jove he viscut amb això. I et preguntes: per què aquest poble sempre té aquests problemes, aquesta història tan trista", reflexiona.

Aprendre hebreu modern és col·locar una nova carpeta al cervell. "Per a mi és com si se m’obrís un món. És increïble. Jo ja no em pregunto per què serveix, potser si tingués vint anys menys sí, però tinc una edat que puc fer coses que no serveixin per a res i és el millor que et pot passar: els cursos són per a mi. Em serveix per obrir el meu horitzó, per fer anar el cap, per estudiar cada dia. I en aquest moment, tal com està l’Orient Mitjà, convé saber la història per intentar entendre, també, la seva posició", explica.

Egipci i arameu

El primer any que estudiava història antiga, Pilar Casals (Barcelona, 1981) va veure un anunci del curs Del Jeroglífic a l’Alfabet. "Vaig pensar que em feia curiositat i uau!, el món em va canviar. Em vaig enamorar dels jeroglífics i ja hi vam ser. Des el principi vaig pensar que un dia seria professora d’egipci". Aquest verí l’acabaria portant a fer egiptologia (ha estudiat llatí, grec, egipci, neoegipci, copte, demòtic, fenici, hebreu bíblic) i a graduar-se en ciències religioses per poder investigar l’encreuament entre les dues cultures. "No podem oblidar que la primera vegada que apareix el nom d’Israel és en un jeroglífic, a l’Estela de Merenptah [1208 aC]. El món a l’Antiguitat era molt més porós del que ens imaginem", explica.

La llengua egípcia apareix en els primers jeroglífics cap al 3500 aC i es manté viva fins al segle XVII transmutada en el copte. El que es considera egipci clàssic és el de l’època del Regne Mig, un moment de gran esclat literari, de quan daten els famosos contes d’El nàufrag i Sinuhé l'egipci. "Els egipcis veuen els jeroglífics com a paraules divines, com un regal dels Déus, i consideren que allò escrit té poder real", explica. Aquesta concepció tan diferent de la llengua és una mostra de per què encara té sentit estudiar llengües mortes. "Més enllà de la història, la religió i la literatura, la llengua també et dona un extra d’informació per veure com s’articula un pensament. És com tenir contacte amb una altra manera de mirar el món. I penso que això també ens fa més respectuosos amb l’altre, amb la diferència", afirma. Quan llegeix els profetes s'adona que, en el fons veu, "els antics tenien els mateixos problemes" que nosaltres. "La història ens interessa per reflexionar sobre el món que vivim ara i, si podem, construir un món millor", sentencia Casals.

Aquest entusiasme és el que avui transmet als seus alumnes d’egipci clàssic. I continua estudiant més llengües antigues: ara s’ha posat amb l’arameu. "A partir del segle V, l’arameu era la llengua franca de diferents civilitzacions de l’Orient, com ara és l’anglès. Era la llengua de Jesús", afirma. La va substituir el grec, i després l’àrab, i avui l’arameu està en perill d’extinció. De fet, cap de les llengües que estudia Casals poden servir per guiar-se en un aeroport o per llegir la carta d’un restaurant. La seva motivació és diferent. "L’estudi de les llengües antigues ens dona la possibilitat de dialogar amb el passat a través dels seus textos. Si no coneixem el passat estem condemnats a repetir-lo: les persones desarrelades no saben on naveguen", opina Casals.