BarcelonaJosé Luis Carballido no era un nen fascinat pels dinosaures, però sí pel passat. Va néixer a Mar del Plata, a l'Argentina, i quan va dir que volia estudiar biologia, molts li van dir: “En aquest país, si estudies això, acabaràs conduint un taxi”. Es va especialitzar en paleontologia i fa uns anys va descobrir l’espècie de dinosaure més grossa que s'ha conegut fins ara, que des de fa uns mesos s'exposa al museu CosmoCaixa de Barcelona.

¿De veritat no t’agradaven els dinosaures?

— S’emportaven tot el màrqueting, i em molestava. A la zona on jo vivia hi havia una espècie ja extingida que es diu megafauna Glyptodontes, i em semblava que ho eclipsaven. Després els vaig anar estudiant i em van anar interessant. 

Hi ha una generació marcada per Jurassic Park. Va reflectir la realitat?

— Apareixen espècies que van existir i que estan descrites científicament, però a la pel·lícula en barregen moltes que mai van coincidir. 

Es menjaven entre ells?

— Hi ha evidències de baralles on exemplars de la mateixa espècie lluitaven entre si. Per exemple, cranis que tenen marques de dents. Si anem avui a la sabana africana, podem veure que hi ha elefants, lleons, zebres, girafes i que en diversos moments tenen conflicte. És el mateix, amb diferents espècies de dinosaures.

En els meus coneixements bàsics, el Tyrannosaurus rex és el més perillós.

— Tenim aquesta idea per les pel·lícules i les coses que venen dels Estats Units, on sempre guanya quan hi ha una baralla. Vivia a l'Amèrica del Nord, i a més té un bon nom: el rei dels tirans. Però crec que hi ha molta propaganda. Era tan violent com altres grups o com altres dinosaures teròpodes, carnívors.

Apareixen fa 230 milions d’anys. Tela.

— És el moment en què apareixen també els mamífers. La gent creu que quan van morir els dinosaures van aparèixer els mamífers i no, van aparèixer més o menys en el mateix moment. Però els dinosaures van tenir una taxa d'evolució molt més gran i van aconseguir adaptar-se ràpidament al medi en el qual vivien i dispersar-se ràpidament per tot el continent, que en aquell moment era un de sol, que es deia Pangea. Això va determinar la història dels 200 milions d'anys següents.

Realment no som res al seu costat.

— Si agaféssim una escala per comparar-nos, els humans no ens veuríem.

On vivien?

— Estaven per tots els continents.

A Barcelona avui no se’n troben.

— Si féssim un pou aquí baix de 50, 100 o 500 metres, potser arribaríem a una roca que es va dipositar durant el juràssic. El problema és que a aquests llocs no arriben, trobem els que estan en superfície, en zones desèrtiques. Però hi pot haver dinosaures sota els teus peus a Barcelona. 

I com pot ser que es conservin ossos després de tant de temps?

— En realitat tenim un percentatge minúscul d’evidència del que va ser la diversitat en el passat. Tenim sovint un exemplar d’una espècie que va viure durant milers d’anys. I en trobem un, perquè s’han de donar moltes condicions alhora: l’animal s’ha de morir en algun lloc on s’enterri ràpidament, quedi cobert i que comenci el procés de fossilització.

—

Hi havia dinosaures petits?

— Sí, alguns de la mida d'un gat. Són els més difícils de trobar, perquè és difícil que es conservi una cosa tan fràgil. De fet, els dinosaures a l'origen eren animals petits, de 10 quilos o poc més. Però van evolucionar molt de pressa.

Tu vas descobrir precisament el més gros del món.

— La primera troballa la va fer un peó de camp que va avisar el propietari de la finca. Per sort, el propietari d'aquell terreny, que és al mig de la Patagònia, havia tingut contacte a la seva infància amb paleontòlegs que buscaven ossos per la zona, i ell ja havia alertat el pagès que si trobava alguna cosa, havia d'avisar.

I què va fer el propietari?

— Va avisar el museu. Era el 2012 i jo tenia tres possibles llocs on anar a excavar. El que menys possibilitats creia que tenia era aquell. Quan vam arribar, la veritat, no es veia gens espectacular, cap os gros ni sencer. Però al mes de gener va aparèixer el primer fèmur. Excavàvem i el fèmur no s’acabava. Ens vam adonar que era gegant. 

¿Sabies que aquell fèmur era d'un dinosaure encara desconegut?

— Quan traiem un os, ho fem amb molta roca al voltant per evitar trencar-lo; de manera que no ho veiem tot. Entre tots els estudis van passar quatre anys. 

Com vas decidir el nom?

— Volíem que fos fàcil de pronunciar, i que fes referència a l’àrea on es va trobar i a la família propietària del camp, que és la família Mayo. Per això vam dir Patagotitan mayorum, que seria com tità patagònic de la família Maig.

I li vau dir al pagès el que havia trobat?

— Es deia Aurelio Hernández. Va morir quan vam començar l'excavació. No va saber mai que havia descobert el dinosaure més gros conegut fins ara. La família del terreny sí que estava emocionada. Era de tres germans, i una d’elles, l’Alba, va dir que es recordava del pare: “Sempre deia que el camp tenia alguna cosa especial”.

T’agrada excavar?

— M’agrada molt estar a la natura i a l’aire lliure, però és una feina que si no t’agrada molt és difícil de fer. Tinc la impressió que la gent pensa en algú amb un raspall petit treballant infinitat d'hores, o més estil Jurassic Park, on passes un pinzell i apareix el dinosaure sencer. No passa cap de les dues coses. Els ossos estan ficats en roques dures, i nosaltres hem d'arribar al nivell de l'os. Treballem amb un martell pneumàtic, literalment a pic i pala. Físicament és cansat.

A Jurassic Park aconseguien fer dinosaures. ¿És ciència-ficció o s’hi podria arribar?

— No crec que sigui possible recuperar un dinosaure. És possible fer determinats canvis genètics, per exemple, fer que una gallina tingui dents o alguns canvis que la facin semblar una mica més dinosaure, però no recuperar espècies que van morir. Perquè dels fòssils no recuperarem mai l'ADN per generar una còpia del que va ser aquell animal.

Per què creus que als nens els fascinen els dinosaures?

— A la meva infància no existia Jurassic Park, jo veia Indiana Jones, potser això també hi va influir. Avui veuen imatges, vídeos, com ataquen, com mengen, com corren, com s'escapen, com lluiten. Crec que aquí comença una mica el motor d'aquesta fascinació.

Què és el que et pregunten més?

— Són un problema perquè saben un munt de noms d'espècies i et comencen a bombardejar amb informació i jo de vegades no sé què respondre. Però m'encanta aquest interès que els desperten. I crec que arrenca pels dinosaures, però en el fons és un interès que hom pot aprofitar per parlar no només de paleontologia, sinó també de ciència i metodologia. Els dinosaures desperten preguntes, i això sempre és bo. 

La paleontologia és l’estudi de la vida del passat. Per què és important?

— Comprendre el passat contextualitza el present i ens ajuda a entendre què passa pel que fa a diversitat, ecologia. I perquè si mirem enrere veurem que sempre hi va haver extincions, diversificacions, i crec que entendre aquests processos, entendre el que va provocar un determinat canvi és també la clau per mirar cap al futur. Perquè tenim registres que ens indiquen que amb determinats canvis passaran determinades coses.

Ha de donar una perspectiva diferent. ¿Creus que es poden extingir els humans?

— Crec que qualsevol paleontòleg veu la presència humana com una cosa temporal. En algun moment l'espècie s'extingirà, hi haurà situacions que provocaran canvis tals que eventualment no ens hi podrem adaptar. Nosaltres quan mirem enrere tenim una perspectiva diferent perquè parlem de milions d'anys com si fossin dies.

 I què passa quan mires així? 

— Que veus que hi va haver esdeveniments de refredament, d'escalfament, continents que xoquen, continents que se separen i que es tornen a ajuntar, oceans que s'obren. En definitiva, si miro cap al futur no em puc oblidar de tot això que sabem del passat i no tinc res per pensar que serà diferent.

I si som l'espècie més intel·ligent, ¿no ens podem adaptar d'alguna manera als canvis?

— Em sembla que és molt difícil. Tenim una capacitat d'entesa i raonament que no tenen altres espècies, però això no implica necessàriament una supervivència més gran. Totes les espècies busquen estratègies per sobreviure, que és bàsicament deixar descendència, però en això les formigues també poden ser molt reeixides. El que passa és que els humans tenim una visió antropocèntrica, i sentim que l'evolució va avançar tant que vam arribar nosaltres. Jo no ho veig així, la nostra fortalesa és que som exemplars que podem adaptar-nos a pràcticament qualsevol clima perquè ens abriguem i tenim una calefacció i aire condicionat. Però això no ho és tot. Veurem si la nostra estratègia, al final, és bona.