Homenatge a Morgan Freeman (i a la memòria)

(Continua de la setmana anterior)

Fa uns mesos, a Morgan Freeman se’l va acusar d’assetjament sexual. Una periodista que es diu Chloe Melas, de la CNN, va treure a la llum que una quinzena de dones estaven molestes per l’actitud de Freeman amb elles i els comentaris inapropiats que els havia fet. Fa pocs dies, el portal Red Ética -vinculat amb la Fundació Gabriel García Márquez- ha explicat, després d’una investigació, que aquella informació és infundada, que catorze de les fonts que va utilitzar eren anònimes i que una de les fonts no anònimes va expressar que el seu testimoni havia estat manipulat i havien tret les paraules de context intencionadament. Bé, no em sembla que sigui agosarat suggerir que un moviment tan necessari i socialment rellevant com el #MeToo necessita, al costat de tots els ànims i encoratjament, una urgent dosi d’autocrítica.

Les acusacions contra Freeman sembla que s’han convertit en fum, que es basaven en exageracions i manipulacions. La reputació de l’actor ha quedat tacada, va perdre un contracte publicitari i segur que, a més del disgust en si, altres disgustos col·laterals, més íntims i personals, s’hi han adherit. Sap greu que una carrera com la de Freeman quedi enfangada per culpa d’una acusació falsa i que aquesta acusació falsa hagi tingut reverberacions i amplificacions en forma de bilis abocada a gavadals a les xarxes socials. Hi ha tanta opinió gratuïta, tanta gent que escriu i parla per parlar, tanta reacció visceral i infantil. Tanta immaduresa.

He volgut pensar en quin homenatge li podria fer a Morgan Freeman, quina petita història. Llegint sobre la seva vida i recordant la seva llarga i intensa filmografia, el primer que sorprèn és que tard que li va arribar la fama. Va néixer el 1937. Va ser ballarí i actor de teatre. Tenia poc més de cinquanta anys quan va fer de conductor de Miss Daisy, el paper pel qual tots els vam conèixer. M’adono que aquest personatge, el vell Hoke, unit al de Ned Logan de Sense perdó i el d’Azim, el musulmà amic de Kevin Costner a Robin Hood, príncep dels lladres, pertanyen a un estrat profund de la meva consciència cinèfila. L’estrat fonamental que transita entre la infància i l’adolescència. Vaig veure aquestes tres pel·lícules, tan sols separades per quatre anys -del 1989 al 1993- en tres sales de cinema diferents de Barcelona -el Comèdia, el Capitol i el Diagonal- i en totes tres hi apareixia el mateix actor. Adonar-se que les presències, a més de familiars i físiques, poden ser emocionals i pertànyer a la ficció, és per a un nen una descoberta fabulosa. Morgan Freeman apareixia a la pantalla donant vida a un conductor pacient amb la mala lluna d’una dona gran rondinaire però amb bon cor, a un pistoler del vell Oest que accepta acompanyar un amic per fer plegats una última i compromesa feina i a un guerrer de les Croades que promet protegir Robin Hood fins al dia que aconsegueixi salvar-li la vida.

És el pas del temps el que compareix, majestuós, quan penso en aquestes tres pel·lícules i en l’actor que em va quedar clavat a la memòria. Bussejar-hi, per la memòria, és una extraordinària manera de ser cinèfil. I de ser persona.