D’homes que treballen fins a les mil i que veuen poc la família, el món n’és ple

Arran de la sèrie Adolescence, la catedràtica valenciana Gemma Lluch em porta al llibre La voluntat de canviar, homes, masculinitat i amor, de la feminista bell hooks (Tigre de Paper), i m’atrapen molts dels conceptes que exposa. I un d’ells és la quantitat de temps que ens permetem dedicar homes i dones a la feina i a les relacions afectives. I no és la mateixa quantitat. La majoria d’homes prioritzen la feina i les dones el temps de les relacions (família, amics, amors). I tot això, evidentment, amb matisos.

Com a dona puc dir que l’espai de la feina, en el meu cas vocacional i que m’entusiasma, sempre ha sigut important, però l’espai de l’amor sempre ha sigut importantíssim.

Quan vaig tenir fills vaig tenir clar que la meva vida professional continuaria activa i viva, però que la prioritat serien els fills mentre fossin petits, i el pare dels meus fills va fer igual. De nou amb matisos, perquè vaig ser jo qui va estar de baixa maternal (d’autònoma), sumant els tres fills, gairebé dos anys. I ell ni un mes. Llavors no existia la possibilitat de la baixa paternal però som dos autònoms i ens ho hauríem pogut organitzar. Però és que no es va ni plantejar la possibilitat. Després el dia a dia ens el partíem, tot i que la tasca mental va ser una càrrega que vaig portar ben sola en un noranta per cent.

Ara estem divorciats però vam crear espais de parella al marge dels fills. I jo mateixa vaig procurar cultivar el temps per a les amistats. I també per estimar-me a mi. Sense aquest espai, m’ofego, i quan no ho he fet he pagat un preu altíssim en salut mental i física. Cultivar l’amor em fa feliç i sense aquest espai treballo pitjor. I encara que queda fatal explicaré que prefereixo un cafè a mig matí amb algú que estimo i a qui fa temps que no veig encara que després hagi d’anar de cul. És un dels motius pels quals em sento afortunada per la vida que porto i també per ser dona, perquè la meva opció entra dintre del que podem fer les dones sense que ens mirin malament. Però últimament, que treballo moltíssim, també pateixo, perquè que una dona dediqui molt temps a la seva vida professional ja no és tan habitual. O sí que ho és però es mira diferent, com una dona que fa una cosa estranya.

D’homes que treballen fins a les mil, que veuen poc la família, el món n’és ple. I sé que els que no voldrien fer-ho no saben com sortir d’aquest bucle diabòlic. Ser home encara és ser proveïdor, algú que no hauria de deixar una reunió per anar a veure les portes obertes de natació del fill o per quedar amb un amic que ho està passant malament. Els homes amb una alta càrrega professional massa vegades l’únic que es permeten és l’espai de l’esport. I pregunto al meu gimnàs si elles fan el mateix i em responen que ni de conya. Sap greu però encara som aquí. Tant de bo aquest desequilibri canviï. Tant de bo els homes puguin dedicar més temps a estimar i les dones a desenvolupar la seva carrera professional en llibertat. Tant de bo.