L’ esforç és o hauria de ser inherent a la feina. S’entén l’esforç com la cura pels detalls, qüestionar-se els propis criteris per veure si hi ha possibilitats de millorar el que es fa, explorar vies alternatives, aprofitar al màxim els recursos, aportar creativitat per no caure en tòpics i inèrcies inútils o caducades... És una actitud que va més enllà d’assolir l’èxit personal. Per descomptat hi ha una voluntat de reconeixement, però és també sentit de la responsabilitat. Que qui rebi la feina hi descobreixi aspectes d’interès o valor. Això, malgrat tot, pot tenir un inconvenient: suposa més dedicació a l’hora d’executar-la i, potser, en alguns casos, més lentitud. La reflexió sobre el que es fa i dur-ho a terme demana temps. En tot cas, és una manera de mostrar el respecte pels altres, pels que rebran la feina. I també un agraïment: el de demostrar que aquella oportunitat que s’ha donat es vol aprofitar.

Però hi ha un espècimen al marge d’aquesta actitud. I és l’Homo perdonavidens. L’Homo perdonavidens fa anys que viu de rendes del seu encant personal. Va amb les mans a les butxaques i considera que el mèrit se’l va guanyar fa temps gràcies a una genialitat atorgada per origen diví. Més que esforçar-se ara li fa gràcia que els altres ho facin perquè no hi troba cap sentit. Es relaciona amb la resta de persones amb condescendència. Ell va tirant de l’aura del passat perquè pertany a una època que per generació o per gènere ha tingut el terreny més aplanat. El seu lema és l’autoindulgent “Això és el que hi ha” i qualsevol argumentació que gosi aprofundir una mica més en la matèria és una pèrdua de temps innecessària. En solitari, l’Homo perdonavidens és una mica distant. Fins i tot altiu. I mai, però mai, reconeix cap mèrit al seu interlocutor. Fa veure que desconeix la seva feina o trajectòria. No n’està al cas perquè està ocupadíssim en altres assumptes molt més importants i vinculats a l’art de gaudir de la vida. Aquesta és la seva mesura de totes les coses. Això li dona cert estatus. Ara bé, quan els Homo perdonavidens s’ajunten i coincideixen amb un o més professionals esforçats ensenyen el seu plomatge i posen els seus mecanismes de defensa en marxa. Coincidir-hi en una reunió, trobada, àpat o tertúlia és dramàtic. Primer, aixequen les celles. És el senyal que serveix per avisar els seus similars que l’atac ha de començar. Quan detecten que algun col·lega es pren seriosament i amb interès la feina, intenten desactivar-lo amb “Carai. Sí que has treballat!”, “Em sembla que tot això no calia”, “Però no t’ho prenguis tan seriosament”, “Diria que t’has menjat molt l’olla” i l’extraordinari i meravellós “Pren-te una til·la” quan perceben la desesperació d’aquella persona per fer valdre la seva feina. Tot amanit amb uns quants esbufecs i algun riure sorneguer que deixen anar quan la seva víctima propiciatòria procura defensar-se del seu menyspreu. Cada argument que s’intenta aportar és desacreditat amb excuses i evasives insostenibles que sovint fugen d’estudi. L’Homo perdonavidens és al·lèrgic als canvis perquè acceptar-los és sinònim d’haver-se d’adaptar i haver-se d’esforçar. Normalment rep més atenció perquè sap fer-se el savi, per veterania, per bagatge a l’hora d’imposar el seu discurs, per la seva capacitat d’actuar en manada i perquè ha assolit espais de poder. El seu moment de glòria arriba quan ha deixat la seva víctima sense energia. Aleshores, com aquell qui no vol la cosa, aprofita la feina que l’altre ha fet i utilitza els seus arguments com a propis per penjar-se la medalla. I posa cara d’“Això és el que hi ha”.