El Iemen, la bellesa aniquilada

A principis d’aquest segle, el Iemen era encara un país intacte, d’una bellesa i una pau que trencaven l’alè del viatger. En tota la seva geografia fastuosa, superba i variada sobrevivien testimonis vius d’un passat de més de cinc mil anys d’història. Era, sens dubte, un dels millors viatges que es podien fer si el que es buscava era la bellesa i la veritat sense contaminar de la trobada amb la història i les persones.

Els primers turistes no van arribar al Iemen fins als anys 70. I no va ser fins al 1990 quan s’hi va crear el ministeri de Turisme. Això vol dir que potser no sumaven més que unes desenes de milers les persones estrangeres que l’havien visitat abans de l’11-S. A totes elles se’ls obria al davant un país desconegut, molt ben adaptat secularment a la geografia del desert, les muntanyes escarpades, amb terrasses per aprofitar l’aigua, els oasis, les ciutats amb els gratacels de fang més antics del món, el litoral del mar Roig i de l’oceà Índic; una història carregada de mitologia on se situa la reina de Saba i el jardí de l’Edèn, la ruta de caravanes de l’encens i les espècies. “Al sud de l’última de les terres habitades hi ha l’únic país del món que produeix encens i mirra”, va ressenyar el primer gran reporter de la història, Heròdot, 500 anys abans de Crist.

A principis del nou segle encara vaig tenir l’oportunitat de recórrer el país de punta a punta, abans que en successius viatges els conflictes territorials i la guerra el convertissin en un camp de batalla. L’any 2007 uns turistes espanyols van ser atacats amb un cotxe bomba i es van convertir, que jo sàpiga, en els últims turistes d’un viatge organitzat. Eren un grup de tretze persones –set de les quals van morir en l’atemptat– que estaven visitant la regió de Mareb, on la llegenda situa el regnat de la reina de Saba durant el segle X aC i avui s’ha convertit en un territori controlat per Al-Qaida.

La trobada de la reina de Saba i Salomó, rei d’Israel –esmentada a la Bíblia i a l’Alcorà–, es va produir quan ella, fascinada per les veus que donaven testimoni de la fama i la intel·ligència d’ell, va decidir fer un viatge fins a Jerusalem amb la intenció de posar-lo a prova. “No donava crèdit al que es deia –s’escriu al Nou Testament sobre la visita de la reina de Saba al rei Salomó– fins que he vingut, ho he vist amb els meus propis ulls i he constatat que no se m’havia explicat ni la meitat de la grandesa i la saviesa del rei Salomó, que supera tot el que havia sentit”.

Del meu primer viatge al Iemen en recordo sobretot les persones: era com si visquessin aturades en el temps i tu fossis el primer estranger que les visitava, de tan gran que era la seva curiositat, l’hospitalitat amable i atenta, el seu orgull. Tinc una foto d’una senyora que enfila una muntanya arrossegant un ruc enmig de les pedres i els matolls: penso que bé podria ser la mateixa imatge de Maria de fa vint-i-un segles.

Avui aquest país bellíssim s’ha convertit en un dels pitjors forats negres d’aquella lamentable croada civilitzadora occidental que va començar amb la Guerra de l’Iraq i que està convertint el Pròxim Orient en un genocidi amb un futur impredictible. Cinc mil anys d’història preservada, destruïts en menys de dues dècades!

A l’agressió en contra de les poblacions afectades directament per la guerra hi hem de sumar la degradació humana i moral dels agressors, incapaços d’aturar la maquinària bèl·lica que domina la nostra identitat econòmica i en fa dependre, transformant-la, la nostra identitat política: la disjuntiva entre “pa o pau” que es plantejava fa unes setmanes a Espanya amb motiu de la venda d’armes és un exemple prou eloqüent del desconcert i la deriva en què vivim.

Cal dir que en aquest trastorn de destrucció i autodestrucció no estem sols: el 60% de les armes que es venen a l’Aràbia Saudita i que utilitza la coalició àrab al Iemen venen d’Europa. El negoci és colossal: l’any 2015 el preu d’aquestes armes rondava els 60.000 milions d’euros. ¿No existeix el pa sense la guerra? ¿Què se n'ha fet d’aquella frase totèmica del món sorgit de l’Holocaust, d’aquell “mai més”? ¿És la destrucció de l’altre un motor imprescindible del creixement propi?

A les infaustes notícies que ens arriben no només de la guerra s’hi ha d’afegir la gravetat de la crisi humanitària que l’acompanya: 12 milions de persones amenaçades de fam, segons l’ONU, 5,2 milions de les quals són infants, segons Save the Children. Una pujada dels preus dels aliments del 33% en l’últim any, la dificultat d’accés a les poblacions necessitades per culpa dels combats... i només hi faltava la tempesta devastadora Luban, que va matar unes quantes persones diumenge passat i que ha obligat el govern a demanar ajuda internacional per atendre els danys.

¿Ha demanat ajuda als països que promouen la guerra, els que venen les armes, els que minimitzen o neguen el canvi climàtic? També.