Les illes Fèroe. La bellesa del que és petit

Quan et penses que ja has vist tots els colors del verd, encara queden les illes Fèroe. Als pocs minuts d’aterrar al petit aeroport de l’illa de Vágar, quan estàs circulant per una carretera mig esborrada per la boira, el verd ja ha aparegut amb totes les seves varietats. És un verd nou, esplèndid, lluminós, que sorprèn perquè encatifa el país de dalt a baix, des de la vora del mar fins al cim de les muntanyes. En alguns casos, fins i tot les teulades de les cases tenen gespa, com si s’haguessin fos amb el paisatge.

L’última vegada que vaig anar a les Fèroe, al juny, feia una setmana que no parava de ploure i vaig tenir la impressió que l’herba estava tan xopa que ja no podia absorbir més pluja, i que l’aigua s’obria pas per on podia. Tot plegat et feia entendre per què el país és tan verd i hi ha tants salts d’aigua. Entremig pasturaven uns xais de llana gruixuda i mirada desemparada que ens recordaven que en aquestes illes hi ha molts més xais que persones.

Les Fèroe, un arxipèlag situat a l’Atlàntic Nord, entre Escòcia, Noruega i Islàndia, pertanyen oficialment a Dinamarca, però des del 1948 tenen una àmplia autonomia que els permet, entre altres coses, tenir una selecció de futbol que participa en competicions internacionals. Quan molt de tant en tant juguen contra Espanya, la premsa d’aquí en parla durant uns dies, destacant que el porter fa de forner o de cambrer de dilluns a divendres i coses per l’estil. Si no fos per això, aquestes illes rarament sortirien a les notícies.

És curiós que les Fèroe tenen una lliga de futbol de Primera Divisió de deu equips, però només dos camps amb gespa de debò. “Els altres camps són de gespa artificial”, m’explica el Sigurd, un amic feroès. ¿Com s’explica això en unes illes on hi ha verd per tot arreu? “L’herba creix a la muntanya, però un camp de futbol necessita un terreny pla, i aquí va millor la gespa artificial”. El rècord d’assistència a un partit, per cert, va ser de 5.694 persones el 1998, quan les Fèroe van guanyar Malta per 2 a 1.

Túnels submarins

Quan aterres a l’aeroport de l’illa de Vágar, si tens la sort que no hi hagi boira, pots veure que les divuit illes de l’arxipèlag estan molt enganxades entre elles i tenen unes costes abruptes, amb penyasegats on hi nien moltes aus. L’illa més gran, Streymoy, fa 373 quilòmetres quadrats (la meitat de Menorca) i la més petita, Litla Dimun, 0,8 quilòmetres quadrats (cent vegades menys que Formentera). Totes estan habitades, excepte LitlaDimun. En total viuen a les Fèroe uns 55.000 habitants, 15.000 dels quals estan concentrats a Tórshavn, la capital. De xais n’hi ha uns 80.000.

Les illes Fèroe recorden, en certa manera, Islàndia, però amb una gran diferència: no tenen ni volcans ni camps de lava ni glaceres. Queden els fiords i el paisatge verd, molt verd, incomptables salts d’aigua i una llengua molt semblant a l’islandès. A diferència d’Islàndia, a més, les Fèroe són moltes illes. Per comunicar-les, en els últims anys hi han construït túnels submarins de peatge. D’entrada, quan aterres a l’illa de Vágar, per anar a la capital, situada a la veïna illa de Streymoy, has de passar per un túnel submarí de setze quilòmetres de llarg fet el 2006. Un llarg descens et porta a una instal·lació lluminosa que et fa pensar que ja has arribat al centre de la Terra, però després ve una pujada que et torna a la superfície de l’illa següent.

Fa poc, el 2020, es va inaugurar un túnel submarí, d’11 quilòmetres de llarg, que uneix les illes de Streymoy i Eysturoy. Té la particularitat de tenir una original rotonda sota l’aigua, amb una bifurcació que et permet anar a dues parts de la mateixa illa. Al mig hi ha una escultura de l’artista feroès Tróndur Patturson i una instal·lació de llums. I això no és tot: el 2030 està previst inaugurar un túnel de 25 quilòmetres que unirà Streymoy amb l’illa que hi ha més al sud, Sudoroy, passant per l’illa de Sandoy. D’illa en illa i anar sumant.

Tórshavn, la capital

El nom de Tórshavn, la capital de les illes, vol dir Port de Thor. Els déus vikings fan la seva aparició, cosa gens estranya en unes illes que pertanyen culturalment al món nòrdic. La llengua feroesa, de fet, és molt semblant a l’islandès, almenys escrita. No és estrany, ja que tant les Fèroe com Islàndia van estar aïllades durant segles del continent i la llengua no va evolucionar. De fet, tant els islandesos com els feroesos poden llegir avui les sagues, publicades a l’Edat Mitjana, com si fossin escrites en un llenguatge actual. Tórshavn, i de fet totes les illes, semblen presidides per l’eslògan “El que és petit és bonic”. Tot hi és petit. Al costat de la terminal de ferris, un conjunt de roques, presidides per una gran bandera feroesa, s’endinsen en el mar i recorden que allà es reunia el primer Parlament de les illes. Com passa a Islàndia, fa mil anys el Parlament era un escenari a l’aire lliure on s’aplegaven els colons per mirar de resoldre els seus problemes.

A prop d’aquestes roques hi ha un conjunt de cases antigues, de fusta, pintades de colors i amb gespa a la teulada. Abans hi vivien comerciants, però ara són oficines del govern, encara que també hi ha cases particulars i restaurants, com el Barbara, que recorda la novel·la més famosa de les Fèroe, publicada el 1934 i signada per Jorgen-Frantz Jacobsen. Tracta d’una dona amb un gran desig sexual que provoca l’escàndol en una societat tancada. Al restaurant, per cert, s’hi pot menjar un bon menú a base de peix.

El xai, el salmó i l’areng són menjars típics de les Fèroe. I també el filet de balena, encara que vista la tàctica que practiquen els feroesos d’arraconar les balenes en una platja i matar-les a ganivetades no ve gaire de gust. Els habitants de les illes defensen que és una tradició de segles, però Greenpeace ho ha denunciat amb unes imatges esgarrifoses, on es veu l’aigua tenyida de vermell arran de la matança.

Salts d’aigua i frarets

Una de les excursions més populars de les Fèroe és la que et porta, a l’illa de Vágar, fins al poblet de Gásadalur, passant pel fiord de Mykines. Si no plou i no fa boira, la carretera és preciosa, amb un verd que arriba fins a la vora de l’aigua i uns poblets mínims, com el de Bøur, arraulits arran de mar. I els xais sempre ben posats, esclar.

Abans d’arribar a Gásadalur, abans fins i tot de passar pel túnel construït el 2004, val la pena aparcar el cotxe i pujar per l’anomenat Camí del Carter. No és una pujada excessiva i et permet arribar a Gásadalur des de la muntanya i contemplar des d’una perspectiva gairebé còsmica el famós salt d’aigua que s’aboca al mar, amb el poblet enfilat una mica més amunt. El carter feia aquest camí dues vegades la setmana abans de la construcció del túnel, però ara és molt més fàcil arribar-hi.

Just davant del salt d’aigua hi ha l’illa de Mykines. Anys enrere era un plaer fer una passejada de punta a punta, si el vent, la pluja i la boira ho permetien, fins a un far molt fotogènic, caminant entre les moltes aus que hi havia. L’excés de turisme, però, va acabar matant l’encant de l’illa, ja que alguns turistes envaïen els nius dels frarets. Aquests, espantats, van acabar anant a niar a una altra illa i el govern de les Fèroe, per tal de protegir-los, ha limitat les excursions a Mykines.

L'illa de Sudory

Una bona alternativa a Mykines és l’illa de Sudoroy, a dues hores en ferri des de Tórshavn. És més gran –hi viuen unes cinc mil persones– i compta amb uns paisatges espectaculars, com el far d’Akraberg i els poblets de Vágur, Ness, Sandvik i Hvalba. En aquest últim vam passar uns dies a la casa de Johan Simonsen, un feroès acollidor que ha omplert la casa de mobles d’època en homenatge a la seva àvia. “El que vull és que els visitants vegin com era una casa tradicional de les Fèroe”, ens explica.

Parlant amb el Johan t’adones de l’endogàmia de les Fèroe. Ell és cosí de Gudrun Rognardóttir, una de les dones més famoses de les illes, ja que té una empresa de moda, Gudrun & Gudrun, amb una botiga a Tórshavn que exporta a tot el món jerseis fets amb llana de les illes. El Johan ens ofereix un sopar deliciós, amb estovalles de fil, vaixella antiga, copes de cristall i un xai al forn molt bo. A les parets hi ha fotos dels avantpassats. El Björn, fill de la Gudrun, s’afegeix al sopar i ens explica que abans els joves anaven a estudiar a Dinamarca i rarament tornaven a les illes. Ara, però, amb les facilitats per comunicar- se, gairebé tots tornen, fet que ha encarit molt els preus dels pisos a Tórshavn.

A Sudoroy val la pena anar fins a les dues puntes de l’illa. En una hi ha el poblet de Sandvik, voltat de verd i de mar després de passar un túnel estret, i a l’altra el far d’Akraberg. Aquest últim és a l’extrem sud de les Fèroe i s’hi arriba a peu, vorejant un penya-segat que mor en un mar revoltat ple d’aus. Més enllà tenim el mar inacabable, la imatge de la solitud. Val la pena quedar-se una bona estona al far, per veure com la boira va alterant el paisatge, les aus surfegen amb el vent i els xais s’enfilen a les roques més perilloses.

Al poble de Vágur, mentre dinem al restaurant del seu hotel, el Bakkin, Theresa Turidardóttir ens explica els equilibris que han de fer per acollir un turisme sostenible. Els agrada que vingui gent de fora, ja que volen que els estrangers coneguin l’existència d’unes illes boniques i poc espatllades, però pensen que els beneficis haurien de ser per a la població local. Ah, i no volen que hi vingui massa gent. “Penso que a Islàndia hi ha massa turistes”, comenta. “No volem que aquí ens passi el mateix”.

Gjögv i James Bond

Una altra gran atracció de les illes és el poble de Gjögv, nom que vol dir barranc en feroès. Queda fora del circuit més fàcil, al final d’una carretera que baixa de la muntanya a l’illa d’Eysturoy, però és tan bonic que val la pena arribar-s’hi. Encarat a mar, amb un port que és com un gran tall a la roca i voltat del verd omnipresent. Allà hi ha una trentena de cases, l’hotel Gjaarda Guesthouse, un altre que tampoc vol créixer gaire, i uns camins de passejada que et permeten admirar la bellesa d’una costa dramàtica.

Per arribar a Gjögv has de circular per carreteres que segueixen la profunditat dels fiords, posant a prova la paciència del conductor, sempre entre un mar de color gris i el verd esclatant de la muntanya. De tant en tant apareixen poblets com Funningur, tan ben posat al mig d’un paisatge abrupte que sembla que tan sols hi sigui perquè els turistes li facin fotos.

La temptació d’anar a l’illa següent sempre és present a les Fèroe, sigui en ferri o per túnel submarí. A l’illa de Bordoy ens trobem el poble de Klaksvik, obert al mar i arraulit entre les muntanyes que l’envolten. Allà, demostrant una vegada més que els feroesos són gent acollidora, el Rovig i la seva esposa Anna Maria ens conviden a sopar a bord d’un vaixell ancorat al port. Mentre mengem i bevem, el Rovig recorda el temps en què va treballar, pescant crancs gegants, en un vaixell gallec, i quan va anar a pescar als mars de Groenlàndia i d’Azov. “Els feroesos sempre hem estat oberts a la mar –conclou–, i el fred no ens fa por”.

El Rovig ens comenta que a vegades porta turistes amb el seu vaixell a l’illa veïna de Kalsoy, on hi torna a haver el paisatge característic de les Fèroe, amb muntanyes cobertes de verd, penya-segats que es desplomen al mar, aus que planen i un far en una punta rocosa. Tot és preciós, però en els últims temps a Kalsoy s’hi ha afegit una atracció nova, ja que el final de l’última pel·lícula de James Bond, No time to die, està filmat en aquesta illa. A un pagès espavilat se li va acudir posar una làpida amb el nom de James Bond i ara és molta la gent que va fins a Kalsoy només per fer-se una foto al costat de la làpida. És la nova atracció de les Fèroe, unes illes llunyanes on tens la sensació que sempre estàs acompanyat pel verd de les muntanyes, el gris metàl·lic del mar, una legió d’aus i uns quants xais que et miren desconcertats.