El papa Francesc últimament està sent protagonista d’una polèmica amb tints homòfobs, arran de declarar que hi havia massa “mariconeig” als seminaris del Vaticà. Malgrat les subseqüents disculpes, ha reincidit en tornar a afirmar davant de 200 sacerdots que “els gais són bons nois, però amb aquesta tendència millor que no estiguin en el seminari". "Animo els joves a deixar de banda les xafarderies, perquè són cosa de dones. Els homes portem pantalons, hem de dir les coses”, ha afegit. Certament, podríem aturar-nos en cadascun dels contraplecs d’aquestes declaracions, des de creure que els homosexuals són un grup humà monolític de bones persones fins a considerar que el safareig insubstancial i malintencionat és propi de dones, a diferència de les converses transcendents dels homes. També podríem obrir el meló del celibat, que va néixer per apartar les dones de les preses de decisions de l’Església i tenir el control dels seus membres sense ingerències femenines. Fins i tot podríem preguntar-nos per què recrimina les relacions sexuals entre sacerdots però amb prou feines esmenta els casos d’abusos sexuals a monges, sense entrar en el tema de la pederàstia. Però com que tractar totes aquestes qüestions seria inabastable, posem el focus únicament en la moda, que és l’àmbit que ens ocupa.

Certament, i com defenso sovint des d’aquesta secció, la indumentària està molt lluny de servir únicament per protegir-se del clima, sinó que la seva verdadera importància rau, sobretot, en la dimensió simbòlica. La moda jerarquitza la societat: qui mana legitima el seu poder amb la roba que porta i la resta assumeix el paper subaltern, a través d’una indumentària que disciplina el seu cos i el predisposa a la subjugació. I si encara en teniu dubtes, penseu en la frase feta “Qui porta els pantalons”, la qual, lluny de preguntar-se qui duu aquesta peça, vol saber qui mana. Els pantalons són un dels símbols de poder més clars i arrelats de la indumentària occidental i, per aquest motiu, si bé els homes en van començar a fer servir al segle XIV, entre les dones no es van generalitzar fins als anys 70 del segle XX, curiosament en plena onada feminista. No són pocs els casos de dones al llarg de la història que van haver de patir el pes de la llei, el càstig i l’escarni públic per dur-ne, ja que fer-ne servir suposava posar en perill l’ordre establert i pretendre equiparar-se als homes en drets i llibertats. Per això, no és casual que el Papa faci al·lusió a la idea dels pantalons com un símbol de superioritat moral dels homes envers les dones, de poder masculí i d’heteronormativitat.

Però si creieu que aquestes declaracions no podien empitjorar, cal tenir en compte que sempre ens quedarà el programa TardeAR d’Ana Rosa Quintana, amb un Xavier Sardà comentant el dia 12 de juny les paraules del Papa tot dient: “Hablar de mariconería vestido de esta manera es inquietante. [...] ¡Y dice que lleva pantalones y lleva sotana! Los hombres llevamos pantalones”. Una vegada més, i en ple segle XXI, se subratlla el fet que l’element idiosincràtic de l’home són els pantalons i que el de les dones és el vestit, oblidant el fet que durant més de 17 segles els dos sexes van dur indistintament faldilles. Igual que el gènere, la moda és una construcció social tan arrelada i potent que té la capacitat de naturalitzar el que és cultural, fins al punt que, si el Papa porta un vestit en comptes de pantalons, resulta inquietant pel fet que està desarmant la seva masculinitat i heterosexualitat. Unes opinions, tant la del Papa com la de Sardà, que confirmen que el sistema patriarcal segueix ben sòlid en la nostra societat, sigui a través de grans qüestions com a través de símbols tan aparentment insignificants com uns pantalons.