El cas Rubiales ha fet reaparèixer una frase molt recurrent en les converses privades sobre les situacions d’assetjament a les dones: “És que ja no se us pot dir res”. És una mena d’escut protector. Tot i els exèrcits d’aliats, és cada vegada més difícil trobar homes que, davant les situacions d’abús i de violència que han patit algunes dones del seu entorn, siguin capaços de respondre amb un honest: “Ostres, em sap greu que t’hagin fet sentir així de malament”. O bé: “Tens raó, deu ser molt complicat fer front a una vivència tan agressiva”. O, fins i tot, un empàtic: “Ho sento. Mai havia pensat com es podia sentir una dona davant de comentaris tan masclistes en què la resta de gent riu”. Aquestes opcions, tot i que semblen senzilles i que cedeixo amablement a qui les vulgui fer servir, queden incomprensiblement descartades. En canvi, alguns senyors prefereixen reivindicar el tan popular i encomanadís “és que ja no se us pot dir res” que sol tancar la discussió perquè busca culpabilitzar la interlocutora.

Però, en comptes de tirar la tovallola, és més interessant analitzar-la en profunditat i trobar una manera útil de tirar endavant la conversa i col·locar l’individu davant el mirall. Primer cal reflexionar sobre la intenció implícita de la frase. Els autors del “ja no se us pot dir res” la diuen perquè tenen por de ser mal interpretats quan parlen amb una dona. Tot i que és difícil confondre un comentari violent o barroer d’un d’educat i no invasiu. Potser la frase de vegades la diuen homes que pretenen buscar la confusió perquè així sempre tenen el comodí d’acusar-te de malpensada. Són els que també consideren que les dones som aixafaguitarres, sense sentit de l’humor i sovint amargades. En canvi, les dones que conec que han sentit la frase del “ja no se us pot dir res” són capaces de riure, de fer broma i de mantenir llargues converses amb homes entretingudes, divertides i enriquidores.

Per evitar dubtes i mals de panxa a aquests pobres senyors que consideren que a les dones ja no se’ns pot dir res, cal establir un protocol que els ajudi a superar el trauma i la terrible repressió que experimenten. Davant d’homes desorientats i espantats per la mala interpretació dels seus comentaris innocents i divertits, cal actuar de pressa perquè no pateixin. Quan deixin anar el “ja no se us pot dir res”, és aconsellable passar a una mena de psicoanàlisi de l’emissor de la frase. Cal fer un interrogatori seriós i estricte de l’individu: “Exactament, ¿quin comentari tindries la imperiosa necessitat de fer que creus que ara t’has de reprimir?” La pregunta sol deixar descol·locat l’individu, perquè aleshores no gosa dir-lo, afirma que no vol problemes i passa a l’excusa que en aquell precís moment no se li acut. Fa algunes setmanes, un home lamentava que, en aquesta suposada hipersensibilitat del feminisme, havia decidit no establir cap tipus de contacte físic amb les seves alumnes. Contacte físic absolutament innocent, casual i esporàdic, per descomptat. L’home ho havia decidit com a estratègia de prevenció de problemes, disgustos i acusacions falses. La pregunta era obligada: “Exactament, ¿quina part del cos de les alumnes estaries interessat a tocar de manera absolutament innocent i consideres que t’has de reprimir?” I després que l’home esmentés l’espatlla, el colze o la mà com a anatomia de socialització més a l’abast i casta, estaria bé preguntar-li: “¿Et resulta molt complicat desenvolupar la teva feina sense la possibilitat de tocar innocentment les alumnes?” I si s’enfada o s’incomoda, sobretot, recordeu d'acabar la conversa amb un sonor i rialler: “És que ja no se us pot dir res!”