Joan Oró, aquell noi del forn La Ràdio de Lleida

LA CIUTAT DE LLEIDA ACULL una exposició dedicada a Joan Oró, bioquímic lleidatà. L’exposició s’emmarca en l’Any Oró, amb què Lleida commemora el desè aniversari de la seva mort. L’exposició mostra la trajectòria que va dur el fill d’un forner lleidatà a ser catedràtic d’una universitat del país més avançat del món, els EUA, i a treballar en grans projectes de recerca espacial de la NASA. En una època en què un fill era vist sovint com uns braços per treballar i ajudar la família, la d’Oró va sacrificar-se perquè ell pogués anar a la universitat. A l’estiu, el jove Oró ja ajudava al forn familiar (el forn La Ràdio). Amb els diners que recollia comprava llibres; Flammarion, Darwin i Haeckel són alguns dels autors que va llegir. Sentia predilecció per un llibre de Flammarion, La pluralitat dels mons habitats, que va despertar el seu interès per l’estudi de l’Univers. De nit, entre fornada i fornada, el jove Oró seia fora de la fleca i observava el cel. Es preguntava si en algun d’aquells puntets que veia espurnejar hi hauria altres éssers vius. Aquesta pregunta se la va seguir fent tota la vida. Als EUA Oró va investigar en una àrea en què ell i el bioquímic nord-americà Stanley L. Miller van ser pioners: la química prebiòtica, que estudia els processos químics que poden haver precedit l’aparició de la vida, un fet que va produir-se a la Terra, però que podia haver passat també en altres punts de l’Univers. Una fita de la carrera d’Oró -i de la química prebiòtica- va ser la síntesi de l’adenina, component essencial dels àcids nucleics i d’altres molècules fonamentals dels éssers vius. Moltes vegades va descriure l’emoció de la nit de Nadal del 1959, quan, segurament sol al laboratori, va provar la seva hipòtesi. En bombollejar en una dissolució amoniacal el compost de què havia partit, el líquid virava a groc, vermell, ataronjat, vermell intens i altres tonalitats més i més fosques fins que la dissolució va esdevenir completament negra. I després, la confirmació que allà hi havia adenina. El compost del qual va partir Oró era cianur d’hidrogen, una substància molt tòxica i alhora molt abundant a l’Univers. En el seu experiment, la vida i la mort van quedar lligades per una reacció química.