| Il·lustració: DANIDEJoan Reig entrevista Joan Masdéu

Segon disc en solitari. ¿Enyores treballar en grup? Ho dic perquè hi ha lletres fetes amb el Jordi Martínez.

He deixat de treballar amb una banda com Whiskyn’s però mai en equip. Amb el Jordi Martínez, un amic de tota la vida que sempre ha escrit, vam compartir llargues converses embrionàries sobre el discurs i l’enfocament del disc i hem acabat escrivint junts moltes de les lletres. Teníem clar què volíem dir i com dir-ho. M’acostuma a costar més fer la lletra que la música d’una cançó i treballar amb el Jordi, a part de divertit i enriquidor, ha resultat un procés molt àgil i creatiu.

Com és assumir sol tota la responsabilitat d’un nou llançament discogràfic?

Suposo que és inevitable que la sensació de responsabilitat es multipliqui exponencialment. Per a sort meva, compto amb la complicitat d’uns músics extraordinaris que també fan possibles els meus discos i concerts: Quim Xicoira (baix), Joan López (bateria) i Oest (guitarra).

¿El fet que també et dediquis a la promoció d’altres artistes t’ajuda a enfocar la teva carrera d’una manera determinada?

Fa uns vuit anys que compagino la meva carrera musical amb Senyals de Fum, una oficina de comunicació especialitzada en premsa musical que ajuda a donar a conèixer i promocionar els discos i projectes musicals d’altres artistes als mitjans. A l’hora de dissenyar la promo dels meus discos amb la discogràfica és inevitable no involucrar-m’hi i treballar-hi conjuntament. Poder posar-se al mateix temps a la pell del músic, del promotor i dels mitjans de vegades dóna una visió, si més no, més àmplia de la jugada.

Fa anys que penso i dic que cada vegada fas millors cançons, però els autors de música pop (en el sentit beatleià del terme) esteu obsessionats a trobar la tornada perfecta! Creus que l’has trobada? ¿És en aquest disc?

Ara que ho dius, potser és un dels reptes si fas aquest tipus de cançons i també una de les gràcies que alimenta la fal·lera. Mai aconseguiràs la melodia perfecta però buscar-la manté les papallones a l’estómac. És més que dubtós que la tornada perfecta habiti en aquest disc. Però, molt probablement, sí que hi conviuen algunes de les meves millors cançons.

A la cançó Diumenge fas dissabte. ¿Necessitaves fer net emocionalment en aquest disc o senzillament et poses en la pell d’altres?

Fer dissabte és fer neteja. Precisament de les coses que cal deixar enrere per poder estar present. Qui no ha tingut algun cop la necessitat de fer dissabte? Encara que només sigui, potser, per poder tornar a embrutar.

Joan Masdéu entrevista Joan Reig

Fa anys que combines Els Pets amb altres projectes. Ets bateria de Mesclat, cantant de Refugi i fa uns mesos que et vesteixes d’armat amb el teu nou conjunt, Tarraco Surfers. Ets un tastaolletes?

Quan acabo d’escoltar un disc, si m’ha agradat, penso a fer cançons com les que acabo de sentir o bé un conjunt d’aquell estil o gènere. Sóc molt tastaolletes, en un mateix dia a casa o al cotxe hi poden sonar Motörhead, Lluís Llach, Thelonious Monk, Rory Gallagher o qualsevol grup jove que acabo de descobrir. Cada moment té la seva cançó o cada cançó té el seu moment! A l’hora de tocar, doncs igualment, però malauradament no tinc prou tècnica ni temps per fer tot el que m’agradaria.

És una norma no escrita que a tots els discos d’Els Pets hi hagi com a mínim una cançó teva. De la manera que arriben a la gent i sent cantant, per què encara no trobem a la teva discografia un disc en solitari íntegrament amb cançons teves?

Doncs m’agradaria força i és possible que en un futur el faci però sempre he sigut mandrós a l’hora de posar-me a escriure. Si mai faig un disc també tindrà versions com en el de Refugi : em trobo molt a gust reinterpretant el que altres han compost. Mentre hi hagi gent com tu, el Gavaldà i tants altres que ho feu tan bé, no crec que urgeixin les meves cançons!

Com a independentista compromès de tota la vida, què en penses d’aquesta actual reconversió nacionalista de molts que fins ara mai se n’havien sentit ni declarat?

És veritat que les hemeroteques en poden fer posar vermell més d’un i que hi ha oportunistes a tot arreu però penso que com més serem, molt millor i benvinguts al club. No tothom veu les coses de la mateixa manera i, sobretot, en el mateix moment. Crec que hi ha gent que confiava que hi hauria una possibilitat d’encaix dins d’Espanya des del respecte i a poc a poc han perdut la fe.

Una banda són La Lira Ampostina o altres formacions amb molts músics, sobretot de les Terres de l’Ebre i el País Valencià.

Aquí, atribuït als grups de rock, no deixa de ser un anglicisme. Tot ve de rock’n’roll band, que en el món anglosaxó poden ser dos músics o 30. Que nosaltres a un duo n’hi diguem una banda em sembla ridícul i si es tracta d’un quintet també. Jo prefereixo dir grup o, encara més, com es deia als anys 60, conjunt. Loquillo té una banda? Doncs jo un conjunt!

Podries definir el que tu anomenes surrealisme rural i posar-ne algun exemple?

Seria l’humor de l’absurd que a vegades té la gent dels pobles, enriure’s del mort i del qui el vetlla però d’una manera molt particular. Un exemple fora de context no seria un bon exemple.