Braga (Portugal)El seu país és l'únic del món on la música està prohibida. Malgrat això, ells toquen com els àngels. La melodia dels seus violins, guitarres, violoncels, flautes, tambors… inunda l'aula del conservatori on assagen a milers de quilòmetres de casa. La seva música realment atrapa. Els escoltaries durant hores. Són nois i noies molt joves, d'entre 14 i 22 anys, i tots han estudiat a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan (ANIM, de les sigles en anglès), que abans era a Kabul i que ara s'ha traslladat a la ciutat de Braga, al nord de Portugal. Com van arribar fins allà? “Els nostres concerts són la nostra manera de protestar contra els talibans”, asseguren. La seva responsabilitat és immensa: d’ells depèn que la música afganesa continuï viva.

Sona surrealista, però és així. L’Afganistan és l'únic país del món on està prohibit escoltar música, cantar, ballar o tocar qualsevol instrument, perquè els talibans consideren que la música és antiislàmica. Malgrat això, l'Afganistan, un país musulmà, té una llarga i riquíssima tradició musical. El seu ball nacional és l'attan, i la seva llista de cantautors i compositors és extensa. La seva figura més icònica és potser Ahmad Zahir, conegut com a l’Elvis Presley de l'Afganistan.

Tanmateix, tant la guerra com els successius règims de fanàtics islàmics han malmès aquest panorama musical. De fet, l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan va néixer el 2010 a Kabul amb l'objectiu de recuperar precisament aquesta tradició musical. El seu fundador i director, l'etnomusicòleg afganès-australià Ahmad Sarmast, es pot dir que va fer un miracle: l'institut es va convertir en l'única escola oficial de música de l'Afganistan, donava oportunitats a nens i nenes de classes desafavorides i, a més a més, amb uns resultats espectaculars. L'institut té diverses orquestres i grups musicals que han actuat a 47 països, en llocs tan prestigiosos com el Carnegie Hall de Nova York.

El centre, però, sempre va ser objectiu dels talibans. Al principi, la policia afganesa s'encarregava de custodiar-lo, però després fins i tot s’hi van desplegar forces especials. Quan els talibans van ocupar Kabul el 15 d'agost del 2021, lògicament l'escola va ser un dels primers llocs que van assaltar. Van destruir instruments, mobiliari, i tot el que van trobar al seu pas.

La fugida

“El professor ens va dir que marxéssim corrents”, recorda Shugofa Safi, de 21 anys, que ara viu a Portugal però que estava assajant a l'institut quan els talibans van arribar a la capital afganesa. Va haver de deixar enrere els seus quaderns i apunts, i la marimba que tocava. Era massa gran per amagar-la enlloc. Ella és una dels tants alumnes de classe desafavorida que estudiaven al centre. El seu pare l'havia portada a un orfenat de Kabul perquè no tenia recursos, i allà va ser on el director de l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan li va oferir ingressar a l'escola. Això, assegura, li va obrir un nou món. Aleshores només tenia onze anys.

“Amb els talibans, tots els meus somnis es van truncar en qüestió de segons”, afirma la noia visiblement emocionada quan recorda la irrupció dels radicals a Kabul. “Vaig publicar a Facebook la foto d'una noia plorant per expressar la meva desolació, i el doctor Sarmast em va contestar: “Encara hi ha esperança”.

I així va ser, el doctor Sarmast —que així és com el coneix tothom, perquè és el primer afganès que va obtenir un doctorat en música— es va negar a tirar la tovallola, i va moure cel i terra per aconseguir que algun país acollís els alumnes de l'institut. Ell tenia especial relació amb els Estats Units, el Canadà i Austràlia, que és el país on resideix i està nacionalitzat. En canvi, Portugal va ser l'únic que va acceptar donar asil a tot el grup: ni més ni menys que 273 persones, entre alumnes, professors, personal del centre i algunes de les seves famílies.

"Vaig crear un grup de WhatsApp i un altre de Signal per coordinar els alumnes i els professors —detalla el doctor Sarmast, que va organitzar tota l'operació d'evacuació des d'Austràlia—. No va ser gens fàcil, perquè alguns alumnes no tenien passaport i molts eren menors d'edat. Vam demanar a les famílies que omplissin un formulari conforme estaven d’acord que els evacuéssim. De tots els alumnes, només dos van decidir quedar-s’hi”.

Ramiz Safar és un dels estudiants que es va exiliar. Ara té vint-i-un anys, i és un noi afable i de somriure fàcil. Recorda que, quan va rebre el missatge del doctor Sarmast per WhatsApp, se li va obrir el cel. Nascut en una família amant de la música —el seu pare és cantant i els seus dos germans també toquen—, va començar a estudiar a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan quan tenia dotze anys. Es va especialitzar en rubab, un instrument de corda similar al llaüt que és tradicional de l'Afganistan. Amb tot, d'entrada els seus pares no van veure amb bons ulls que s'exiliés. Era molt jove: només tenia disset anys.

L'evacuació es va fer de forma esglaonada al llarg de diverses setmanes en mitja desena de vols. El primer es va enlairar de Kabul el 3 d'octubre del 2021, quan ja feia més d'un mes que les tropes nord-americanes havien abandonat l'Afganistan. Al Ramiz li va tocar viatjar al tercer vol. “Gairebé no em vaig endur roba, només un parell de pantalons, un jersei i un abric, perquè vaig preferir emportar-me el rubab”, declara, tot i que arribar a l'aeroport amb l'instrument no va ser gens fàcil. El va camuflar sota el hijab de la seva mare i la seva tia, que el van acompanyar en cotxe. Un cop a l'aeroport, personal de Qatar va negociar amb els talibans perquè pogués viatjar amb el rubab.

Qatar s’encarregava de la gestió de l'aeroport de Kabul en aquella època. Així mateix, aquest país va ser el primer destí dels alumnes i professors de l'Institut Nacional de Música. Hi van fer escala durant diverses setmanes, fins que van completar tots els tràmits burocràtics amb Portugal. Finalment, van aterrar a Lisboa el 13 de desembre del 2021. Van arribar en un vol xàrter finançat per Spotify i el Premi de Música Polar (considerat el Nobel de la música).

A la capital portuguesa, el grup va ser allotjat en diverses localitzacions. La majoria, però, va anar a parar a un antic hospital militar, on van estar mesos i més mesos sense que els oferissin una alternativa. "Al principi em vaig penedir d'haver vingut i plorava algunes nits –confessa el Ramiz–. A l'hospital, les habitacions eren de deu o dotze persones, i cada setmana ens donaven peix. Nosaltres no havíem menjat peix en la nostra vida", recorda.

Espera i incertesa

L'espera i la incertesa van minar la moral del grup i molts van fugir a altres països a la recerca d'una oportunitat. D'aquesta manera, el nombre de professors i alumnes va anar minvant. De fet, de les 273 persones exiliades, només en queden un centenar a Portugal en l’actualitat, de les quals unes setanta són estudiants, el 28% noies.

"Molts alumnes eren menors d’edat i això va ser un problema", admet el doctor Sarmast. El consentiment que els seus pares havien signat a Kabul perquè fossin evacuats de l'Afganistan no tenia cap validesa a Portugal i el cas va arribar als tribunals. Al director de l’Institut Nacional de Música no li va quedar més remei que buscar l’ajuda d’un equip legal. Tot plegat, va allargar encara més els tràmits.

Zohra Ahmadi és una d'aquelles alumnes menors d’edat que va ser evacuada a Portugal. Ara té setze anys, però quan va aterrar a Lisboa en tenia onze. Ella, però, va arribar acompanyada del seu oncle i el seu cosí. “Si ells no haguessin vingut, no sé què hauria fet”, confessa amb veu tímida. Admet que, abans d'arribar a Portugal, no tenia ni idea que existís un país que es digués d’aquesta manera. Al principi li va costar adaptar-s'hi, però ara assegura que ja se sent còmoda. El que li agrada més és la música tradicional de Portugal, el fado, i que la gent del país és molt agradable. Ella toca la trompeta i forma part de l'orquestra Zohra, integrada només per noies. "L'orquestra Zohra és el símbol de la llibertat de les dones i que nosaltres podem fer el mateix que els homes", afirma.

Tot i que l'institut té una orquestra exclusiva de dones, n'hi ha d'altres que són mixtes i es pot dir que noies i nois es relacionen amb total complicitat. De fet, a primera vista semblen adolescents d'aquí: tots vesteixen de manera occidental. L'institut, tot i que estava a Kabul, no era com altres centres educatius de l'Afganistan, on hi ha una separació de sexes.

A l'agost del 2022, tots els estudiants i professors de l'institut es van traslladar per fi a la ciutat de Braga. Poques setmanes després, els alumnes que tenien edat per cursar educació secundària van ingressar a un conservatori, i els més petits a una escola de primària especialitzada en música amb l'objectiu de continuar la seva formació.

"Hem llogat apartaments per a alguns estudiants. Viuen diversos en un mateix pis", detalla el doctor Sarmast, que explica que tot això i les despeses dels alumnes ho financen mitjançant l'organització sense ànim de lucre Friends of ANIM (Amics d'ANIM), que es va constituir el 2014 per garantir precisament la viabilitat econòmica de l'escola. Segons diu, mai no han depès d'ajudes governamentals, sempre s'han finançat amb donatius particulars. Ell mateix també s'ha instal·lat a Braga. "Quan molts estudiants i professors van marxar a altres països, això va desestabilitzar el grup. Instal·lar-me aquí és una manera de demostrar als alumnes que continuaré donant-los suport".

L'institut també ha obert una nova seu en aquesta ciutat del nord de Portugal: és un petit local als baixos d'un edifici, en què han habilitat diverses aules on els alumnes poden assajar. Si al conservatori i a l'escola aprenen música clàssica, a l'institut es continuen formant en música tradicional afganesa. Per això necessitaven els instruments tradicionals del país: el rubab, el sitar, la taula... "Els hem portat des de l'Afganistan per missatgeria internacional. Allà encara hi ha artesans que els fabriquen de forma clandestina. Això sí, ara són molts més cars. Si abans valien 250 euros, ara costen 800", detalla el doctor Sarmast.

Una bandera verda, vermella i negra de l’Afganistan presideix el vestíbul de la nova seu de l’institut. De les parets, pengen infinitat de fotografies de concerts passats i també pòsters d'algunes de les actuacions més recents que els alumnes han fet després d'exiliar-se. En els dos darrers anys han tocat a Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, Suïssa, els Països Baixos, els Estats Units o fins i tot, Espanya. El 14 d'octubre del 2023 van estar al Centre Superior de Música del País Basc Musikene, a Sant Sebastià.

“Al principi em preocupava l’idioma”, afirma Jawad Mohammadi, un jove alt i prim que quan va aterrar a Lisboa fa tres anys i mig només sabia dari, una de les llengües oficials de l'Afganistan. Ara parla perfectament el portuguès i l'anglès, i és un virtuós del rubab. Té vint-i-dos anys. Ell també va haver de buscar a Google on era Portugal. “Coneixia Cristiano Ronaldo, però res més”.

El Jawad va començar a estudiar música per pura casualitat. Amb dotze anys era un dels molts nens que treballaven als carrers de Kabul per ajudar la família. Ell venia ous, fruita o roba de segona mà. “Un dia un home de [l'ONG] Save the Children em va preguntar si anava a escola i em va presentar el doctor Sarmast”, recorda. El seu pare no estava gaire d'acord que estudiés música, perquè està mal vista per part de la societat afganesa. Però com que l'institut era totalment gratuït, va acceptar que hi anés.

Quan els talibans van arribar a Kabul, però, el pare ho va cremar tot: els llibres de text, les fotografies dels concerts i fins i tot l'uniforme de l'institut perquè no quedessin proves que el seu fill estudiava al centre. El que més va doldre al Jawad, però, va ser que també va calcinar el seu rubab que, segons diu, s'havia convertit en una extensió del seu cos. El jove va tenir dubtes sobre si exiliar-se o no, però ara se sent un privilegiat de poder continuar formant-se.

Lluny de la família

Cap a les sis de la tarda, els alumnes del conservatori de Braga surten de classe. Els pares van a recollir-los amb cotxe o a peu. Els estudiants afganesos, però, continuen assajant en una de les aules del centre: toquen una vegada i una altra la mateixa peça fins que sona perfecta. Ells no tenen ningú que els reculli. Les seves famílies són a l'Afganistan.

"Volíem portar-les a Portugal i fins i tot el 2023 vaig arribar a un acord amb el govern per fer-ho realitat –assegura el doctor Sarmast–. Però les repetides eleccions al país, ho han fet impossible. Abans de les votacions, ningú es vol comprometre a una cosa així". Les darreres eleccions a Portugal van ser el passat 18 de maig.

"Quan estic trist, toco el meu rubab. És l'únic que tinc aquí", diu el Ramiz. El Jawad, la Zohra i la Shugofa també reconeixen que enyoren molt les seves famílies. Amb tot, tenen esperança que un dia tornaran a l’Afganistan i que la música tornarà a sonar al país. "Una nació és viva si la seva cultura continua viva. Nosaltres som la resistència", assegura el doctor Sarmast. Ell n'està convençut: “La música afganesa no morirà”.