En el meravellós i delicat món de les paraules que no tenen traducció en el nostre idioma, n’hi ha una en japonès, tsundoku, que retrata un costum molt estès: l’acte de comprar un llibre, no llegir-lo i deixar-lo apilat sobre altres llibres no llegits. El concepte ens remet a la tendència d’acumular llibres a casa als quals només has donat un cop d’ull al tema de la contracoberta. Algun l’has comprat perquè te l’has trobat fent el xafarder en una llibreria, o perquè n’has vist una recomanació al diari o n’has sentit una entrevista a l’autora per la ràdio mentre conduïes. Els exemplars acumulats, un sobre l’altre, a la tauleta de nit o al costat del sofà, no impedeixen que continuïs comprant més llibres que potser no llegiràs. No se sap mai. Perquè sempre confies que arribarà el moment que podràs fer-ho.

De dos llibres acabats de comprar, potser un serà carn de tsundoku. Perquè mentre llegeixes el primer, hi haurà nous títols i troballes que passaran al davant de l’altre. Entraràs en una llibreria, notaràs aquell petit sobresalt al llegir l’argument d’una novel·la, pensaràs en comprar-te-la i, quan passis per caixa, t’envairà un cert sentiment de culpa perquè visualitzaràs aquell munt d’exemplars que fa temps que t’esperen en va. The pile of shame en diuen en anglès. La pila de la vergonya. Aquella col·lecció a la qual no has tret cap partit. Llibres que no has llegit, o roba que no t’has posat, o videojocs als quals no has jugat o material per fer manualitats al qual ni tan sols has tret el precinte de cel·lofana. I la muntanya és cada vegada més alta. I ni tan sols goses revisar-la per no sentir-te malament.

Quantes vegades no t'has resistit a entrar en una llibreria només perquè sabies que era l’única manera d’evitar un nou tsundoku? Però sempre tornaràs a caure-hi.

El tsundoku té un component aspiracional. Cada vegada que esculls un llibre projectes la teva vida havent-lo llegit. Experimentes la il·lusió per una quotidianitat que et permetria llegir aquell llibre amb tranquil·litat. Fins i tot ets capaç d’imaginar-te on el llegiràs i en quines circumstàncies. Somnies amb aquella part de tu havent llegit el llibre, n’anticipes la satisfacció, el plaer d’adquirir aquell coneixement. I aquesta és la temptació més gran que hi pot haver.

Umberto Eco, però, tenia el raonament perfecte per apaivagar el remordiment del tsundoku. Ho explicava el pensador i matemàtic Nassim Nicholas Taleb al seu llibre The Black Swan. Eco era un erudit que acumulava més de trenta mil llibres a la seva biblioteca personal, i diferenciava entre dos tipus de persones. Les que concebien aquell espai com un apèndix per estimular l’ego i les que l’entenien com un lloc de recerca. El novel·lista i semiòleg italià, bibliòfil a més no poder, creia que els llibres no llegits tenien més valor que els llibres llegits, que una biblioteca havia de contenir allò que no sabies perquè, així, “el nombre creixent de llibres no llegits als prestatges et mirarà de forma amenaçadora”. Com més llegeixes, més conscient ets de la pila de llibres no llegits. I inspirat per Eco, Taleb va anomenar a aquest tsundoku l’antibiblioteca. Un espai emocionant de saber latent que sempre t’està esperant.