LA TARDA DEL 21 DE FEBRER DE L’ANY 1968 un cos sense vida va ser descobert per un pastor en un descampat del camí vell de Bunyola, a pocs quilòmetres de Palma. Tot i que tenia el rostre desfigurat -“ con el rostro terriblemente machacado ”, es va poder llegir en la commocionada premsa de l’endemà-, no va costar gaire identificar el cadàver: era Josep Ferragut Pou, un dels arquitectes més coneguts de la Mallorca de l’època, responsable del disseny de molts edificis emblemàtics que encara avui puntegen el paisatge de l’illa. Tenint en compte el prestigi social i professional de la víctima, s’entén que l’impacte del crim fos enorme.

Només quatre dies després de la descoberta del cadàver, els agents de la Brigada d’Investigació Criminal i de la Guàrdia Civil van detenir dos delinqüents habituals, un natural del poble mallorquí de Binissalem i l’altre procedent de Granada, que havien estat a la presó en nombroses ocasions i que n’havien sortit en llibertat condicional per última vegada tot just uns dies abans de l’assassinat de l’arquitecte. El 20 de febrer a la nit, segons la policia, els dos homes -l’un de 26 anys, l’altre de 20- s’havien trobat amb l’arquitecte Ferragut -de 56- prop de casa seva, un casal enorme del casc antic de Palma, on vivia sol, consagrat a la feina i envoltat de discos, d’obres d’art i de llibres. Des d’allà, amb el seu cotxe s’havien dirigit junts cap al descampat on els dos joves el van matar d’un cop al cap amb una pedra. Abans d’abandonar el cadàver i retornar a Palma amb el cotxe, li van robar la cartera, el rellotge de mà i un anell.

Tot i que les autoritats i la premsa de l’època es van esforçar a portar el tema amb la màxima discreció, no eren pocs, a Palma, els que estaven assabentats del rerefons “escandalós” - escandalós segons els patrons reprimits i repressius de l’època, esclar- de l’assassinat de l’arquitecte: per força havia de tenir a veure amb la seva secreta però molt rumorejada homosexualitat. Tot d’una la premsa ja va apuntar, eufemísticament, que els dos acusats estaven “ especializados en chantajes sobre la vida de las personas ”.

Una anècdota il·lustra el clima de pànic paranoic que el col·lectiu homosexual palmesà, habitualment perseguit pel règim, va viure aquells dies. El poeta i novel·lista Jaume Vidal Alcover havia de pronunciar una conferència a l’Estudi General Lul·lià, la Universitat de Palma de l’època. Però, en saber que hores abans s’havia descobert el cadàver de l’arquitecte Ferragut, va decidir no presentar-se: se’n va anar al port i va partir cap a Barcelona. Segons l’historiador Damià Ferrà-Ponç, aleshores estudiant i un dels organitzadors de l’acte, “Vidal no va comparèixer per por de les detencions policials indiscriminades que estava a punt d’haver-hi entre els homosexuals mallorquins”.

L’assassinat de l’arquitecte Ferragut va quedar enquistat en la memòria negra de Mallorca. Un jove Guillem Frontera, per exemple, s’hi va inspirar per escriure el clímax de la seva segona novel·la, Cada dia que calles, publicada el setembre d’aquell mateix 1968. Encara ara, quaranta-set anys després, per a molta de gent l’arquitecte Ferragut és més conegut pel seu assassinat que no pas pel vast llegat de la seva obra. És víctima, per tant, d’una doble injustícia, la del crim i la d’una posteritat distorsionada per una tràgica fi. El llibre-catàleg El arquitecto José Ferragut Pou, preparat per José Ferragut Canals, un nebot seu també arquitecte, i publicat per l’editorial José J. de Olañeta, vol posar en valor la seva obra i donar a conèixer la seva carismàtica figura, que no és exagerat de qualificar com la d’un dels creadors més rellevants de la Mallorca del segle XX.

Llegint la nota biogràfica que ha escrit Mar Ferragut Rámiz per al llibre-catàleg, queda clar que, tot i que va haver de viure en la Mallorca endarrerida i resclosida del franquisme, Josep Ferragut va saber sobreposar-se a les limitacions de l’època i als condicionants de l’entorn. Nat a Palma l’any 1912 en una família de classe mitjana benestant, va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil ho va fer volar tot pels aires. Va viure el conflicte al Pirineu Aragonès, enquadrat en les files del bàndol sublevat. Ja acabat el conflicte, no ho va tenir difícil per reprendre els estudis i, un cop enllestits, per començar a treballar. El país estava tan depauperat i el nou règim havia depurat d’una manera tan brutal totes les esferes de la societat que calien joves per omplir tots els buits. A trenta anys, Ferragut era jove i, sobretot, desbordava d’energia i ambició.

Personalment, Josep Ferragut era un home discret, poc procliu als exhibicionismes de cap mena, amb una passió absoluta pel seu ofici, d’una meticulositat obsessivament perfeccionista. Íntimament complex, era elegant i de maneres molt pulcres, però també podia ser molt exigent, obstinat i rabiüt: no dubtava a treure’s de sobre qui volgués fer-li els comptes amb alguna sortida de to retronadora. Fent un cop d’ull a les aficions que va cultivar al llarg de la vida, fa la impressió que Josep Ferragut va ser víctima de la maledicció d’haver nascut massa d’hora o al lloc equivocat: era massa avançat per al seu temps i massa cultivat per a la Mallorca de penombres del franquisme. La passió per l’art, la fotografia, la música i el cinema -com a cinèfil i cineasta amateur- acaba de dibuixar el retrat d’un home culte, curiós, sensible i intel·ligent. Són significatius, en aquest sentit, els seus freqüents viatges per Europa: li interessava el gran món i estava informat del que hi succeïa.

Ni tan sols la seva profunda religiositat no destenyeix l’estampa d’home modern. La seva fe no tenia gaire a veure amb la religiositat estantissa del nacionalcatolicisme. Un dia va afirmar sense embuts que, en lloc de posar ciris als sants i les verges de les esglésies, valdria més educar “la gent perquè destinés aquests diners, inútilment gastats en fums i males olors, a obres socials i sufragis, ambdues coses evidentment més útils i cristianes”. L’església amb què se sentia còmode era la del Concili Vaticà II.

TALENT VERSÀTIL, OBRA ECLÈCTICA

Si bé la seva activitat professional va ser relativament breu –només va allargar-se vint-i-sis anys–, a l’arxiu personal de Josep Ferragut s’hi van trobar, en la seva mort, 2000 expedients professionals, dels quals el llibre en recull uns 140. En l’època de màxim apogeu, va arribar a dirigir un despatx amb més de trenta empleats, amb qui era molt estricte i als quals pagava molt bé. “Empleats” era, a més, una paraula que detestava: preferia usar el terme “col·laboradors”. En alguna ocasió va declarar: “L’arquitecte ha de ser artista i tècnic […]. També ha de ser un bon sociòleg. Conjuntar les tres coses és cada vegada més difícil i l’amplitud de la tècnica i dels problemes que planteja la societat ens porten cada dia més a una especialització dintre de l’arquitectura. El futur del nostre treball rau en un equip harmonitzat i compenetrat”.

La principal característica de l’obra de Ferragut és l’heterogeneïtat, la varietat d’estils que va aplicar i de projectes que va portar a terme. Va combinar l’arquitectura religiosa amb la civil, i tant en un cas com en l’altre va desenvolupar-hi projectes de tot tipus. Dins el bloc de l’arquitectura civil, hi trobem des de vivendes unifamiliars i col·lectives –blocs de pisos i d’apartaments– fins a construccions relacionades amb el sector de l’oci –hotels, restaurants, casinos–, de l’ensenyament –el Col·legi de Sant Francesc de Palma, l’Institut de Pollença–, dels negocis –l’edifici d’oficines de la Plaça de Santa Eulàlia de Palma– i de la indústria –la central tèrmica de gas i electricitat de GESA al Port d’Alcúdia, la fàbrica de les Perles Majòrica de Manacor–. El bloc d’obres d’arquitectura religiosa no és tan variat, però déu n’hi do, també. Inclou la creació d’edificis de nova planta com les parròquies de Can Picafort, de San Alonso Rodríguez, a Palma, o l’església de la Porciúncula, a S’Arenal, així com diverses intervencions en capelles i panteons, a més de nombrosos dissenys d’objectes litúrgics: vestits, calzes, reclinatoris, altars, faristols i làmpares, entre més.

Tot i que als inicis de la seva carrera l’obra de Ferragut participava dels corrents més tradicionals, regionalistes i historicistes, se’n va començar a deslligar a la dècada dels 50, quan, en paraules de l’estudiós Jaime J. Ferrer Forés, va trobar un estil propi en la pràctica d’un “regionalisme crític, barreja de tradició i modernitat”. Més endavant, va adoptar de ple les concepcions arquitectòniques més modernes, quan va optar per un “racionalisme empíric”, atent al context. En una entrevista, va declarar que “l’arquitecte responsable no hauria de treballar en una regió que desconeix. Per fer una vertadera obra arquitectònica cal conèixer la realitat sociològica del país, els costums, la tradició. Cregui’m: el nostre urbanisme no el poden fer des de Madrid”.

L’eclecticisme creatiu de Josep Ferragut Pou va ser motivat, principalment, per tres factors. Un és que en l’Espanya de l’època els estils clàssics i les aproximacions historicistes a l’arquitectura començaven a perdre peu, molt a poc a poc, davant l’emergència d’estils més rupturistes i moderns. N’és un exemple el nou Col·legi de Sant Francesc de Palma (1948-1952), “una elegant ampliació contextual -en paraules de Ferrer Forés- de l’església de Sant Francesc, en què va utilitzar el repertori figuratiu clàssic alterant-lo i depurant-lo perquè semblés simultàniament modern i antic”. En segon lloc, Ferragut va complaure els capricis dels clients. N’és un exemple delirant la fàbrica de Menestralia, als afores de Campanet, la concreció d’un somni de grandesa d’un poderós falangista del poble que va muntar una fàbrica artesanal de vidre artístic i la va ubicar en un edifici medievalitzant, una versió kitsch dels castells dels senyors feudals.

I, per acabar, cal tenir en compte la lluita de Ferragut, no sempre reeixida, per tirar endavant un tipus d’obres que assumissin de ple els postulats -depuració, racionalisme, funcionalitat, abstracció…- de l’arquitectura moderna. Aquí cal esmentar la seva obra més important: el famós edifici de GESA a Palma (1963), un cub de vidre en la línia de l’estil internacional de Mies van der Rohe, que domina la façana marítima de la ciutat i és tan icònic que els Antònia Font el van posar a la portada del disc Lamparetes. Una altra obra rellevant va ser la nova església del seminari de la Porciúncula (1964-1968), de ciment armat, ideada per donar un aspecte d’assemblea al lloc de culte, i sufragada amb els diners que els franciscans mallorquins recaptaven en les seves missions pels EUA.

ELS ÚLTIMS ANYS I UN MISTERI

Ferragut era un home amb les idees molt clares i no temia enfrontar-se amb qui calgués per defensar-les. Com que li desagradava l’arquitectura entesa com un pur negoci, la febre constructora que es va desfermar a Mallorca a partir del 1955, amb l’esclat del boom turístic, no li feia cap gràcia. Com diu José Ferragut Canals, el nebot, al final dels seus dies l’arquitecte s’havia convertit “en un element molest per a diversos grups urbanitzadors, polítics i tècnics”.

Com que mantenia constants i agres disputes amb el Col·legi d’Arquitectes, la burocràcia municipal i la cobdícia depredadora dels promotors immobiliaris que veien en la nova Mallorca del turisme un botí que pretenien acaparar, s’ha especulat durant anys que la seva mort no va ser un crim relacionat amb la seva homosexualitat, sinó que en realitat al darrere podia haver-hi unes motivacions urbanístiques i econòmiques.

És la versió que la família dóna per bona. Fins i tot van contractar un detectiu privat perquè ho investigués. M’explica Ferragut Canals que els papers que el detectiu els va lliurar amb els resultats de la investigació contenien conclusions definitives, que diferien de la versió més estesa. No s’hi vol allargar, perquè considera que l’important de la figura del seu oncle és la seva obra i no la seva mort, però m’explica que, tot i que ell no va llegir mai els papers, el seu pare i la seva germana sí que els van llegir, i que li van dir que s’hi apuntaven persones concretes com a possibles inductores i beneficiàries del crim. “Una encara és viva -diu Ferragut Canals-, no crec que fos l’inductor directe de l’assassinat però sí l’indirecte, i en va ser un gran beneficiari”. També afegeix que, quan el detectiu va decidir no prosseguir amb la investigació, els va donar una raó molt clara: “Ens va dir que volia poder seguir treballant a Espanya”. És un tema, el de l’assassinat, que a la família no li agrada tocar. La incomoditat que tot plegat els genera és tan gran que fins i tot van decidir destruir els papers del detectiu.

És possible que ja no hi hagi manera de saber què va passar realment. Creure que l’arquitecte Josep Ferragut va ser assassinat per raons urbanístiques i econòmiques sembla massa enrevessat i novel·lesc. Per fer-lo callar, els seus rivals n’haurien tingut prou amb el xantatge: aleshores era fàcil espantar algú amenaçant-lo de destruir-li la reputació… Amb tot, ¿quants cops la realitat és enrevessada i novel·lesca? A Mallorca s’han mogut molts diners i molts interessos relacionats amb qüestions urbanístiques. I allà on hi ha diners i interessos, pot haver-hi de tot. Una cosa sí que és segura: els dos acusats per l’assassinat de l’arquitecte Josep Ferragut Pou van ser posats en llibertat per falta de proves el juliol del 1969. No se n’ha tornat a saber mai més res.