Maria Serra: "La primera vegada que vaig sentir Greta Thunberg vaig pensar: «No estic boja, no soc l'única»"

Diuen que tots els joves volen ser funcionaris. Doncs Maria Serra és la prova del contrari. Activista des d'abans dels 17 anys, s'ha mobilitzat contra la crisi climàtica, pel feminisme, per Palestina, per l'habitatge. Va ser portaveu de Fridays for Future (FFF) a Espanya i va ser ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima, fins que va decidir que no volia representar una UE militaritzada i va renunciar al càrrec. Amb només 23 anys, ha estat en fòrums internacionals per defensar unes idees que molts poden veure radicals i pròpies de la joventut, però que ella defensa amb convicció, arguments i una lucidesa que ja voldrien molts polítics.

Com arrenca el teu activisme amb 17 anys?

— Amb 12 o 13 anys em va enganxar l’onada del Me Too i a l'institut vaig ser profundament feminista. Era una mica la pesada de la classe amb això... [riu] I després una cosa porta a l'altra, del feminisme i les cures als drets dels animals, l'anticolonialisme i l'anticapitalisme. Realment és una línia prou recta.

Com t’informaves, llavors?

— A casa meva miràvem cada dia el TN i el 3/24, perquè ma mare hi treballava. De diaris no en llegeixo, però sí molts llibres. Però sobretot a les xarxes socials. Igual que les xarxes revitalitzen la dreta, també ho fan amb l'esquerra. Moltes dones de la meva generació som prova d'això. Ara l'algoritme ha canviat molt, sí, però l'ambient mundial també era molt diferent.

l el 2019, amb 17 anys, fundes Fridays for Future (FFF) aquí.

— Havia vist el documental de Leonardo DiCaprio. Ara mateix no l’aguanto, el DiCaprio, però llavors em va radicalitzar pel canvi climàtic, i això que el documental és bastant suau. Per primer cop vaig sentir el nivell de gravetat i em va impactar que després d’aquell documental, que ja tenia tres anys, ningú hagués fet res al respecte. Em vaig estressar. I després vaig veure el primer discurs viral de la Greta Thunberg.

Què vas pensar quan la vas veure?

— Va ser com un "No estic boja, no soc l'única que està així d’estressada ara mateix per això". Aquell any vaig baixar a Barcelona des del poble, no coneixia ningú i vaig veure per Twitter una convocatòria ecologista que es deia Unim Forces. Hi vaig anar per conèixer gent amb interessos similars als meus i va resultar que en aquella reunió es va fundar FFF. Érem unes 20 persones, tots universitaris, i jo era l’única d’institut, feia primer de batxillerat. Ens van posar de portaveus a una persona d'universitats i a mi dels instituts. Aquell mateix divendres vam anar tres persones a passejar amb un cartellet, va venir la premsa i un mes més tard érem 15.000 persones, i el 27 de setembre del 2019, 100.000. La protesta més gran per l'ecologisme que s'ha fet mai a Catalunya és nostra. No ha tornat a passar. A Espanya, per la COP25 de Madrid, vam ser mig milió.

Feia la sensació que aquí la mobilització no era tan gran com en altres llocs d'Europa.

— S'ha mobilitzat molta gent. Per a mi el problema va ser la resposta institucional: FFF demanava declarar l'emergència climàtica i les institucions ho van fer, van adoptar el nostre discurs, però no han fet res més. Quan la gent veu que hi ha resposta institucional es desmobilitza, però va ser una resposta bastant trampa. A més, les mesures ecologistes que s'han pres han anat bastant en contra de la classe treballadora, com la zona de baixes emissions, les renovables en espais que no toca... Tal com s'executen les mesures, les poblacions més afectades són les més vulnerables. Per això reclamem justícia climàtica.

FFF ha desaparegut a Espanya, oi?

— Sí, va donar la veu d'alarma i un cop fet això va deixar de tenir raó d’existir. Jo vaig enterrar FFF i a mi em sembla bé que estigui enterrat, no crec que ens haguem de tornar a manifestar contra la crisi climàtica, ja no és el format correcte i seria una pèrdua d’esforços. Ara estem en un context polític i social molt diferent i s'ha de fer un esforç per tenir prou massa política per canviar el sistema. La gent de FFF hem acabat organitzades en altres espais, perquè al final entenem la crisi climàtica com un dels símptomes del capitalisme: si anem contra el sistema que la crea, també caurà.

Creus que la teva generació està prou mobilitzada?

— La pandèmia, per a la meva generació, va ser traumàtica. Jo atribueixo gran part de les crisis de salut mental de la joventut a la covid. I crec que gran part del motiu pel qual la joventut no es mobilitza com abans és perquè no té la salut mental per fer-ho. La pandèmia va evidenciar la fragilitat del sistema, i a això s'hi afegeix que les crisis s'han anat multiplicant –precarietat, manca d'habitatge– i que no hi ha una resposta. No veiem un futur viable. Entenc perfectament que no es mobilitzin.

I el viratge a la dreta que les enquestes veuen entre els joves, el veus?

— Les enquestes no parlen de viratge a la dreta, sinó de polarització. La joventut que abans votava conservadorament, ara vota Vox i Aliança. I si mires Sumar, PSOE i els altres, sumen el mateix. No és que la majoria de la joventut sigui de dretes, és que els que són de dretes ho són molt, però la joventut sobretot és absentista, no vota. Clarament no hi ha una opció que representi els seus interessos. A mi la joventut que vota extrema dreta em sap molt de greu perquè crec que l'anàlisi que fa sovint és correcta: el sistema que tenim ara mateix no els està donant solucions. Les institucions ara mateix són d'esquerres i no els donen solucions, és normal que vagis a l'absolut contrari, que et promet una realitat diferent. Les polítiques que aplicarien des de l'altra banda encara serien molt pitjors, però no ho saben. El que m'agrada pensar és que encara que siguin de dretes com a mínim estan polititzats, i això és millor que no estar-ho. Han fet una anàlisi de la situació políticament, tot i que la resposta que han trobat no és la correcta. El diagnòstic és el mateix, però no han trobat els culpables adequats. Els estan venent un culpable fàcil i l'han comprat.

La immigració?

— Sí. I el que passa és que el meu enemic és bastant més difícil d'afrontar que el seu: el capitalisme, en general, i els superrics. Entenc que és molt més complicat polititzar-se cap a l'esquerra, perquè si vols enderrocar el nostre culpable t'has d'organitzar. Cal ser políticament molt més actiu que simplement votar Vox i esperar que facin el que han promès. Perquè des de les institucions serà molt difícil que agafin com a enemic els superrics i el sistema.

Però tu vas ser ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima de la Unió Europea.

— Sí, des del 2022 que vaig marxar de FFF. Ho vaig demanar, perquè això és un títol que se sol·licita i que acredita que ets una persona activa en el moviment climàtic, però és el mateix títol que tenen moltes empreses. Hi ha gent que ho fa servir per fer greenwashing, d’altres per currículum i networking; jo ho vaig fer estratègicament com a forma d'inclusió d'espais, perquè crec que hi ha molt poques dones joves en llocs institucionals i públics. Em va obrir moltes portes a espais representatius que, si no, no hauria tingut. Però ho he deixat de fer quan he vist que no volia representar allò.

Com vas decidir deixar-ho?

— Sempre vaig ser una veu més crítica dins d'aquell pacte. Però en el moment en què treuen pressupost a la lluita climàtica i comença la carrera armamentística i la UE comença a finançar un genocidi, jo ja no hi pinto res, allà. El pacte climàtic europeu m'havia donat credibilitat, i vaig començar a veure que en aquell moment me'n treia. En el moment que la Comissió Europea defensa obertament el genocidi, jo els dic "no vull tenir res a veure amb vosaltres".

També vas anar a les cimeres climàtiques de l'ONU.

— He anat a massa COPs i és frustrant. Jo faria sèries de televisió de les COP, perquè és surrealista com arriba a ser d'absurd. Vaig anar a Madrid, a Glasgow i a Egipte. Traumàtic. A Egipte hi vaig anar amb una campanya que negociava amb governs autonòmics i regionals consells de joventut consultius. El grup consultiu que hi ha ara al govern de Joves per la Transició Ecològica surt d'allà.

Sí, fa pocs dies vau anar al Palau de la Generalitat. Què hi vau fer?

— Som un grup consultiu no vinculant, com ha de ser perquè no ens ha votat ningú. Ens reunim, comentem, vam fer un decàleg, hem advocat pels pressupostos de carboni... Així com el grup va ser format per ERC, i crec que ens escoltaven més, i que la intenció era que tinguéssim veu o representació, en el govern actual encara no sabem exactament quin encaix tindrem. En aquella reunió vam anar a explicar què fem, ells ens van dir què fan, i ja està. Porten aquest discurs molt del PSOE d'actuar contra la crisi climàtica perquè perdrem diners si no ho fem, però sense fer enfadar ningú i sense renunciar a res. Que dius: home, no sé si és això. Però té coherència amb el seu discurs, no és res que no esperéssim.

I ara estàs en la campanya per Palestina de la UB. El teu camí d'activisme ha seguit una mica el que també ha fet Greta Thunberg.

— Té tot el sentit polític. Quan comences a veure que el canvi climàtic està lligat al capitalisme, que intrínsecament és imperialista i té expressions tan clares i cruels com el genocidi, té tot el sentit que lluitis contra el cap de la serp que en aquell moment és Israel. Els diners que van a Palestina pel genocidi són diners del teixit que sosté la crisi climàtica, que necessita explotar i ocupar.

Com veus el teu futur?

— En la lluita. Ara estic molt ficada en el moviment de l'habitatge. I mobilitzada a nivell de barri a Barcelona. Com a jove t'afecten moltes coses –la crisi climàtica, la crisi habitacional–, no pots triar quin dels teus dolors et fa més mal. Et fan mal de forma conjunta.

Ets d'esperança o de catastrofisme?

— No soc catastrofista, primer perquè paralitza i segon perquè científicament no és cert, es poden fer moltes coses. Tinc esperança, que és ser realista i pragmàtica. Els col·lapsistes són homes i no tenen ningú a qui cuidar, no creuen en el sistema de cures. Les que tenen cura d’algú altre faran tot el que calgui per evitar que caigui tot. La idea que anem a un búnquer perquè tot col·lapsarà i renaixerà una nova societat la promouen homes, i homes grans normalment, que no han de cuidar ningú i no han cuidat mai.

Com està avui la teva ecoansietat?

— Etiquetar l'ecoansietat com a ansietat va ser un gran error. Perquè a nivell psicològic no és ansietat, és preocupació. I perquè sembla que siguem persones estranyes i no, és una preocupació bàsica de supervivència al saber que el teu entorn, del qual depens per sobreviure, s'està deteriorant. No és un problema de salut mental, és simplement consciència cap al teu entorn.