Els joves lliures de Sud-àfrica
Els joves nascuts a partir del 1991, els de la Generació Born Free, que ja no han viscut l’apartheid, es divideixen entre els que volen seguir lluitant pel somni de Mandela i els que ja parlen d’una utopia impossible
Van néixer amb la fi de l’apartheid i amb la figura de Nelson Mandela com a símbol d’una democràcia acabada d’estrenar. A Sud-àfrica, els joves nascuts a partir del 1991 són coneguts com a Generació Born Free [Generació Nascuda Lliure]. Se’ls presumeix privilegiats i lliures de racisme, i s’espera d’ells que protagonitzin l’enlairament econòmic de la que avui és la principal potència africana juntament amb Nigèria.
“Estan adormits, tot el dia mirant el mòbil, no saben el que és lluitar”. És habitual que les generacions anteriors acusin els nascuts lliures de no estar prou polititzats. A l’escola de música de Soweto, el barri de barraques més gran als afores de Johannesburg, un jove professor a la trentena assegura que aquesta generació ha oblidat la lluita dels seus pares contra l’apartheid, però no és del tot just fer aquesta afirmació.
El 2015 hi va haver importants protestes a la Universitat de Ciutat del Cap contra l’augment de les taxes universitàries i el progressiu domini de l’afrikaans, la llengua pròpia dels descendents dels colons blancs. Allò va fer que molts estudiants esclatessin. Però, sobretot, els joves sud-africans es mostren farts de la classe política del seu país, que porta alguns anys enfonsat en una crisi política que en realitat és una transició.
L’únic partit que ha governat Sud-àfrica en democràcia és el CNA, fundat per Nelson Mandela i liderat pel seu successor, Jacob Zuma. L’actual president acumula centenars d’acusacions de frau, corrupció i estafa. Va arribar a gastar 28 milions de dòlars de l’erari públic en reformes a casa seva.
En els últims mesos, la pressió perquè Zuma abandoni el càrrec s’ha accentuat tant que és probable que el president no acabi el seu mandat.
I aquests joves, que tot just comencen a tenir dret a vot, protagonitzen una particular transició política amb una mirada escèptica i global. Global perquè, tal com els passa als seus coetanis d’arreu del món, desconfien d’un sistema polític poc transparent i se senten lluny dels líders i les institucions del seu país. Escèptics perquè són molts els problemes que persisteixen a la seva nació: la desigualtat i la criminalitat tenen molts vincles amb les acaballes d’una dictadura racista.
Segons dades de la policia sud-africana, entre el 2015 i el 2016 els assassinats van augmentar gairebé un 5%, la qual cosa equival a una mitjana de 50 morts al dia.
A més de l’elevat índex de criminalitat, la Sud-àfrica post-Mandela també lidera els rànquings de desigualtat econòmica: el coeficient de Gini va passar del 0,50 el 1993 al 0,65 el 2013, i gairebé un 36% de la població se situa per sota del llindar de la pobresa.
En aquest context, són molts els joves sud-africans que intenten obrir-se camí a través de l’art en un país on les principals indústries són la mineria, el muntatge d’automòbils, la metal·lúrgia i els fertilitzants, i on l’atur juvenil arriba al 51,3%, segons dades de World Factbook.
Caldrà veure si el partit hegemònic que va portar la fi de l’apartheid, i que va aconseguir millorar les condicions de vida de milers de persones negres, aconseguirà resistir la corrupció de Zuma, la desconnexió de les noves generacions amb la política tradicional i l’ascens d’altres forces mixtes. Els joves es divideixen entre els que encara creuen que s’ha de seguir lluitant pel somni de Mandela i els que parlen d’una utopia impossible.
KARABO RICKS I GOITSE LUBUTO (28 I 26)
“La universitat és massa cara per a moltes famílies, i no se sap quin nen pot inventar la cura de la sida”, explica la Karabo, una jove poeta i cantant de Soweto. La Karabo va començar a la coral de l’església i ara canta hip-hop. L’acompanya la seva amiga, l’escriptora i blogaire Goitse, que recorda que la sida continua sent la principal causa de mort a Sud-àfrica.
“Totes dues vam néixer i créixer a Soweto, és un lloc preciós, amb molta cultura. Ens hi sobra la criminalitat”, diu la Karabo. “Les nostres famílies es van assegurar que ens centréssim en els estudis i a seguir la nostra passió”, explica. Això, segons la Goitse, els dona un futur més bo: “Jo, per exemple, retrato el món en què visc, escric sobre coses que m’afecten, com l’emancipació i la massacre dels miners. El que va sortir a la televisió no va ser el que va passar en realitat. Tenim un gran problema amb els mitjans de comunicació en aquest país”.
La Karabo va néixer el 1989, just al llindar dels nascuts lliures. Creu que és cert que els més joves es concentren en el que és nou i divertit: “Què fem, on anem, qui actua aquesta nit. Però el fet que no estiguin involucrats en política no vol dir que no estiguin informats. Jo mateixa no hi estic interessada, però ho observo i ho entenc”. “Es fa difícil trobar un partit que et representi”, explica la Goitse. “Assisteixo a debats entre partits i veig que les meves preguntes no seran respostes. Al meu barri l’electricitat no funciona bé, però ells prefereixen dividir-nos i parlar de segregació. Potser s’ha acabat l’apartheid, però aquí no hi ha llibertat ni democràcia”.
ANOECHA KRUGER (23)
“Quan era petita el meu pare biològic em va ensenyar que Déu va fer les abelles i el dimoni va fer les mosques, i que de la mateixa manera Déu va fer els blancs i el dimoni els negres. En aquells dies, jo ja pressentia que el que deia no estava bé”.
Anoecha Kruger té 23 anys, és sud-africana i és blanca. Va néixer a Mpumalanga, una regió muntanyosa situada al nord del país. La seva mare la va criar sola en una comunitat rural, entre granges de famílies de raça negra. Però l’Anoecha no va saber què era l’apartheid fins que va arribar a primària. “I fins i tot llavors el concepte em resultava estrany, perquè pensava que tots érem iguals”, diu.
L’Anoecha descendeix dels colons neerlandesos coneguts com a afrikaner, que van desembarcar a Ciutat del Cap a mitjan segle XVII. “Ser part dels nascuts lliures m’ha alliberat de molta ràbia que encara veig en generacions anteriors, però les comunitats més pobres encara lluiten per estar una mica millor”.
ROBERT I ANDILE (26 I 25)
El Robert i l’Andile intenten guanyar-se la vida venent els bolsos que dissenyen en un mercat al barri de Maboneng, a Johannesburg, un dels pocs on els joves de classe mitjana i alta poden disfrutar de l’oci a la ciutat. El barri està permanentment vigilat per forces de seguretat.
“Generació lliure? Què és ser lliure? -pregunta el Robert-. Diria que soc lliure per triar el que vull fer, però no tinc el suport dels meus pares ni de la societat. Som part d’una generació lliure, però ser lliure és dur”.
El Robert i l’Andile es van conèixer venent al carrer. Van fer-se socis per intentar fer-se un lloc en el mercat dels complements d’autor. Amb prou feines poden viure del que guanyen, però han aconseguit llogar un diminut dormitori en un barri als afores que han convertit en un taller de costura.
“No m’interessa la política. La meva política és expressar-me a través de l’art i ajudar la gent a formar part de la societat: crear llocs de treball. Estarem millor quan guanyem diners”, sentencia l’Andile.
KANS (22)
El Kans, de 22 anys, troba moltes similituds entre les morts d’afroamericans als EUA a mans de la policia i la massacre de miners de l’estiu del 2012 al seu país. “Quan em van parlar de Nova Orleans em vaig dir «Tio, hi has d’anar». Però quan em van dir com és de veritat vaig pensar que érem el mateix”. Per a aquest jove raper de Johannesburg els mitjans de comunicació deformen la realitat de tots dos països: “En mirar la televisió fa la impressió que no hi ha crim ni pobresa, però allà la realitat és molt diferent, com aquí”.
Fa dues setmanes que el Kans va llançar la seva primera maqueta a internet i ja ha aconseguit 11.000 descàrregues. “A les meves lletres parlo del meu dia a dia, dels meus problemes, que són els problemes de tots”.
Sobre l’apartheid, el Kans sap el que li han explicat els familiars: “Els pares van haver de lluitar per nosaltres perquè poguéssim anar on volguéssim sense por. Si encara existís l’apartheid estaria acabat. Als negres no se’ns permetria tenir ni èxit ni vida. No sabríem què és guanyar diners, comprar un cotxe. Viuríem a l’ombra. Crec que hem avançat, acceptem el passat i mirem al futur”.
ZINHLE ZWANE (24)
Aquesta noia de 24 anys, filla d’una prominent família zulu cristiana i amb una beca artística a la Universitat de Johannesburg, fa quadres amb sal. Aquest material li permet reflexionar sobre la societat patriarcal, el seu propi poder i la seva identitat. “Molta gent assumeix que pel fet de no haver experimentat la lluita no sabem res. Doncs bé, viure a la Sud-àfrica democràtica és viure les repercussions d’aquesta lluita, de la mateixa manera que vivim una era postcolonial”.
La Zinhle sent que al seu país el poder continua sent blanc: “Puc seure i parlar amb una dona blanca, podem ser amigues, però les superestructures d’aquest país no han canviat”.
A la Zinhle el concepte de rainbow nation [nació de l’arc de Sant Martí], de l’expresident Mandela, li sembla una bonica mentida: “A Sud-àfrica l’arc de Sant Martí té dos colors, el blanc i el negre. La clau és que la gent apreciï el que els fa diferents i al mateix temps el que els uneix. Això no ho tenim, no ens hem curat. Es tracta d’entendre que si les estrelles brillen és gràcies a la fosca nit”.