Juan Carlos Unzué: "Hi ha dues coses importants: valorar el present i no mirar gaire endavant"

En el seu dia va ser impossible que Juan Carlos Unzué pogués estar present a la festa de l'ARA en la qual se li va entregar simbòlicament el sisè premi Carles Capdevila per la seva labor en la visibilització de l'esclerosi lateral amiotròfica, la temuda ELA, una malaltia que l'exjugador i exentrenador navarrès, que ara té 58 anys, pateix des de fa més de cinc anys. Tot i que va enviar un missatge emotiu i reivindicatiu d'agraïment, finalment li vam poder entregar el premi en persona en el marc d'una entrevista en la qual revisa la seva lluita per aconseguir la millora en l'atenció i la cura de les persones malaltes com ell i també la seva vida esportiva i, sobretot, la seva mirada sobre la vida i els valors per fer-hi front. Unzué, a qui la malaltia ja l'ha obligat a deixar les seves col·laboracions de comentarista esportiu, ha fet servir la seva fama per ajudar a posar en el tauler polític el tema de les cures i el gran cost que suposa aquesta malaltia tan dependent, cosa que ha ajudat a fer que s'aprovés una llei que precisament assegura el suport econòmic als casos més greus, agilitza els tràmits i assegura una millor formació per al personal sanitari. Ens va rebre pocs dies abans de Nadal al seu pis als afores de Barcelona. Acompanyat en tot moment de la seva dona, amb qui comparteix la vida des que eren molt joves, i d'una família que està a punt d'ampliar-se amb un net. A casa dels Unzué hi ha moltes dificultats, però també molt bon humor i molta generositat. L'exporter explicava amb il·lusió com seria el viatge en cotxe cap a Pamplona per passar les festes de Nadal amb una àmplia família capitanejada per la seva mare, Camino. Unzué ens ho va posar molt fàcil: és exactament com era. Precís, generós, lluitador. I té un sentit comú que et deixa mut de paraules inútils.

Gràcies per acollir-nos a casa teva. Com et trobes?

— Doncs estic bé. M’agafeu en un bon moment, eh? Bé, dins del que és aquesta malaltia, perquè aquest estiu els metges em van recomanar que utilitzés el respirador no només a la nit, sinó també durant el dia. I, esclar, amb la calor que ha fet m’ha anat fantàstic, sobretot quan era a casa, a la tarda: posar-me el respirador em relaxava i estava molt més tranquil. Crec fins i tot que, respecte a la primavera passada, he recuperat una mica el to de veu. O sigui que et puc dir que estic en un bon moment.

M’ha passat una cosa poc habitual. A tothom que li he dit que venia a entrevistar-te m’ha dit: “Sisplau, transmet-li el meu respecte. És una persona extraordinària. Quin gran tipus”. Això emociona…

— Agraït. No és que pensi que la gent hagi de pensar això de mi, perquè jo no soc perfecte. Jo també he comès molts errors al llarg de la meva vida. Però és veritat que crec que la gent m’està jutjant pel que estic fent aquests últims anys. I he fet el que creia que havia de fer: donar veu als que pràcticament no en tenien.

En quin moment penses: “Ja que estic en aquest procés, intentarem ser útils”?

— Doncs bastant ràpid. Com sabeu, em diagnostiquen l’1 de juliol del 2019. En aquell moment soc entrenador del Girona. Surto del Girona a finals d’octubre del 2019 i aleshores quan m’aturo una mica. Em plantejo aprofitar aquest altaveu que crec que puc tenir, una mica més gran que el d’altra gent, per fer saber què és aquesta malaltia de l’ELA –que per a mi era una desconeguda–. I et puc dir que ha estat una de les millors decisions que he pres a la meva vida.

I què t’ha sorprès?

— Sobretot, que hem generat una societat on allò que no és visible no existeix. I després, que passen moltes coses al nostre costat i no ens n’assabentem. Al final t’adones que hi ha molta gent que ho passa molt malament, i més amb una malaltia com aquesta. Sempre dic que per a mi hi va haver un dia molt important que, per una banda, em va deixar molt tocat, però per l’altra em va donar la força per tirar endavant: el dia que vaig saber que hi havia companys i companyes de malaltia que, tot i voler viure, es veien obligats a morir, i a més a morir per un problema econòmic, perquè no hi havia ajudes per a aquesta malaltia. Això va ser molt impactant, però reconec que em va donar molta força per continuar lluitant i reivindicant una cosa que crec que és molt justa.

Has treballat per canviar-ho.

— Sí, s’està millorant. Encara no han arribat les ajudes que comporta la llei, però crec que estem molt a prop que passi, i s’està parlant amb les comunitats perquè, a més, Catalunya sigui una de les primeres a donar aquestes ajudes.

Ser porter requereix control emocional i racionalitat. Això t’ha ajudat?

— Entenc que sí. Jo sempre dic que soc el mateix Juan Carlos Unzué que abans del diagnòstic. Les capacitats cognitives no es veuen alterades. Jo era la persona que era a través de l’esport. I, evidentment, als porters ens diuen “els raros”: primer perquè anem vestits diferent, i segon perquè –ho dic clar– jo era el raro entre els raros. No he sentit parlar de cap altre porter a qui li agradés tant córrer com a mi. I després també vaig entrenar molts equips.

Com has intentat liderar els equips?

— Vaig decidir ser primer entrenador per una raó: intentar aportar alguna cosa als meus jugadors, allò que jo havia après de molts entrenadors diferents i molt bons al llarg de la meva carrera. Crec que un líder, el primer en què ha de pensar és en aportar, donar als altres, perquè el dia que marxi els jugadors sentin que han millorat amb ell. Després, ja se sap com és aquest esport: si no guanyes, vas al carrer. Siguis el millor o el pitjor. La impaciència la tenim molt arrelada.

Quin ha estat el teu millor dia esportiu?

— N’hi ha molts. Però recordo especialment el partit contra el PSG, aquella remuntada del 4-0. I també el dia que 91.000 aficionats van omplir el Camp Nou en un partit benèfic per l’ELA entre el Manchester City i el FC Barcelona. No per mi, sinó perquè vam aconseguir una donació de més de quatre milions i mig d’euros per a la investigació.

Què diries a les persones que no estem malaltes i que sovint ens queixem o ens desanimem?

— Jo també m’ho hauria d’haver dit a mi mateix quan estava sa. Hi ha dues coses importants: valorar el present, l’aquí i l’ara, i no mirar gaire endavant. I després, donar valor a les petites coses, als petits detalls, que quan estàs bé no valores prou.

Què t’agrada ara?

— Fer un passeig amb la cadira de rodes. Avui mateix he anat a tallar-me els cabells a un quilòmetre de casa. Aquella estona és meva. La cadira m’ha donat independència, que amb aquesta malaltia no en tens. Soc una persona pràcticament dependent al cent per cent, però un cop la meva dona em col·loca a la cadira, encara puc gaudir d’aquesta solitud, que crec que és important.

Aquesta ajuda permanent és el que costa més?

— Sí. Són coses molt simples: rascar-te, tocar-te la cara… Ara tot això ho he de demanar. I a vegades és difícil fins i tot per a la meva dona entendre totes aquestes petites coses.

Parlaves de la soledat…

— El pitjor que li pot passar a una persona malalta o gran és sentir-se sola. Necessitem socialitzar, sortir, sentir-nos estimats.

Quan estàs sol, què penses?

— Soc molt simple. No dono voltes a coses que no puc canviar, com el diagnòstic. Mentre tinc el cap ocupat, sobretot amb el futbol, estic bé. I em sento molt orgullós de la família que hem creat amb la meva dona i els nostres tres fills. Veure’ls tan implicats i propers és una gran satisfacció.

Quin valor has volgut transmetre als teus fills?

— Ser honestos i bones persones. Això engloba moltes coses.

T’han impressionat altres persones amb ELA?

— Sí, n’hi ha moltes amb una fortalesa mental enorme. També depèn molt de l’edat. Si t’agafa amb 30 anys, encara tens la sensació que pots fer coses. Si t’agafa amb 70 o 80, és més complicat. Jo tinc un grup d’amics amb ELA que m’han inspirat molt. I també he vist nuclis familiars i d’amics extraordinaris. Això és impagable.

Com veus el Barça de Flick?

— El veig bé. Ha tingut mesos difícils, però crec que al final lluitarà pels títols. Té molt mèrit pel context econòmic i per apostar pels joves i La Masia.

La mirada del porter t’ha ajudat com a entrenador?

— Sí, tot i que els porters dominem 180 graus. Els migcampistes en dominen 300, i no és casualitat que molts grans entrenadors hagin estat migcampistes.

Faries alguna cosa diferent, a la vida?

— Segur que m’he equivocat, però aquests errors m’han ajudat a créixer. El que em dona pau és saber que, quan he volgut fer alguna cosa, almenys ho he intentat. No viure amb els “i si…”. Això sí que hauria estat terrible.

Moltes gràcies. Com a porter i entrenador se t’ha estimat molt, però com a persona ets un gegant. Gràcies pel que has fet pels malalts d’ELA i per ajudar-nos a entendre què vol dir viure.

— Gràcies a vosaltres per venir a veure’m i pel premi.