Nova YorkEl director executiu de Warner Bros. Discovery, David Zaslav, en una entrevista recent sobre els beneficis de la companyia, va dir que creia que la vaga de guionistes dels Estats Units s'acabaria aviat a causa "del seu amor pel negoci i per la feina". En vaga des del mes de maig, la perseverança dels guionistes revela una gran veritat: l'amor, per desgràcia, no paga les factures. La insinuació que l'amor és un substitut adequat per la seguretat laboral o un sou just és una creença molt estesa, particularment en aquelles feines "de somni" com escriure, cuinar i treballar en les arts, on el privilegi de fer la feina es considera una compensació en si mateixa.

Però la retòrica que una feina és una passió amaga la realitat que una feina és un contracte econòmic. La suposició que no ho és crea les condicions per a l'explotació. De fet, les feines creatives, prestigioses i impulsades per una missió solen aprofitar-se de l'amor que senten els treballadors pel que fan. Segons un estudi del 2020, els treballadors consideren que les injustícies (per exemple, exigir-los que facin hores extres sense cobrar) són més acceptables si es creu que els treballadors senten passió pel que fan. Això deriva de la suposició tàcita dels caps segons la qual els seus treballadors farien la feina tot i que no els paguessin.

Aquest sembla ser el missatge que han rebut alguns membres del Sindicat de Guionistes dels EUA. "Escriure és una vocació noble", diu Charles Rogers, guionista, autor i productor que fa vaga a Los Angeles. "Però la indústria està estructurada per fer sentir als escriptors que haurien d'estar agraïts només per ser on són". Els empresaris, de fet, s'agafen a aquesta gratitud i a la llarga fila de gent que estaria encantada d'ocupar els seus llocs per justificar que se'ls paga menys del que mereixen.

Quan la feina es considera un privilegi

En un article del 2018, Fobazi Ettarh, que llavors era bibliotecària, va fer servir un terme per descriure com la rectitud percebuda de la seva indústria amagava els problemes que hi havia. Ettarh va anomenar aquest fenomen esbalaïment vocacional, definit com la creença que les bibliotecàries eren inherentment bones i, per tant, estaven per damunt de qualsevol crítica. Quan en comptes de feina es considera un privilegi, afirma, és més fàcil explotar els treballadors. "Comparat amb les grans missions d'alfabetitzar i de difondre la llibertat, lluitar per poder tenir una hora per menjar sembla mesquí", escrivia.

Ettarh sabia que volia ser bibliotecària des de l'adolescència. Quan estudiava biblioteconomia, als seus professors els encantava fer clams poètics com ara que ser bibliotecari és una vocació i que les biblioteques són l'última institució veritablement democràtica. Però un cop va ser en una biblioteca es va adonar que els ideals del sector amagaven sous baixos. A la seva primera feina el seu cap li va dir: "Ningú s'ha fet bibliotecari per guanyar un sou digne". Va acabar deixant el sector.

Durant la pandèmia, l'esbalaïment vocacional va ser molt present. Des dels educadors, a qui se'ls deia que la seva feina era una obra imprescindible, però que havien d'apanyar-se-les amb el que tenien, fins als professionals de la salut, a qui se'ls considerava "essencials", però sovint no rebien una remuneració ni protecció que concordés amb la gravetat de la seva tasca. La integritat percebuda de les indústries honorables encobria les males condicions.

Tot i que aquest fenomen és habitual en aquelles professions que fan el bé, també pot aparèixer en qualsevol camp que es basi en la força de la seva marca per distreure l'atenció de la realitat de les experiències dels seus treballadors. Per exemple, els cuidadors de zoològics. És una feina que se sol romantitzar —pots passar temps amb els animals!—, però que també es caracteritza per horaris llargs, molta feina física i haver de netejar excrements.

En un estudi, els investigadors de comportament organitzacional Jeffery A. Thompson i J. Stuart Bunderso van descobrir que per poder seguir la vocació de ser cuidador de zoològic cal fer concessions, per "fomentar un sentit d'identificació ocupacional, significat transcendent i importància ocupacional", escriuen, "i un deure indestructible, sacrifici personal i més vigilància". Els investigadors van arribar a la conclusió que els sous baixos, les prestacions desfavorables i les males condicions laborals solen ser els sacrificis que fan els treballadors pel privilegi de fer el que els agrada.

Aquest sentit del deure i del sacrifici personal pot confondre el rendiment dels treballadors amb la seva autoestima, però també pot tenir un efecte dissuasori sobre la seva voluntat de treure a la llum les irregularitats. Quan tens una bona feina —quan et sents afortunat de tenir-la—, la por de perdre-la pot dificultar la denúncia.

Però, per sort, els treballadors comencen a reconèixer la seva força col·lectiva. Aquí i allà, els treballadors s'han organitzat i lluiten per millorar les seves condicions laborals. Com em va dir Ettarh: "Els treballadors estem veient que si no treballem plegats per defensar-nos, les institucions ens destrossaran". Per començar, els empresaris poden reconèixer que treballem per alguna cosa més que amor.