L’any més difícil explicat en tot detall

Dimecres arriba a les llibreries A cor obert. Relat de tot el que he viscut, el nou llibre d’Oriol Mitjà, que publica Columna. Us oferim diversos fragments de la publicació en els quals l’infectòleg repassa alguns dels moments més polèmics que han marcat l’últim any, com l’ús dels tests d’antígens i la creació del passaport covid

Un país a l'UCI

No és una falsa alarma, insistia jo el 8 de març a través de Twitter, amb quatre-cents nous casos diaris de covid-19 a Espanya. La corba de creixement del nombre de casos estava seguint un patró exponencial, és a dir que el nombre de persones infectades creixia a base de multiplicar casos i no pas de sumar-ne. Cada cinc dies, el nombre de nous casos es multiplicava per 2,6 (aquesta era la taxa de transmissió basal R0). Calia prendre mesures dràstiques de mitigació. Era indispensable decretar un confinament per frenar la propagació del coronavirus i evitar el col·lapse sanitari. El quid de la qüestió era aplicar mesures encaminades a reduir la R0 de 2,6 fins a una xifra inferior a 1, de manera que una persona n’infectés menys d’una. 

El 14 de març, a Espanya vam arribar als dos mil nous casos diaris de covid-19 i es continuava sense fer gairebé res. Es va cancel·lar l’activitat escolar i els vols provinents d’Itàlia. A Catalunya s’havia confinat Igualada per un brot que afectava vint treballadors sanitaris de l’hospital. Ni tests a persones autòctones, i encara menys tests massius per aturar la transmissió a la comunitat, ni restriccions generalitzades de mobilitat, ni confinaments. Anàvem cap al desastre. Si seguien augmentant els nous casos diaris i els nous casos que requerien hospitalització, aviat els hospitals es col·lapsarien. 

Aquell dia vaig demanar la dimissió del comitè d’emergència espanyol. Vaig dir, literalment: "El país està a l’UCI i el metge que l’ha tractat ha comès massa errors. Millor canviar de metge mentre encara hi som a temps". I també vaig expressar que "la negligència s’ha manifestat amb la reiterada falta d’anticipació i la incapacitat de predir una epidèmia que era evitable i que ha creat una crisi de salut pública sense precedents". 

Ja feia setmanes que era factible anticipar l’escenari en què ara ens trobàvem. Potser frenar l’entrada del virus era impossible, perquè implicava aturar totes les arribades internacionals quan hi havia molt pocs casos, però bé que ho havien fet Nova Zelanda i Mongòlia, amb èxit! En canvi, si la interpretació dels senyals i la comunicació haguessin estat adequats, la crisi es podria haver contingut amb l’ús precoç de mesures de control com el testeig i l’aïllament, com van fer Alemanya, Islàndia, Corea del Sud, Taiwan o altres països. Si tampoc arribàvem a frenar-ho amb el testeig podríem haver contingut la disseminació als contactes amb sistemes de rastreig, com havien fet a Singapur, Tailàndia o la Xina. En el pitjor dels casos, es podria haver mitigat l’impacte sobre el sistema sanitari si els nostres gestors hospitalaris haguessin tingut la informació per preparar-se i planificar la gestió dels recursos amb temps suficient. Podrien haver comprat equips i dissenyat protocols que no posessin els nostres sanitaris en primera línia d’una batalla que lliuraven a preu fet i sense les armes adequades. 

L’expresident del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, em va confessar per telèfon que creia que "s’ha infravalorat la situació a la Xina i les seves capacitats de resposta". Va afirmar: "El comitè científic que assessora el govern de Madrid ha fracassat". Ell pensava que havíem pecat d’etnocentristes, que ens crèiem superiors als xinesos i que per això ens pensàvem que no patiríem aquesta crisi. L’expresident del govern va contactar amb mi el 17 de març a través d’un conegut periodista i em va demanar ajuda per assessorar alguns països hispanoamericans que tenien molt pocs llits d’UCI i necessitaven reforçar les estratègies de prevenció i control de la infecció a la comunitat. Sembla que l’expresident Zapatero coneixia bé la realitat xinesa ja que havia promogut acords trilaterals de cooperació entre la Xina, Espanya i Hispanoamèrica. Estava assabentat de les anàlisis precoces de l’epidèmia a la Xina i de les seves propostes per combatre el coronavirus. Un dels seus exministres, hàbil en el càlcul matemàtic, també l’havia advertit que l’epidèmia estava descontrolada. Em va cridar l’atenció un exemple sobre com el govern de Madrid havia rebutjat l’ajuda de l’ambaixador de la Xina a Espanya, el senyor Yao Fei. Aquest dignatari s’havia ofert a treballar, a compartir protocols i a explicar l’experiència xinesa amb el testeig pel covid-19, però no se’l va tenir en compte. Davant d’aquesta situació, em vaig oferir a assessorar el ministre Salvador Illa i li vaig demanar a l’expresident Zapatero que li fes arribar un document sobre la necessitat d’avançar cap al confinament, però el ministre no va respondre. 

Durant els mesos següents vaig poder orientar els governs d’Andorra i Veneçuela, i també assessors del govern de les Balears i de les Canàries sobre els plans de contenció de la pandèmia i de mitigació dels seus efectes. A l’abril vaig tornar a demanar a l’expresident Zapatero que donés el meu telèfon als ministres Pedro Duque (Ciència i Universitats) i Salvador Illa per poder contribuir a buscar solucions contra el covid-19, però tampoc no vam tenir èxit.

El Covid-Pass

El Covid-Pass era una altra iniciativa prometedora. L’eina, un passi en suport digital o paper, es plantejava per facilitar l’obertura de la restauració i dels espectacles culturals o esportius o per permetre el turisme segur i els viatges internacionals, i havia permès a molts països asiàtics recuperar la normalitat ràpidament. Consistia a fer testeigs recurrents als ciutadans. Quan un ciutadà tenia un resultat covid positiu, se li restringia l’accés a zones on pogués transmetre la infecció a d’altres; en canvi, la persona amb resultat covid negatiu podia entrar en qualsevol lloc. 

El Covid-Pass també va tenir el rebuig frontal del Departament de Salut, perquè van considerar que vulnerava les llibertats individuals i que era una mesura discriminatòria. Tenien raó que calia ponderar l’equilibri entre la seguretat i la llibertat, però penso que hauria valgut la pena plantejar aquest debat d’una manera sincera i discutir-ne obertament els avantatges i els inconvenients. Crec que no els corresponia als polítics, prendre aquesta decisió d’esquena a la població. 

Jo seré el primer que defensaré no perdre cap llibertat, i tots sabem que darrere les plagues hi ha tirans que se n’aprofiten, però això no és incompatible amb prendre mesures d’emergència i extraordinàries, amb una duració limitada, per salvar vides. 

Finalment, els líders de la Unió Europea van abordar aquest assumpte el gener del 2021 i van acordar la creació d’un Covid-Pass que reconegués els tests i certificats de vacunació per permetre la lliure circulació a la Unió Europea i garantir els nivells de mobilitat. Entre finals de febrer i març, Girona va acollir el projecte Obrir Girona, desenvolupat per la Cambra de Comerç Internacional (ICC) i el Centre Català de Blockchain. Es tracta d’una prova pilot per poder celebrar grans esdeveniments públics (esportius, socials i comercials) amb la seguretat que tots els participants estan lliures de covid-19 i no s’exposaran a cap risc d’infecció. Per accedir a aquests esdeveniments seria necessari que cada persona mostrés la credencial digital personal conforme estava lliure de virus, ja fos amb una prova d’antigen negativa com a màxim 48 hores abans, o amb el certificat previ d’una prova serològica positiva o vacunació conforme ja tenia immunitat.

L’evolució de les PCR i els tests d’antígens

L’increment del nombre de PCR fetes a Catalunya va ser un èxit: va passar de les 5.000 diàries en la primera onada a les 30.000 diàries en la segona onada gràcies a la instal·lació de petits robots a diferents centres. Aquests robots, anomenats Panthers (Sistema Procleix Panther), són analitzadors de biologia molecular molt semblants a les màquines de PCR, però amb una major automatització i una reducció de les necessitats de processament de mostres d’escovillons nasofaringis. Aquesta solució la va aportar Grifols, la companyia catalana líder en productes transfusionals. El mateix Víctor Grifols Roura va explicar quina era la seva motivació personal per ajudar a superar la pandèmia: sembla que el seu besavi, el metge hematòleg doctor Grífols Roig, va ser una persona clau en les millores sanitàries, com ara la promoció de l’ús de la mascareta, durant la grip espanyola del 1918. Però amb 30.000 PCR encara fèiem curt; calia ampliar la capacitat de diagnòstic i incorporar els tests d’antígens. 

Els tests d’antígens són un tipus de test formats per una tira de paper amb una molècula incrustada que s’enfosqueix quan el virus està present a la mostra. Per utilitzar la prova, la persona es frega suaument la part frontal de la cavitat nasal amb un escovilló, col·loca l’escovilló en un petit tub precarregat de líquid i aboca el líquid a la tira de paper. En qüestió de minuts, els resultats se saben en funció de si apareix una línia al paper o no (com una prova d’embaràs). 

Durant els mesos d’estiu vam fer un estudi per comparar els resultats de la PCR i del test d’antígens de cinc marques comercials en gairebé 1.500 mostres de casos de covid-19, ja fossin persones amb símptomes, contactes positius o asimptomàtics positius. 

Vam veure que les proves d’antígens eren extremament efectives. En mesurar la sensibilitat dels tests, que és l’habilitat per detectar un cas positiu en el supòsit que realment ho sigui, vam trobar que era superior al 98% a l’hora de detectar persones molt contagioses (és a dir, persones amb una alta càrrega viral), i que la xifra disminuïa al 80% en persones que tenien covid-19 però no eren contagioses. 

A Catalunya, vam perdre tres mesos, de l’agost a l’octubre, sense acceptar la utilitat dels tests d’antígens. 

Igual que la utilitat d’un cotxe Ferrari és diferent que la d’un carretó de golf, malgrat que tots dos són vehicles de motor, amb les proves de covid-19 passa el mateix. Però el Departament de Salut volia Ferraris per moure’s pel camp de golf. 

La prova PCR ens permet saber amb gran precisió si una persona té la infecció per SARSCoV-2, però és lenta i requereix un laboratori; aquesta la podíem utilitzar per als malalts hospitalitzats, en els quals necessitàvem gran precisió. El test d’antígens és menys sensible, però el tens en deu minuts, és molt econòmic, el pots fer de manera freqüent fora de l’hospital i l’evidència científica ens deia que era capaç de detectar quantitats de virus infectives o contagioses. És a dir, hi ha persones infectades (que alberguen la infecció) que no són infeccioses si la quantitat de virus que tenen és molt petita. Les proves ràpides podrien ser de gran ajuda per incrementar la seguretat en activitats a la comunitat, com per exemple a les residències, l’esport, la cultura, la restauració o els aeroports. 

Alguns catalans van quedar desconcertats quan vaig lloar l’estratègia de testeig d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Penso que la presidenta de la Comunitat de Madrid va estar encertada amb la utilització de tests d’antígens en cribratges poblacionals per controlar l’epidèmia als barris més afectats pel covid-19. Això no significa que avali molts altres aspectes de la seva gestió que han estat perjudicials per a la salut dels madrilenys. 

A Catalunya vam haver d’esperar fins a l’octubre per començar a utilitzar els tests d’antígens en centres d’atenció primària per detectar el covid-19 en casos amb símptomes. El 25 de novembre es va consensuar la indicació d’utilitzar-los en els contactes d’un positiu, o en cribratges poblacionals. El 16 de gener se’n va aprovar l’ús per als visitants a les residències i per al personal de les empreses. Però, en el moment d’escriure aquestes línies, les farmàcies de Catalunya segueixen sense poder fer les proves. Si tots els ciutadans s’haguessin pogut fer el test d’antígens de manera freqüent, recurrent i senzilla a les farmàcies és molt probable que haguéssim aturat una tercera onada.

Exigint la rendició de comptes de la consellera i el ministre

Sobre la gestió de la pandèmia a Catalunya i a Espanya vaig manifestar taxativament a la televisió que "les persones que n’han estat al capdavant han estat perillosament incompetents i no hauríem de permetre que en unes eleccions mantinguessin el seu lloc de treball". Segons la meva opinió, la consellera Vergés i el ministre Illa havien de retre comptes a la ciutadania sobre la gestió de la pandèmia. El ciutadà havia de disposar del màxim d’informació possible perquè no s’erosionés la rendició de comptes, és a dir, el procés en què tots els ciutadans vigilen i avaluen l’actuació responsable o no dels servidors públics. Això, òbviament, suposa la possibilitat de castigar a les urnes un polític o un grup de polítics que han actuat malament i és un mecanisme imprescindible per al funcionament de la democràcia. Sense transparència i fiscalització, triomfa la impunitat. 

Vaig posar dades sobre la taula: fonamentalment, el fet que tenim una de les taxes de mortalitat per covid-19 més altes del planeta. La taxa de mortalitat de Catalunya i d’Espanya el gener del 2021 superava els 1.200 morts per milió d’habitants. Era la setena pitjor xifra de tot el món, només per darrere de Bèlgica, Eslovènia, Regne Unit, Txèquia, Itàlia i els Estats Units. La taxa estava molt per sota dels 100 morts per milió d’habitants a països com Finlàndia, Noruega, Austràlia, el Japó o Corea del Sud. Això volia dir que era deu vegades més probable que es morís per covid-19 un català que un noruec. 

Vaig atribuir l’elevada mortalitat a les mancances en la gestió de la pandèmia. Els morts són els morts, i la comparació amb altres llocs no ens afavoreix gens. Com a país no en podem estar orgullosos. Si de cas, hauríem d’aprendre de les lliçons i fer-ho molt millor en el futur. Hem fracassat en gairebé tots els passos. Algunes morts per covid-19 eren inevitables, però d’altres no. És impossible projectar el nombre precís de vides addicionals perdudes a causa de les polítiques governamentals dèbils i inadequades, però estic segur que es pot calcular en milers. Quan es tracta de valorar la resposta a la crisi de salut pública més gran del nostre temps, els nostres líders polítics actuals han demostrat que són perillosament incompetents. 

La diana de les meves crítiques no era un partit polític o una persona, sinó les accions o inaccions. En aquest sentit, ERC a Catalunya ha estat al capdavant de les dues àrees més difícils de gestionar, Salut i Afers Socials, i el PSOE a Espanya era responsable de Sanitat. Això explica per què concentren la major part de les crítiques: són les àrees més sensibles, i on les errades tenen un cost més gran. 

En la meva opinió, seria honest que si un governant sent que no té les habilitats per gestionar una pandèmia ho reconegui i deixi que siguin altres els qui liderin la situació. Si no és així, és important la rendició de comptes, si una cosa s’ha fet malament de manera recurrent i voluntària sabent que hi havia alternatives. Les accions d’alguns governants han resultat negatives per a la crisi sanitària i també per a la qualitat de la nostra democràcia, en tant que es veia erosionada la rendició de comptes, es maquillava una falsa transparència, i la intel·ligència operativa estava minvada per la designació de càrrecs de confiança als quals els mancaven les aptituds per liderar la gestió d’una pandèmia.

De les malalties "on acaben els camins" a una epidèmia al món occidental

Hi ha milions de persones en països pobres que viuen tota la seva existència (repeteixo, tots els dies de la seva existència) amb la incertesa, la por i la tristesa que hem sentit nosaltres durant l’any 2020 amb el covid-19. La manca de coneixement científic les aboca a una vida de malaltia i a un risc de mort constant. Imagineu-vos que aquesta angoixa, la de no saber quan podrem accedir a una vacuna pel covid-19, o si els nostres avis sobreviuran a l’impacte de la malaltia, fos el nostre dia a dia. I que ho fos, a més, per desinterès dels estats per finançar la recerca que ens pot treure del pou. 

Com a metge dedicat a les malalties tropicals relacionades amb la pobresa, en massa ocasions he vist persones exposades a un patiment terrible perquè no es poden pagar els pocs diners que costa un tractament, o perquè no hi ha vacunes ni tractaments per fer front a les malalties que els afligeixen. Papua Nova Guinea, on visc gran part de l’any, es troba molt a prop d’Austràlia, però l’esperança de vida és, de mitjana, vint anys inferior. Això no és degut a causes naturals; el factor més determinant en la diferència d’esperança de vida són les enormes desigualtats econòmiques. Per exemple, si comparem la despesa dels governs en salut i medicaments per regions, veurem que a Noruega hi dediquen 8.400 dòlars per persona i any, mentre que a Moçambic la inversió és de tan sols 1 dòlar. I recordeu que néixer en un país ric o en un de pobre és qüestió de sort. No som més forts, ni tenim més talent, ni més ganes de viure que un habitant de Malawi. Senzillament, hem tingut moltíssimes més oportunitats. 

També en el vessant global, el nostre sistema econòmic permet la concentració de recursos en mans de poques persones i genera unes desigualtats esfereïdores. Davant de situacions com les que us he intentat descriure, no s’hi valen la resignació ni la complaença amb el sistema establert. Tots nosaltres, que en major o menor manera vivim en l’opulència, tenim una responsabilitat davant d’aquestes situacions. 

Treballar per als pobres allà "on acaben els camins" és una forma de lluita contra l’statu quo, que jo mai he acceptat com a inamovible. Lluito amb les meves eines, que són el coneixement i les ganes d’ajudar a transformar, perquè ho considero una responsabilitat. Crec que tothom té la capacitat de contribuir a revertir la injustícia, i que l’únic que es necessita és la voluntat de fer-ho. 

Jo lluito, també, perquè vull viure la meva vida des de la solidaritat i l’empatia, ja que aquesta és l’única forma d’estar viu que conec. Penso que, d’altra manera, jo hi seria, però no seria, i aquest és un matís que, per a mi, fa tota la diferència. Així que aprofito per convidar tothom que em llegeixi a identificar quin pot ser el seu camp d’acció i que, des d’allà, lluiti. No cal plantejar accions tan radicals com traslladar-se a Papua Nova Guinea; la lluita pel canvi pot ser una acció quotidiana. Per desplegar-la només cal ser conscients que no hi ha problemes que no es puguin resoldre. Està al nostre abast convertir-nos en agents de la solidaritat i, per tant, del canvi. No accepteu la cobdícia, que és la causa de la pobresa al segle XXI, a casa nostra i més enllà. No accepteu les regles d’aquelles persones que us intentaran marcar el camí en una direcció contrària a la que desitgeu... Seguiu el vostre propi camí. 

Sigueu generosos, solidaris, empàtics, inconformistes; escolliu el vostre camp d’acció, i lluiteu. Lluiteu, perquè teniu les eines per fer-ho i perquè és just, i responsable. Oferiu sempre la millor versió de vosaltres mateixos.