L'època en què Maradona, Kubala o Urruti anaven a Andorra a entrenar-se

El futbol és el millor adhesiu entre territoris. El Barça, en particular, és més que un club, és un pont entre nacions catalanes. El llibre Principat Blaugrana, del periodista andorrà Àlex Terés, recull, des de l'anècdota, una investigació que confirma mites entre el club barceloní i el Principat des de les estades dels futbolistes fins a les penyes d'aficionats més grans a l’estranger. L’Arxiu Nacional d’Andorra constata que la primera presència documentada de jugadors blaugranes al país pirinenc es remunta al 1949, quan quatre futbolistes, Joan i Marià Gonzalvo Falcón, Josep Seguer i Josep Canal, van reforçar el FC Andorra en un amistós durant la festa major d’Escaldes-Engordany. Una imatge impensable avui dia, on jugadors blaugranes vestien l’equipació tricolor amb goig.

“Venien aquí a entrenar, però també a desconnectar, a fer vida”, explica Terés. “Jugaven partits contra equips de la zona, contra conjunts francesos, contra l’Argelers, i ho feien amb la samarreta del país sense cap problema”. En una època sense obligacions contractuals ni estratègies de marca; canviar-se la samarreta no tenia res de simbòlic i, alhora, ho deia tot.

Les fotografies, fins ara pràcticament desconegudes, documenten un Andorra que començava a obrir-se al món i un Barça que buscava espais per entrenar-se en condicions òptimes. Sense equips professionals de primer nivell, el país va trobar en el club blaugrana un referent esportiu. “Aquell material donava per a un article”, admet l’autor. “Però cada cop que parlava amb algú, el relat s’eixamplava”. A partir d’aquella descoberta inicial, Terés va parlar amb més de cent vuit persones, i cadascuna va aportar anècdotes i testimonis que, segons ell, “mereixien ser recollits”.

La pretemporada andorrana

A mitjans dels anys cinquanta, Kubala venia a Andorra per entrenar-se en altitud i gaudir de la tranquil·litat del país. Casimir Arajol recorda al llibre que, quan arribava l’agost, un Kubala de 25 anys s’allotjava a l’Hotel Valira d’Escaldes-Engordany, i després dels entrenaments amb altres jugadors com els germans Gonzalvo, Hanke o Bosch, i es reunia amb famílies andorranes per berenar. Arajol explica que els amistosos es disputaven sense cap protocol i que els jugadors convivien amb la gent del país de manera molt propera.

Els nens tenien l’oportunitat de conèixer-los i jugar amb ells. En Casimir recorda que aquestes estades eren excepcionals i que tots volien parlar i fer-se fotos amb els jugadors sense intermediaris ni parafernàlia.

Kubala mantenia una amistat estreta amb József Pepe Csóka, també hongarès, que després va militar al FC Andorra (1964-1970), es va establir definitivament al país, es va casar amb una encampadana i va gestionar un negoci durant quaranta anys. L’amistat amb Csóka va assegurar que Kubala tornés sovint al Principat, en part motivat per la seva fugida de l'Hongria comunista juntament amb Csóka.

Durant els anys 80, Andorra es consolidà com a escenari de pretemporades del Barça. El 1983, gràcies a la iniciativa del cònsol major de la capital, Joan Samarra, es va construir l’Estadi Comunal perquè el primer equip pogués entrenar-se. La pretemporada va comptar amb figures com Maradona, Schuster, Urruti, Quini i Migueli, sota la direcció de l’entrenador César Luis Menotti. Més enllà dels entrenaments, també gaudien d’excursions i àpats amb empresaris i prohoms locals, com Denis Garcia Abella, que es va convertir en un gran col·leccionista de fotografies i objectes signats pels blaugranes.

Un estadi sense llums

L’enginyer industrial Joaquim Agulló i Marly va presentar l’any 1935 al FC Barcelona un projecte per instal·lar un sistema d’enllumenat al camp de les Corts. Tanmateix, el club es va trobar que no disposava de prou equips d’il·luminació per cobrir tot el terreny de joc. L’esclat de la Guerra Civil ho va aturar tot i el projecte va quedar arraconat en un calaix. El camp de les Corts no va poder completar l’enllumenat fins gairebé vint anys més tard, el 2 de setembre de 1954.

En època d’escassetat, Andorra no només va ser porta d’entrada per al contraban de sucre, tabac i alcohol, sinó també de llum per a Barcelona. L’estraperlo de les llums. Segons Terés, alguns focus van arribar a Barcelona a través del Principat, importats des d’un altre lloc d’Europa. Aquesta solució va permetre que el camp de les Corts tingués il·luminació nocturna i es poguessin jugar partits a la tarda i al vespre. I les autoritats franquistes van fer els ulls grossos. Durant anys, aquesta història havia circulat com a llegenda urbana, però Terés ha pogut certificar-la parlant amb testimonis de l’època, que han confirmat que realment havia anat així.

Penyes i barcelonisme organitzat a Andorra

La primera penya andorrana, la Penya Blaugrana del Principat d’Andorra, es fundà el 1961 després de la final de Berna de 1960, amb impulsors com Antoni Santacre o Vicenç Pantebre. Aquesta agrupació permetia als aficionats reunir-se, viatjar per veure partits i finals europees i consolidar un sentiment comunitari al voltant del club.

A mitjans dels anys 90, amb l’arribada d’internet, sorgí la Ciberpenya Blaugrana, iniciativa d’Eduard Colobrans, que va crear una comunitat virtual d’aficionats al Barça, reconeguda oficialment pel club. Aquesta penya organitzava trobades, publicava una revista pròpia i fomentava la participació en esdeveniments esportius com la Blaugrana International Cup - BIC Futsal, i es va convertir en un referent per a la comunitat digital blaugrana. Els aficionats podien veure els entrenaments, participar en jocs i interactuar amb les llegendes del club, com Maradona, Cruyff o Migueli, que va arribar a regalar tot el seu equipament utilitzat en un partit.

L’any 1986, Andorra la Vella va acollir la desena Trobada de Penyes Barcelonistes, amb més de 2.000 assistents. Josep Lluís Núñez, president del Barça en aquell moment, va declarar que a Andorra estaven "com a casa".

El caliu pirinenc va acollir el sentiment culer i va omplir el llibre de Terés de centenars d’històries, anècdotes i experiències. "Tot sentiment resident en el fet més quotidià; així es fabriquen les llegendes", diu Terés. El Barça, al Principat, sempre havia estat “com a casa”. “Segur que hi ha moltes més d'anècdotes”, admet. “No és que s’hagin oblidat, és que ningú les havia explicat”. D’aquí neix la voluntat de deixar el llibre obert, no com un punt final, sinó com un primer gran inventari d’una relació que fa més de cent vint-i-cinc anys que s’escriu.