L’actor Michael Caine posarà a subhasta el dos de març part dels seus objectes personals. Entre les peces hi ha el quadre Les amourex dans l’arbre de Chagall, Peel Park de Lowry i un retrat de Caine pintat per l’artista John Bratby el 1977. També ofertarà uns quants rellotges de luxe, una col·lecció d’autògrafs dels actors que van fer acte de presència a la gala dels premis Tony del 1970, on hi ha les firmes de Julie Andrews, Mia Farrow, Barbara Streisand o James Stewart, i els cartells d’algunes de les seves grans pel·lícules. L’actor fins i tot es desprendrà d’uns quants mobles, com la cadira de director amb el seu nom gravat i el seu escriptori. Per als més fetitxistes també subhastarà les seves ulleres de pasta tan característiques i unes quantes ulleres de sol. La decisió no és perquè vagi curt de diners ni hagi arribat al final de la seva trajectòria amb el saldo negatiu al compte corrent. Es calcula que la seva fortuna actual està valorada en setanta milions d’euros. A més, tots els diners que es recaptin a la subhasta, que seran una bona picossada, aniran a parar a una fundació benèfica per a la protecció de la infància.

De fet, el que cridava l’atenció d’aquesta subhasta eren les declaracions de Caine que justificaven la seva decisió: “Serà força dolorós separar-me d’algunes parts tan estimades de la meva vida i la meva carrera, però ha arribat el moment d’avançar”. És simptomàtic el lligam que estableix entre l’acte de desprendre’s d’objectes i la necessitat d’avançar a nivell vital. I més quan tens vuitanta-vuit anys. Les possessions o, més ben dit, l’excés de possessions semblen una nosa, un fre per tirar endavant o evolucionar com desitges. La casa de subhastes Bonhams, que durà a terme la venda dels objectes, també ho explicava d’una manera molt significativa a Instagram: “Ara que Sir Michael comença a prendre’s la vida d’una manera més relaxada, ell i la seva esposa, Lady Caine, estan downsizing”. Un verb que es podria traduir com “reduint el volum”, s’entén que de les seves possessions materials. L’expressió té implícit un anhel de minimalisme.

En el fons, el que ha fet Michael Caine és, a gran escala, el que observem en moltes persones que es fan grans. Desenvolupen una necessitat de desprendre’s dels objectes i quedar-se amb allò que els és essencial o amb què el seu vincle afectiu és realment poderós. Cada vegada necessiten menys coses però reclamen més afecte. Aspiren a menys obsequis materials i, en canvi, esperen regals més simbòlics que impliquin temps compartit amb els que estimen. És com si amb l’edat es desenvolupés un esperit més selectiu que ressignifiqués el valor de les coses.

La meva àvia quan obria calaixos tenia la dèria de regalar-me tot allò que hi trobava emmagatzemat: mocadorets brodats, capsetes boniques, bossetes de roba, moneders. “Té! Per a tu!”, deia quan ho trobava, com si li cremés a les mans. Era un altre downsizing, però més modest. Com si tot allò que portava tants anys tancat en un armari o amagat en un racó, que en algun moment es va guardar perquè era important, amb el pas del temps ja no tingués raó de ser. Si bé fins i tot ja està descrit psicològicament que l’acumulació de rampoines frena el benestar i el progrés vital, potser aquesta necessitat de desprendre’s de les coses amaga, ves a saber, el desig de marxar més lleuger quan arribi l’hora. Sobretot sabent que transcendiràs o perduraràs en la vida d’aquells que es queden amb els teus objectes.