L’amor ja no és com abans

La maleta de PortbouL’AMOR ÉS UN PARANY, UN ENGANY, UNA IL·LUSIÓ destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme. D’aquesta deterioració del desig en el teatret de la vida familiar, la samarreta blanca del pare cap de família va ser per a Adorno el símbol de generacions senceres.

La intimitat aliena progressivament i destrueix irreversiblement la vitalitat del desig. Aquesta versió tradicional de l’alienació de llaços familiars s’ha vist avui probablement substituïda per la imatge de la parella ajaguda al sofà davant la televisió que en lloc de conversar o apassionar-se a compartir els seus projectes, se submergeixen com autistes, cadascun pel seu compte, al món tancat del seu propi iPhone.

En la vida contemporània, el desig eròtic se’ns mostra com rígidament alternatiu als vincles familiars. L’existència d’aquests vincles fa que s’esvaeixi, que es marceixi, ja que es construeixen precisament sobre la interdicció d’aquest desig. No hi ha escapatòria. O el desig o la família, sembla recitar la tornada de l’hiperhedonisme contemporani. ¿I la psicoanàlisi? ¿És que no ha contribuït a fer que emergeixi aquesta veritat? ¿No és precisament la seva doctrina la que ha demostrat com l’escissió entre l’amor i el desig sexual acompanya la vida humana des de les seves primeres relacions afectives? ¿No és a aquesta escissió a la qual es refereix Freud quan teoritza la molt generalitzada degradació de la vida amorosa? El cos de la mare com a seu de les primeres i intenses vivències amoroses del noi queda prohibit per al seu desig.

Aquesta incompatibilitat entre l’amor i el desig sexual porta els homes a transformar les seves companyes en mares i a buscar la passió eròtica en dones alienes a la família, fantasmitzant-les com les dones del sexe sense amor. És la disjunció clàssica entre la dona-estimada, mare dels fills i companya de tota la vida, i la dona-prostituta amb la qual poden viure’s amb intensitat tot tipus de passions eròtiques. És la disjunció freudiana entre el corrent amorós de la tendresa i el desig sexual. Com si l’única condició de la vitalitat del desig fos l’escenificació perversa de la transgressió de la llei. Si la prohibició del pare recau sobre la dona-mare, això alimenta en el subjecte l’impuls de buscar l’objecte del desig fora de la jurisdicció de la família com a seu d’objectes prohibits. A partir d’aquesta prohibició inicial pren cos l’escissió entre el corrent de tendresa i el de sensualitat, i els dos s’estendran en la vida del subjecte com dues línies paral·leles que, fins i tot si es prolonguen indefinidament, mai arribaran a convergir: la dona estimada mai coincidirà amb la dona del desig.

El que Freud no havia previst, potser, és que aquesta degradació de la vida amorosa ja no recau exclusivament en el sexe masculí, sinó que s’estén també al món femení. L’Antònia m’explica en l’anàlisi com la seva vida afectiva està totalment escindida entre un vincle matrimonial que s’ha tornat avorrit i sense entusiasme i la relació amb un col·lega que l’empeny a mantenir relacions sexuals que freguen l’abús. El profund afecte que sent pel seu marit s’ha desvinculat irremeiablement del desig, en el mateix grau que el menyspreu que sent pel seu amant sembla, paradoxalment, que l’alimenta. L’Antònia està clarament dividida: la tendresa del seu marit li resulta tan irrenunciable com la càrrega de transgressió eròtica que troba en aquest altre home. D’aquesta manera, la seva vida es veu travessada per aquesta escissió que Freud havia traçat com a paradigma de la degradació de la vida amorosa masculina. La llibertat sexual, tan laboriosament aconseguida per les dones, corre així el perill de calcar els passos en fals de la neurosi masculina: viure la seva parella com un límit, aspirar a un vincle més enllà del marc familiar com l’única possibilitat de practicar de forma vital i no repetitiva el desig sexual.

Però hi ha altres variacions de l’esquema freudià. Per exemple, un home em va parlar durant la seva anàlisi de la necessitat que sentia de trair la seva esposa, a la qual malgrat tot assegurava que estimava profundament. En aquest cas, la vida sexual d’aquesta parella, després de molts anys de matrimoni, havia conservat intacte el seu valor libidinal i eròtic. El que estava en joc no era, per tant, la clàssica desarticulació entre la vida afectiva i la passió eròtica, entre el corrent de la tendresa i el del desig sexual. Més aviat semblava evident que la condició que havia preservat aquella complicitat sexual i l’amor familiar en aquesta parella era precisament el fet que aquest home sempre hagués traït la seva dona. D’aquesta manera ell la convertia, durant determinats períodes, en objecte perdut i, per tant, desitjable al màxim. L’existència de l’amant li servia per descompletar la seva dona tornant-la absent, per tornar-la a activar llavors com un subjecte de desig emancipat de la rutina familiar.

L’AMOR NARCISISTA

La instància desmitificadora de la qual s’ha fet portaveu la psicoanàlisi comporta en si mateixa un justa exigència: mostrar com l’amor narcisista és una il·lusió que no alimenta el vincle amb l’altre, sinó que reforça unidireccionalment el sentiment passional del jo per si mateix. Quan dic “t’estimo”, també dic “m’estimo a mi mateix a través de tu”. Freud és molt precís en aquesta qüestió: quan escullo estimar un altre, escullo estimar qui representa la imatge ideal del meu jo. L’amor pot tenir diferents rostres, i un d’ells és, sens dubte, el rostre de l’estafa, de la ceguesa, de la suggestió, de la hipnosi, de l’enamorament narcisista.

Avui dia, aquesta activitat de desemmascarament en relació amb l’ideal de l’amor ha acabat per col·ludir fatalment amb el cinisme hiperhedonista del discurs del capitalista. La psicoanàlisi ha servit, involuntàriament, al nou amo -el discurs del capitalista-, que decreta que l’amor és una il·lusió i que el que importa a la vida és acaparar el màxim de dosis de gaudi possible. Per aquesta raó, entre d’altres, ha arribat l’hora que la psicoanàlisi miri de dir alguna cosa més sobre l’amor.

Si el desencantament s’ha convertit en la ideologia dominant que derroca com a creença ingènua i com a pura activitat de subestimació tot el que sobrepassa l’horitzó tancat del jo, la psicoanàlisi ha de recobrar el seu vessant de teoria crítica de la societat, i recuperar la dimensió de l’amor com a exposició absoluta, com a punt de resistència irreductible i singular davant de la deriva cínica i narcisista que alimenta el discurs del capitalista.

Més que la força desconstructiva en relació amb l’ideal de l’amor, es tracta de revaloritzar la psicoanàlisi com a possible discurs sobre l’amor no homologable ni al culte llibertí d’un desig sense lligams ni a la resignació burgesa d’una rutina sense vitalitat. ¿No correspon avui especialment a la psicoanàlisi rellançar la dimensió de l’amor en el seu risc absolut? ¿No sembla raonable que la psicoanàlisi aposti per l’existència d’un amor nou, d’un “nou amor”, d’un amor capaç, com diria Lacan, de fer convergir, i no dissociar, el desig -com a exigència d’amor que fa l’estimat únic i insubstituïble- amb el gaudi -com a impuls del cos eròtic i pulsional?

DUES MENTIDES DEL NOSTRE TEMPS

La nostra època se sustenta en dues mentides fonamentals sobre la naturalesa de l’home. La primera és la que el pretén independent, lliure, autònom, sense deutes simbòlics amb l’altre del qual prové. Aquesta mentida és la mentida narcisista que promou el culte individualista de la mateixa imatge i que fonamenta, al seu torn, el fantasma de la llibertat i de l’autogeneració, l’ideal de construir-se un nom un mateix, sense passar per l’altre.

La segona mentida és la que exalta el que és nou com a principi que orienta la vida del desig. Aquesta sosté que el bé, la salvació, la satisfacció resideixen en el que encara no posseïm: en el nou objecte, en la nova parella, en la nova sensació. D’això se’n deriva una versió merament nihilista del desig, ocupat a perseguir sense descans alguna cosa que, en realitat, està condemnat a no tenir mai. Aquestes dues grans mentides del nostre temps s’entrellacen reforçant-se mútuament.

Construir-se un nom un mateix, sense passar per l’altre -ignorant el deute simbòlic que ens hi vincula-, estimula una versió merament perversa de la llibertat com a possibilitat de fer tot el que es desitja. L’eixelebrada carrera del desig saltant d’un objecte a un altre sembla assumir així la naturalesa d’una autèntica al·lucinació col·lectiva: el desig queda imantat pel nou objecte, la nova sensació, la nova trobada, el nou amor. El bé mai radica en el que un té, sinó que remet sempre al que encara no es posseeix.

És precisament aquí on la maquinària del discurs del capitalista troba el principi del seu funcionament: no satisfer les necessitats sinó transfigurar-les en pseudodesitjos impossibles de satisfer i que, precisament a causa d’aquesta impossibilitat, se’ns apareixen perpètuament magnetitzats per la sirena del nou objecte. És la versió hipermoderna de la màquina capitalista que es tradueix en el fet que no es cuida el que es té i en un impuls compulsiu per aconseguir el que ens falta, cosa que redueix l’absència a un buit que anhela de manera acèfala ser emplenat, un objectiu que realment és sempre diferit. La plena satisfacció remet a una altra realitat que es revela inassolible. El tedi es presenta llavors cada vegada més ràpidament per parasitar les relacions, alimentant l’impuls insatisfet cap al que no es té.

Aquest patró intervé, com és natural, en els vincles amorosos també amb efectes devastadors i, paradoxalment, d’il·lusionisme. ¿Que potser no estem davant el desencantament radical que, com hem vist, redueix el petó a una mesura de protecció higiènica i l’enamorament a una forta pujada de dopamina destinat a esgotar-se ràpidament per generar una nova forma d’encantament? La suggestió hipnòtica provocada pel que és nou fa que l’amor que dura, que aspira a ser per sempre, es converteixi en paraules mortes o, pitjor encara, en un eslògan publicitari.

Però ¿llavors no hauríem de pensar que la gran il·lusió no és avui la de l’amor “per sempre”, sinó la de la destrucció de l’amor com a efecte de l’exaltació d’una llibertat feta de res? I si fos així, ¿l’amor que no retrocedeix davant de les seves promeses, davant del risc de l’exposició absoluta, no seria llavors un punt de resistència singular davant la seva liquidació promoguda pel cinisme contemporani?

LA NOVA IDEOLOGIA LLIBERTINA

El règim llibertí està sustentat en la fascinació pel que és nou, que dissol qualsevol representació del que és etern considerant-la una producció infantil de la imaginació humana. Pretén que resulti impossible una trobada perdurable, pretén desemmascarar la fidelitat a un mateix com si fos una mentida. El desig que es pretén absolutament lliure rebutja qualsevol idea de fidelitat i de constància en nom d’una aleatorietat permanent. El discurs del capitalista viu, en efecte, qualsevol forma de vincle com un obstacle per a la seva afirmació indiscutible. En aquest sentit, i de forma encara més radical que la que defensava Marx, els homes es veuen reduïts a mercaderia. Fa l’efecte que els vincles no poden resistir davant una llibertat que es pretén absoluta i rebutja qualsevol experiència dels límits.

La hiperactivitat generalitzada alimentada pel discurs del capitalista ens fa creure que qui no corre vola, que el que compta en aquesta vida és la multiplicació -ni tan sols l’acumulació, com creia la versió ascètica-weberiana del capitalisme- del gaudi. Per aquesta raó, qualsevol vincle es converteix en un límit, un punt de resistència davant la boja carrera de la màquina sense repressió del discurs capitalista. Tot es volatiliza en un règim de desig purament nihilista en el qual, com va escriure Lacan, no és tant el subjecte el que confon les seves preses amb l’ombra -com si fos per un defecte de la visió-, sinó que és ell mateix presa de l’ombra.

Aquesta acceleració maníaca del temps fa que la promesa amorosa del “per sempre” es torni ridícula, ingènua i fins i tot estúpidament supersticiosa. Els vincles són triturats per la lògica del que és nou que fa d’un mateix -en temps cada vegada més curts- una resta del passat que ha de ser substituït com més aviat millor. La simple epidemiologia de les relacions de parella ho demostra: als éssers humans cada vegada els costa més mantenir una relació en el curs del temps. Les separacions es multipliquen, els cònjuges o convivents se separen amb més freqüència cada vegada per tornar a unir-se en nous vincles o viure de manera més despreocupada la seva llibertat. És un signe dels nostres temps.

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu.

La distorsió ideològica de l’amor és evident i dóna lloc a una tornada que es repeteix incansablement: la intensitat de la passió amorosa es troba oposada de manera irreconciliable amb la pròpia resistència de la relació. El temps que passem junts apaga fatalment la flama del desig, que en canvi necessita sempre la tempesta de les emocions que per la seva pròpia naturalesa són profundament antiinstitucionals. El carrusel de vincles s’enriu de la pretensió d’eternitat continguda en la promesa dels amants. La clínica psicoanalítica descobreix no obstant el Mediterrani quan comprova que la cerca compulsiva de la novetat no és en absolut una expressió de llibertat, sinó una nova esclavitud, el resultat d’un manament social i ideològic (“Gaudiu!”) al qual el subjecte està dràsticament sotmès.

L’AMOR COM A RESISTÈNCIA AL CULTE LLIBERTÍ DEL QUE ÉS NOU

La necessitat de ser “per sempre” que acompanya cada amor veritable es resisteix a les tendències nihilistes de la nostra època. Afirma, de manera poc actual, que el vincle d’amor no està destinat en absolut a dissoldre’s en el temps, sinó que hi fa acte de presència la suspensió del temps com a impetuosa figura de l’etern. No segueix la moda dels nostres dies, no es burla de les promeses dels amants ni tampoc vol reblar de manera políticament correcta la relativitat de qualsevol història d’amor. El que aquí està en joc és l’amor com a potència eròtica, manifestació d’Eros, potència del vincle segons Freud, potència que resisteix al temps i que introdueix en el temps l’única experiència de l’absolut concedida a l’home: la del vincle d’amor com a vincle amb un altre insubstituïble, irreemplaçable, impossible de reproduir. L’amor que perdura revela, en efecte, la naturalesa enterament il·lusòria del manament superjoista del que és nou, mostrant-nos com l’experiència més autèntica del que és nou només pot produir-se en el si d’un mateix. El psicoanalista ho verifica cada dia: la novetat com a curació (il·lusòria) de la repetició fastiguejada d’un mateix acaba sempre retornant la vida a una idèntica insatisfacció. És del que es queixen, per exemple, els pacients atrapats en l’espiral del canvi continu de parella. Una vegada i una altra descriuen el nou amor com a ideal, prometedor, diferent, únic i una vegada i una altra, en un termini breu, de vegades brevíssim, ho descobreixen decebedor, inadequat, tristament idèntic a tots els altres...

L’amor que perdura resisteix al’impuls corrosiu del gaudi com a fi en si mateix i rebutja la il·lusió que la felicitat estigui en la novetat, en el que encara no es posseeix. Per a aquest amor és la novetat el que, en lloc d’adherir-se al vincle, es converteix en vincle. No viu l’alegria d’un moment, sinó que exigeix obstinadament que es repeteixi infinitament perquè només en la repetició pot manifestar-se el veritable rostre, l’únic creïble, del que és nou. El poder del vincle d’amor es torna llavors similar al de l’obra d’art segons Heidegger: consent la refundació de l’obertura del món. Per aquesta raó, els amants viuen en un món que ja no és el d’abans, el d’un sol, perquè és un món viscut de forma nova a través de dos; i és, per tant, una nova obertura del món, un món que ja no es veu des de la perspectiva d’un sol sinó des de la de dos.

És únicament aquesta nova perspectiva la que consent viure el que és nou en un mateix. Com passa una vegada i una altra amb el vent de primavera que, cada any al final de cada hivern, entra a Milà descobrint la cadena blava dels Alps. Cada vegada, cada any, el mateix vent, i cada vegada, cada any, un vent nou. És la mateixa sorpresa que acompanya els dos en veure com neixen els bolets al bosc o observar com les verdolagues a la terrassa de la casa de la platja resisteixen la força del vent que bufa. Cada vegada el mateix i cada vegada absolutament nou. ¿No és això, en l’amor que perdura, en l’amor que resisteix davant la vàcua sirena de la novetat, el mateix encant que acompanya la vida en comú, fins i tot en la seva més ordinària modèstia?

¿No és ella qui jo estimo sempre com una altra en el fet de ser sempre la mateixa? ¿No és el mateix dia un nou dia a la llum de l’amor? ¿És que el que posseeixo, gràcies a l’amor, no es torna una vegada i una altra nou? ¿No és l’amor el que revela la repetició de les coses quotidianes com a poesia pura, com a poder de la imatge que no passa, de la imatge suspesa i fora del temps? Per aquesta raó, quan Lacan va dedicar un dels seus seminaris més intensos i originals al tema de l’amor va decidir titular-ho Encore (encara): encara, encara, encore... “Encara” és, en efecte, la forma bàsica que assumeix la demanda de l’amor com a tal. Encara, encara, el mateix encara, encara com avui, encara com ara, encara més, i encara... Seguir volent el mateix que mai és suficient, encara volem beure perquè calma la nostra set i, al mateix temps, alimenta una nova set que no s’esgota, sinó que creix justament mentre intentem apagar-la sense poder apagar-la mai de debò. És només en el do de l’amor on es produeix un increment d’un mateix, un potenciament i expansió de la vida que sap viure l’exposició absoluta al desig de l’altre. És una de les tesis decisives de sant Agustí: l’amor no és cupiditas, no és consum de l’altre, sinó do d’un mateix que creix sobretot a qui es lliura. ¿No és aquesta, en el fons, l’extravagant substància de la qual està fet l’amor? Una substància que com més es dóna, més se cedeix, més es consumeix, més s’enriqueix, més augmenta, més creix. Per aquesta raó, el jove Hegel va voler esculpir en les paraules que la Julieta de Shakespeare dirigeix al seu Romeo tot el misteri i la potència de l’amor: “Com més et dono, més tinc”.