Un nou hobby s’ha apoderat de les aules dels instituts de Nova Zelanda. De fet, gràcies a les xarxes socials la pràctica ja s’està estenent arreu del món, especialment als clubs de nois de les universitats de la Gran Bretanya. Tot va començar a l’Institut Shirley de Christchurch, a Nova Zelanda. Dos alumnes, Corban Baker i Cosmo Everett-Wells, van penjar un vídeo gravat mentre passaven l’estona a l’hora de dinar a l’escola. El vídeo ja ha rebut vint-i-dos milions de visites. En les imatges, en Corban i en Cosmo mostren el resultat del que imaginem que deuen haver sigut moltes hores d’assaig. Els nanos s’han erigit com a dos grans mestres de l’art de fer volar cadires. A l’Institut Shirley tenen cadires de plàstic. Són més lleugeres, acolorides i econòmiques que les clàssiques cadires de ferro i fusta que tots vam escalfar amb el cul a classe. També són menys sorolloses. En aquesta última diferència deu raure que la pràctica hagi tingut continuïtat fins a convertir-se en una habilitat superdotada. La capacitat per fer volar les cadires és sorprenent. Es tracta de llançar-les a l’aire provocant un moviment rotatori i que tornin a caure amb les quatre potes a terra. Durant el procés hi intervenen alguns malabarismes que impliquen certa complexitat. Les cadires impacten a terra amb les dues potes frontals, reboten, canvien el sentit de la rotació i cauen en la posició correcta. També volen fins a picar amb el respatller a terra, modifiquen la seva trajectòria, fan la volta a la inversa i tornen a quedar com cal. En el vídeo, en Corban, que és el més expert, fins i tot llança dues cadires a la vegada, que sincronitzen el seu moviment com dos trapezistes experimentats. És increïble la manera com han aconseguit calcular l’alçada, preveure la flexibilitat de les potes i intuir el moviment de retorn.

Cada vegada que els nanos culminen el llançament de cadira a la perfecció ho celebren amb unes contorsions estranyes del cos i llancen a terra amb ràbia els llibres dels prestatges de l’aula de música o la resta de cadires apilades, en una exhibició d’eufòria prepotent. El director de l’institut ho ha titllat d’enginyós i ha explicat que s’han avingut a la difusió de les imatges perquè no volien “privar d’un somriure tants milions de persones”.

Veient el vídeo és inevitable pensar com un crit a temps d’un professor podria haver escapçat el valuosíssim enginy i l’insòlit talent d’aquests alumnes. I com l’educació i el respecte pel material escolar pot haver estroncat l’èxit mundial de molts adolescents. I m’he recordat d’en Juli. Un mes de juny, a vuitè d’EGB, mentre esperàvem la mestra d’anglès que sempre arribava tard, va descobrir-nos a tota l’aula una habilitat extraordinària per omplir la boca del hàmster de la classe amb cinquanta pipes de gira-sol. Al pobre rosegador les galtes li tibaven tant que el cap li tremolava. Llàstima que en aquella època no tinguéssim mòbils perquè potser ara d’en Juli n’hauríem fet alguna cosa de profit, s’hauria sentit valorat i hauria proporcionat un somriure a milions de persones.