U n buit pot omplir-ho tot, tant de llum com de vida. Un buit pot fer que una casa funcioni, i la seva absència, negar-li el funcionament. No és un buit qualsevol, el que té la Casa Laura. És un pati, un pati que l’arquitecte Carles Marcos va crear amb la intenció de donar sentit -i llum natural, i espai, i la possibilitat de multitud de vivències- a tot l’habitatge.

Al centre de Terrassa, les construccions que delimitaven tres dels costats de la parcel·la, i que havien de ser les parets mitgeres de la nova casa, negaven la possibilitat d’obrir-hi finestres en qualsevol dels seus costats que no fos el del carrer, amb el trànsit corresponent. Amb l’obertura del pati -això vol dir deixant de construir un espai d’un solar que la normativa urbana permetia edificar en la seva totalitat-, Carles Marcos Padrós, director de Miliunarquitectura, un estudi amb seu a la mateixa ciutat de Terrassa, i professor de projectes a l’Escola d’Arquitectura del Vallès (ETSAV-UPC) i de l’Illinois Architecture Study Abroad (IASAP-BV), entre d’altres, va fer que una casa que per força havia de ser closa i fosca es convertís en assolellada i ben airejada, alhora que multiplicava la dimensió dels seus espais cap a un exterior conquerit, molt més tranquil que el del carrer.

L’arquitecte terrassenc ho explica així: “El pati és una habitació més. És un jardí, però pot ser l’extensió del garatge o de la sala d’estar. Es converteix en menjador o en cuina, fins i tot en dormitori els dies de més calor. És un lloc per a la intimitat, un espai reservat, discret i apartat. És un espai per gaudir de la lentitud enfront de la immediatesa de la ciutat. És un buit que ens acosta a l’essència de la llar”. Per tot això, Carles Marcos ens defineix aquesta peça tan important: “M’agrada pensar que, més que no una casa amb pati, és un pati amb casa”.

El luxe dels espais

Els 80 m( 2) per planta (la baixa i un pis) que té aquesta casa ofereixen, gràcies al pati envoltat en tres dels seus costats per l’habitatge, la sensació de tenir molt més espai per viure. Així, des de la mateixa entrada del carrer -l’única façana, d’un ciment gris, que té continuïtat a l’interior- es percep que s’accedeix a un exterior, de tan oberta com està al nou pati tota la planta baixa, de tan grans com són les corredisses de vidre que recorren la cuina i la gran sala. Així, si s’hi entra per l’ampli espai buit que és el garatge -o que pot ser-ho, perquè també pot ser el lloc on fer una festa, un gran menjador exterior i informal sota sostre, un espai per jugar…-, de seguida s’anuncia que, més que a una casa, s’accedeix a un jardí, en el qual pot arribar a créixer generós el verd.

A més, alliberada la casa de la presència de l’estructura gràcies a l’ús de grans jàsseres, i sense pilars a les cantonades que donen al pati, no hi ha entrebancs visuals ni vitals per als amples portals de vidre que comuniquen del tot les estances més públiques de la casa amb aquest petit tros d’exterior guanyat a l’interior. I tampoc no hi són al pis superior, on algunes de les finestres ocupen les cantonades, multiplicant així els visuals. “Es tractava d’assegurar uns bons espais, amb això ja hi teníem molt de guanyat”, diu l’arquitecte.

En una casa tan bàsica, el luxe són precisament els espais. Com el que guanya la cuina, que alhora que ocupa una de les parets de la sala d’estar i menjador, s’endinsa sota l’escala que condueix al pis de dalt, la part més íntima de la casa. La geometria de l’arrambador anticipa el joc de visuals que es produeix al pis de dalt, on la situació estratègica de les finestres obre noves perspectives entre els diversos dormitoris. Mirades creuades, de dalt a baix, de baix a dalt, del davant al darrere, d’un costat a l’altre, per a un habitatge, la Casa Laura, que es relaciona amb ell mateix mentre un pulmó amb forma de pati li dona batecs de vida.