FA MOLT DE TEMPS QUE NO REBIA CAP CARTA DE VERITAT PER CORREU. Una carta escrita per una persona. Quan en vaig rebre una de Cambridge i el remitent era George Steiner vaig obrir-la amb uns nervis que fa dècades que no sentia obrint cap sobre. Imagineu l’eufòria quan la resposta era afirmativa: “El rebré amb molt de gust”. En el tren matiner de Londres cap a Cambridge em van envair aquelles pessigolles a la panxa d’emoció i pànic alhora, les ganes boges de conèixer i conversar amb un intel·lectual a qui admires, i la por que allò no acabés com havia idealitzat, que caigués un mite. Va acabar sent molt millor. El plaer immens i intens de conversar amb un savi entre les seves parets em revifa aquest misteri: per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos el primer cop que les sentissis? Ara reviso la transcripció i em torna a sobtar la duresa de sentències que quan em deia amb la seva calma i lucidesa m’hipnotitzaven per la seva veritat més que doldre’m per la seva tristesa.

Com se sent?

Com tot home vell -tinc 86 anys-, la salut no la porto gens bé. Però això és natural, i el que m’aterreix terriblement és la possibilitat d’alguna malaltia mental. De moment tot va bé, toquem fusta. Però a tot arreu la demència i l’Alzheimer s’estan convertint en una cosa dramàtica. I cada vegada observem com afecta gent amb una gran capacitat i amb un gran passat intel·lectual, així que cada dia faig exercicis de memòria. El que faig és molt senzill. Agafo un llibre, qualsevol, i intento traduir algun passatge en les meves quatre llengües: francès, anglès, alemany i italià. El cervell és un múscul, i el seu funcionament depèn de l’exercici.

I escriu?

Molt poc. Escric moltes cartes. Sóc un antiquat i encara escric cartes. M’encanten les cartes. I no utilitzo cap mitjà electrònic, perquè tothom el llegeix. Cada secretari, cada cos de policia, pot llegir els nostres missatges. L’única manera de preservar la privacitat és utilitzar les cartes, els sobres i els segells. És l’única manera. Els mitjans electrònics són l’espionatge d’avui dia. Un cop ets a la xarxa, no hi ha secrets que puguis guardar.

Encara aprèn coses, a la seva edat?

Molt bona pregunta. Intento estudiar. Intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència. Tinc un programa d’estudis, i intento rellegir llibres de pes.

Què llegeix?

Rellegeixo els poetes grecs i autors tràgics. Constantment estudio Dant. I alhora intento mantenir-me al dia amb la nova poesia. Estic menys interessats en les novel·les, als vells ens interessa menys la ficció. Però estic enormement interessat en la poesia, la filosofia i la història.

Troba a faltar ensenyar?

No. Gent com vostè ve aquí a visitar-me, i estic en contacte amb estudiants de cinc continents diferents. Ara ja són professors i tenen una certa edat, però són la meva joia més gran. Tinc un nombre d’estudiants increïblement brillants, molt més capaços que jo. Han fet grans carreres, i les he seguides amb molta joia.

Li interessa la política? Segueix l’actualitat?

M’ha fet una pregunta difícil. No, i em culpo a mi mateix. No he sigut una persona políticament activa. Considero que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Mai havíem tingut tan mals governants. On són les grans veus? On són les grans presències filosòfiques? No hi són, i des de fa temps. El perill real a Anglaterra és que la democràcia anglesa depenia d’una elit, una elit cultural. Un cop has destruït aquesta elit, la democràcia està en gran perill. Els joves ja no se senten lligats a la política i no se la prenen seriosament. El que això significa per a la democràcia és difícil de dir: feixisme, nazisme, despotisme, leninisme, Putin… A molta gent ja no li interessen els processos polítics i podem endur-nos sorpreses molt desagradables en els pròxims anys, quan els partits extremistes siguin els únics amb un programa polític actiu. On és el centre liberal?

¿Troba que la democràcia està en perill, ara mateix?

En un gran perill. La democràcia ha sigut un experiment i potser no ha funcionat. Miri la situació a França, bressol de la revolució i dels drets de l’home, i ara un dels llocs on hi ha un moviment feixista més poderós. O la corrupció en els països mediterranis. Fins i tot a Anglaterra els diners poden comprar-ho gairebé tot. No tenim la paraula adequada per a un sistema on els diners són l’únic poder absolut. Si no tens diners, no comptes per a res. Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics. Tot i això, veig amb optimisme que els joves vagin als museus. Els museus tenen una audiència excel·lent, però moltes organitzacions musicals, per exemple, lluiten per la seva existència.

No és gaire optimista sobre la cultura europea, ara mateix.

En absolut, sóc molt pessimista. Hem tingut milers d’anys magnífics. Al llarg de la història, les civilitzacions creixen i cauen. Va ser el 1919 que Paul Valéry va dir que totes les civilitzacions són mortals: “Nosaltres, les civilitzacions, sabem ara que som mortals”. I ho va dir per la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial. Una catàstrofe que des d’aleshores ha anat a molt pitjor. El període entre les dues guerres mundials va ser només un armistici. I no ens n’oblidem mai: entre l’agost del 1914 i el maig del 1945, 70 milions de persones -homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació o els bombardejos. 70 milions. El més sorprenent és que tu i jo encara puguem ser aquí, en aquesta casa, i que encara puguem llegir bons llibres, escoltar bona música i mantenir aquesta conversa. Això és el més sorprenent. Europa podria no haver-se recuperat i és un miracle que s’hagi recuperat en part. Però la situació actual a Ucraïna i el Pròxim Orient suggereix que, de nou, som en un moment molt perillós.

La pobresa infantil també creix.

I hi ha més esclavitud que mai en el passat. La gent treballa 12 o 14 hores al dia, en fàbriques de barris marginals per uns diners que no els donen per alimentar-se de manera decent. Hi ha esclavitud infantil perquè puguem tenir productes barats als supermercats. Els dos instruments principals per crear capital ara mateix són les drogues i el sexe. Pornografia en el seu sentit més ampli, que inclou l’explotació sexual infantil. Mai hi ha hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners.

Quina és la solució per a això?

Quan les guerres mundials van arribar, quan Auschwitz va arribar, quan Stalin va arribar, les humanitats no ho van resistir amb èxit. En l’època de la generació del meu pare, abans del 1914, fins i tot la gent realista creia que una educació alta, més cultura i el moviment lliure de les persones humanitzaria el món. Estaven completament equivocats. La inhumanitat dels camps de concentració, les massacres de milers de milions de persones van mostrar que les humanitats estaven indefenses. I, en alguns casos, fins i tot van contribuir a aquests horrors. Coneixem grans artistes i pensadors que eren a la banda de la barbàrie. Si em pregunta quina ha sigut la visió més profunda que hem adoptat li diré que ve d’un escriptor que molta gent ha oblidat: Théophile Gautier. Molta gent l’ha oblidat. Gautier va dir: “Abans la barbàrie que no pas el tedi” (“Plutôt la barbarie que l’ennui ”). És una frase terrible, però va al cor del nostre problema. La humanitat sembla excitar-se més amb la violència i la injustícia que no pas amb… la paraula és més forta en italià: la noia. El tedi.

Alguna gent es refereix a vostè com l’últim humanista. ¿Ho viu com un elogi o un fracàs?

Una de les coses que ha diferenciat la meva feina és que crec fermament en les ciències i en les humanitats. És l’únic que un pot fer. Fer preguntes. I els científics m’han intentat ajudar. A Cambridge, a Princeton. D’altra banda, sempre he cregut profundament en la distància entre l’opinió, l’edició, la publicació, la crítica, etc. Són importants, però no és creació. Per què sóc impopular a les universitats? Perquè sempre he dit als meus col·legues: “Sisplau, no us prengueu a vosaltres mateixos tan seriosament”. L’acte de crear és profundament diferent de la més brillant de les opinions. A mi m’agrada l’opinió, jo hi he contribuït, però no és creació. Un petit grup d’escolars, a Suïssa, va rebre l’encàrrec de dibuixar un aqüeducte, per on l’aigua corria. La professora els va donar papers i colors. Un d’aquells nens va dibuixar els pilars de l’aqüeducte amb sabates. Els aqüeductes han estat caminant des d’aleshores: aquell nen es deia Paul Klee. Per què se li va ocórrer posar-li sabates? No ho sé, però un flaix en un nen de sis anys pot crear un símbol completament nou i durador. El misteri de la creació és el que m’ha fascinat tota la vida. Un error d’impressió pot fer que un poema sigui immortal. Hi ha una gran diferència entre opinió i creació.

Però vostè també és un creador.

No en el seu sentit real. Volia ser-ho. Vaig escriure poesia, i la vaig publicar. I un dia vaig llevar-me i vaig dir: “Això és vers”. I el vers és l’enemic mortal de la poesia. La meravella dels grans creadors és una cosa que simplement no entenem. Beethoven era completament sord quan va compondre les seves millors peces. Som davant un fenomen que solia tenir un aspecte religiós: es deia que era una imatge de la creació divina. Ja no és així. Picasso caminant pel carrer veu un tricicle i, amb el manillar i el seient, el transforma en un toro a la càrrega. Un trilió de persones han vist tricicles, i ningú hi havia vist mai el toro. Potser el misteri final és la metàfora. És el que Plató sospitava. L’habilitat de connectar regions desconnectades de la ment humana. No ho sabem, i espero que mai ho descobrim.

La poesia i la filosofia són molt a prop.

Sí, però compte. La filosofia és bàsicament prosa. Hi ha poemes molt filosòfics, però la filosofia intenta explicar les coses. La poesia no ha d’explicar res. Cada vegada que tornem a un gran poema, ens hauria de tornar a sacsejar. Hauríem de tornar a començar. Quan tornem a una gran filosofia, en canvi, la comprenem una mica millor que la primera vegada. Un escriptor que va tenir una comprensió completa i sobtada de la vida va ser Samuel Beckett, que va dir: “Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor”. És una frase que em va canviar la vida. Esclar que és filosofia, però és poesia. Ara, a prop del final de la meva vida, segueixo amb gran excitació els nous músics. No sabem com la ment compon. No sabem per què, caminant pel carrer, amb una finestra oberta, sentim algú cantant o tocant el piano i aquella melodia no ens abandona mai. Què ho fa possible? Claude Lévi-Strauss va dir que el misteri suprem de les ciències de l’home havia sigut la invenció de la melodia. I crec que tenia tota la raó.

Li interessa la música com a llenguatge.

És un llenguatge immens. Hi ha tres grans llenguatges: el llenguatge natural, la música i les matemàtiques. He escrit molt sobre tots tres. He estudiat la feina dels grans matemàtics: si no els pots seguir del tot -que jo no puc- se’ns tanquen grans regnes. Són tan rics com qualsevol altra forma d’imaginació humana.

Escolta música cada dia?

Escolto molta música, llegeixo poemes i estudio matemàtiques. Ara és un gran moment per a aquells a qui ens agrada escoltar música: a casa hi pots tenir gairebé tota la gran música del passat. Pots comparar actuacions, pots tenir 10 composicions diferents d’una sola peça de Mozart i veure com diferents directors tenen diferents visions… És meravellós.

És obsessiu amb la precisió del llenguatge?

Espero que no. Gaudeixo massa de la meva feina, i gaudeixo aprenent de memòria. Això és una cosa que m’omple de por i ràbia. Les escoles han abandonat l’art de la memòria. Quan jo vaig començar a estudiar, al liceu francès, cada dia apreníem una petita part d’un poema. Jo intento seguir aprenent així. El que aprens de memòria no t’ho pot treure ningú. És segur. Recordi que la gran poesia sota els règims de Stalin i Hitler va perdurar perquè s’aprenia de memòria. Mandelstam va perdurar perquè els russos se l’aprenien de memòria. Un sistema educatiu que abandona la memòria per a mi és pecat, és diabòlic.

Va aprendre així al liceu francès i també amb el seu pare, oi?

Tota la meva vida he gaudit aprenent de memòria. La millor manera per dir-li gràcies a un poema és aprendre-te’l de memòria.

També va educar els seus fills i deixebles a aprendre les coses de memòria?

Ho he intentat, però no he tingut gaire èxit. He tingut graduats i estudiants de doctorats que ja no volien aprendre’s les coses de memòria. Van errats. Cap policia ni censor pot treure’t el que tens dins si ho has memoritzat.

¿Està orgullós de com ha educat els seus fills?

Han tingut una magnífica educació escolar a Anglaterra, a Oxford, i després a Harvard i a Berkeley. Em fa molt feliç que visquin a Amèrica.

Per què?

Perquè és l’únic lloc on els jueus tenen alguna opció de sobreviure. Aquest és el perquè.

De veritat ho pensa?

N’estic convençut.

Però vostè viu aquí, i hi viu bé.

Sí, he tingut sort. Però la condició de jueu torna a estar en un perill tràgic en molts llocs. França, l’est d’Europa. Estan matant jueus a Hongria. Estan matant jueus a Romania. A Amèrica els jueus tenen una oportunitat. Els meus néts també són a Amèrica.

Els seus fills també són professors d’humanitats.

Més que això. La meva filla és la cap de filologia clàssica de la Universitat de Colúmbia, el meu gendre és cap de literatura romana a la Universitat de Princeton i el meu fill és degà de la School of Education al Hunter College de Nova York. Així que n’estic molt orgullós. I a Amèrica encara hi ha un gran sentit de la joia de la vida. Hi ha molts problemes, però també tenen aquest gran sentit que ja no tenim a Europa. Un sentiment actiu que demà serà millor que avui.

És un bon avi?

Adoro les meves nétes, i ens portem molt, molt bé. Espero que sí! No és difícil ser un bon avi. És l’art d’ être grand-père, ja ho va escriure Victor Hugo.

En quin idioma parlen?

Anglès. Això em sap greu, esclar.

Per què?

Amèrica és monolingüe. Però l’anglès al món és com l’esperanto, i no durarà sempre. El francès ho va ser durant segles, i abans d’això el llatí. Canviarà.

I parlarem xinès?

Podria ser, és difícil de dir. Podria ser, durant un temps. També podríem parlar espanyol. L’espanyol s’està expandint.

És cert que vostè somia en quatre llengües?

Somio en les llengües amb les quals he estat treballant durant el dia. Ara ja no puc viatjar, però abans ho feia sense parar. Si ensenyava en alemany, somiava en alemany. Com més llengües sapiguem, millor. Cada llengua és una finestra a un nou món.

Li agrada provocar amb les seves reflexions?

No. El que jo espero és haver fet que la gent es fixi en problemes dels quals potser no hauria sigut conscient. Después de Babel, per exemple, és un llibre que suggereix que no hem d’entendre l’episodi de la torre com un càstig, sinó com un gran privilegi, una gran recompensa. Aquesta és una idea important que espero que molts hagin assimilat. Però si em pregunta quina és la qüestió que ha dominat la meva vida, li diré que ha sigut una: com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí? La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: “per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat?” Aquesta és la pregunta per la qual espero ser una mica conegut. I no en tinc la resposta.

No en té cap intuïció?

En aquell sofà hi solia seure Arthur Koestler. Ell deia que la resposta era molt simple. Que hi havia dos cervells: un de prehistòric i sàdic, i un altre de petit i molt recent més sofisticat. No hi ha proves d’això. He conegut gent que sé que són del més alt nivell estètic, moral i tècnic, i que són uns sàdics. Que són inhumans en altres aspectes. Què fa això possible? Jo en dic el principi de Cordèlia, d’ El rei Lear. He estat a la universitat tot el vespre, llegint El rei Lear, i a la nit arribo a casa, encara impregnat de les paraules de Shakespeare i dels plors de Cordèlia. I sento algú plorar al carrer, i no ho sento. No baixo a ajudar. ¿Podria ser que la ficció de les humanitats sigui tan forta que no tornem a la realitat? ¿Podria ser que una gran educació estètica deshumanitzi? Espero que no. Però m’ho segueixo preguntant. No sentim els plors al carrer, sentim els plors de Cordèlia. En aquest sentit, la meva vida ha sigut un fracàs.

No ho crec.

Bé, però no ho sabem. I no crec, en absolut, que la psiconàlisi hagi contribuït a resoldre aquests problemes. Freud és un dels grans escriptors de la història: un dels grans inventors de mitologia. No hi ha cura.

¿Li preocupa què fa la tecnologia als nostres cervells?

Stephen Hawking, el millor científic del món, ha dit que l’electrònica i els robots posaran la vida humana en perill. No m’agradaria contradir Hawking. Simplement ho canviaré: resoldran els nostres problemes a casa, a la cuina, al cotxe… però no resoldran cap problema fonamental. Si em pregunta en quin moment canvia el món… És una pregunta estúpida, però li donaré una resposta humorística. Quan Garri Kaspàrov, el millor jugador d’escacs del món, va jugar contra l’ordinador Deep Blue, en el cinquè joc Kàsparov va perdre. Durant la partida va prendre notes, i en una hi deia: “La màquina no calcula, la màquina pensa”. Aquell dia, tota la història de la humanitat canvia. Quan vaig dir això, els meus col·legues científics em van dir: “Compte, George. No sabem la diferència entre calcular i pensar. Així que no sabem què significa”. Però el dia que la màquina va fer un moviment que Kàsparov no va poder contrarestar, crec que alguna cosa fonamental va canviar. I el pròxim gran campionat d’escacs serà entre dos ordinadors. És trist, i meravellós.

Estem molt distrets amb la tecnologia. Som multitasca però costa concentrar-nos.

Però poden fer coses amb aquestes coses. No m’atreviria a jutjar. Diria que els joves entenen certes coses que nosaltres no podem entendre. El que em fa molta por és que quan puguin treballar només tres dies a la setmana, què faran, amb les seves vides buides? Jo compto i espero que les dones puguin canviar moltes coses. Crec que les dones tot just han començat a canviar la cultura. Només han començat. No m’atreviria a fer prediccions, però ara sóc en una magnífica escola de ciències a Cambridge i la nostra nova directora és una dona, envoltada de premis Nobel. S’acosta una gran revolució amb les dones. Potser encara no als països mediterranis. Però s’acosta, i arribarà. Potser demà serà un món d’amazones [riu]. No ho sé.

Hi ha esperança, doncs.

Les dones han de començar a ensenyar-nos a nosaltres, als homes, moltes coses. Però hi ha un aspecte on sóc molt pessimista. Hauria pensat que les dones farien de la guerra una cosa menys probable, i de moment no està sent així.

La guerra no és una cosa d’homes, és una cosa d’humans.

Exacte.

¿Es penedeix d’haver fet o no haver fet alguna cosa important a la seva vida?

I tant, i tant. He estat a Cuba i Mèxic, però no a la resta de Llatinoamèrica. He estat a la Xina i el Japó, però no a l’Índia. I tant. I ara ja no puc viatjar, i és massa tard. Però un no pot ser a tot arreu. He estat en molts més països dels que mai havia cregut possible.

¿Si ens trobem d’aquí 10 anys, el món serà millor?

No m’atreviria a contestar. Afrontem probablement les guerres religioses més grans de la història. Si els sunnites i els xiïtes entren en una guerra civilitzacional més gran de la que ja han començat implicaria una violència sobre milions de persones. M’alegra que no hi seré per veure-ho.

¿Creu que la ciència i les humanitats seran més a prop?

És una pregunta molt bona. Tota la meva vida he tingut l’esperança que s’acostin, però el tipus de matemàtiques que necessitem ara per entendre la ciència és cada vegada més especialitzada. Tenim unes regles algebraiques molt senzilles. Si entrem en un camp nou, com la biogenètica, en els pròxims anys es dividirà en deu especialitzacions i vint revistes diferents. Això és una gran crisi, perquè fins i tot als mateixos científics els costa comunicar-se entre ells. És possible que l’últim home que dominava la totalitat de la ciència fos, després de Leibniz, Oppenheimer. És possible que Oppenheimer sabés quin era el lloc de cada cosa. Des d’ell ja no ho sap ningú, i ja no és possible.

Oppenheimer és una de les persones que li va canviar la vida. Què va aprendre d’ell?

Intel·lectualment, era un sàdic. Era absolutament despectiu amb les persones menys dotades que ell. Era una figura molt tràgica. Alhora tenia un dels grans Van Gogh sobre l’escriptori. Podia recitar poesia dels Upanishad. En certs sentits, era un Faust tràgic, va ser l’última figura faustiana.

Vostè té molt bon sentit de l’humor. És una bona ajuda, a la vida.

M’agradaria poder riure amb més facilitat. Però estic molt més interessat a somriure. Hi ha animals que poden riure, això ho sabem. Però no n’hi ha cap que pugui somriure. És el misteri del somriure. Si em fa definir l’ésser humà, li diré que és un animal que pot somriure. És el màxim que puc acostar-me a una definició.

Somriure és més intel·ligent.

I més misteriós. Què significa, un somriure? El riure és molt més fàcil d’entendre. I pot ser gairebé mecànic, però no passa el mateix amb el somriure.

Què el fa somriure, a vostè?

És una pregunta difícil. Hi ha música que em fa somriure, però no m’ho puc explicar. Hi ha moltes coses en Mozart que em fan somriure. Molt art em fa somriure. La poesia humorística, em fa somriure. I la gent que pot escriure bromes, els còmics, m’omplen d’astorament. Com s’ho fan per escriure una bona broma? No ho sabem. Els còmics tenen professionals de les bromes al seu servei. Com s’ho fan? Com t’asseus i dius: “Ara escriuré una broma”? Bergson no ens ho va poder respondre, perquè encara no existien els còmics de televisió. Però les bones bromes són misterioses: són culturals, són fisiològiques?

L’humor és una eina de supervivència. I els jueus teniu bons humoristes.

Sí, però mai no he pogut escriure un xou, m’hauria encantat.

Creu en Déu, senyor Steiner?

Aquesta és una pregunta que no responc.

Té por de la mort?

No, però m’espanten terriblement els hospitals. M’aterreix perdre el control. Però no la mort. He tingut una vida meravellosament interessant. Sóc molt afortunat: la meva dona, els meus fills, els meus amics… Estic cansat, ja és hora de marxar. No vull ser una càrrega per a ningú. Però mentre pugui llegir un nou llibre, escoltar una nova peça de música i veure una nova peça d’art, la vida encara és molt, molt interessant. Mai oblidi una de les coses que Nietzsche va ensenyar-nos. Si li interessa alguna cosa -no importa què: col·leccionar segells o menjar pastissos de xocolata-, si li interessa apassionadament, no pot passar-li res, perquè forma part d’alguna cosa més gran que vostè mateix. Jo col·lecciono certs escriptors, m’encanta estudiar els escacs. Hi jugo malament, però amb alegria. Si té una afició, està salvat. Em sap molt greu per la gent que no té una passió. I no importa quina sigui. Sempre dic als meus estudiants: “Mai us disculpeu per les vostres passions, mai negocieu amb un hobby o una passió”. Tenir una afició significa formar part d’alguna cosa més gran que tu mateix, d’una cosa que continuarà quan tu ja no hi siguis.

Hi he estat molt a gust, a casa seva.

Hi estem molt tranquils. El luxe més car avui dia és el silenci. De lluny. La major part de la gent viu en un constant xivarri, i amb parets molt primes. Sap que Cambridge és el número 1 en universitats. Encara és el centre per a la genètica, l’astrofísica. Des de Roger Bacon, al segle XII, ha sigut sempre així. Hi ha 9 o 10 premis Nobel ensenyant-hi. Sap que a Berkeley, a Califòrnia, hi ha un aparcament per a professors i, a banda, un racó només per als que tenen un Nobel? No és meravellós? No és una arrogància meravellosa per a la glòria dels Nobel?

Per què Cambridge concentra tanta saviesa?

És un misteri. Jo crec que és perquè el clima és tan dolent, i t’avorreixes tant, que t’has de posar a pensar o treballar, perquè no pots fer res més. Oxford és elegant, hi ha bons restaurants, però aquí no pots fer res més que ser un geni.

El perfil

Nascut a París el 1929 i fill de jueus austríacs, és un dels grans intel·lectuals europeus, un erudit pluridisciplinari que ha generat pensament al voltant de la cultura, la literatura i el llenguatge. Ha ensenyat literatura comparada a les millors universitats europees i americanes. El cap de setmana que ve, l’ARA oferirà Fragments, el seu últim llibre en català, editat per Arcadia, que també ha publicat La idea d’Europa, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, Recordar el futur, Els llibres que no he escrit i La poesia del pensament.

A part dels seus editors, Montse Ingla i Antoni Munné, Steiner té entre els seus amics catalans Jordi Savall. “Va venir aquí a casa a tocar per a nosaltres. L’admiro molt”, em diu Steiner. “Va seure allà, en aquell sofà va treure el seu instrument i va tocar per a nosaltres”, detalla la seva esposa Zara, una reconeguda historiadora.

Prenem cafè i galetes. S’interessa pel procés independentista. Em recorda orgullós que té el reconeixement de la Universitat de Girona. “L’atmosfera a Girona és única, m’encanta”. I em pregunta per què Barcelona no és més puntera en universitats. Abans de marxar li demano que m’ensenyi el seu estudi, una caseta de fusta al jardí, on li faré una foto. “És un estudi octogonal, és la manera que s’aprofita més l’espai per als llibres”. I ell m’ensenya, a la sala de la casa, un piano que va comprar, que era de Charles Darwin.

“No era el piano de la seva sala per fer bonic, era el petit, el de dalt, on ell tocava, i va servir per a la meva filla”. No s’ha tret mai la pipa de la mà dreta. A mitja entrevista li he demanat si encara fuma. “No he fumat mai, en la meva vida. Si és un observador intel·ligent, com deu ser-ho per la seva professió, entendrà què estic fent”. Ara que marxo, li dic que no he aclarit l’enigma.

I em diu que té una discapacitat i agafant la pipa té una coartada per no donar aquella mà. “Ho faig perquè alguna gent se sentia incòmoda, per estalviar-los el tràngol”. Li responc que jo m’he sentit comodíssim, no m’havia fixat en cap discapacitat, més aviat estic desbordat per tantes capacitats. I tanta generositat.