Li agradaven els biquinis a Franco?

Parlar de biquinis és parlar de qüestions més profundes que una simple peça de bany femenina. Parlar de biquinis és parlar de llibertats, del paper de la dona a la societat, de posar límits o no a la vivència sexual o de decidir la moralitat d’un país. També és parlar de model econòmic i de política exterior. Perquè qui segueixi pensant que la moda és un tema superflu és que encara no s’ha assabentat de què va tot això. A través de la moda estem configurant com és el món que ens envolta i com ens hi relacionem. Per això, Franco va comprendre el que s’hi jugava amb aquesta peça de roba i, en conseqüència, el cos de la dona i el biquini van esdevenir un tema central.

L’Església catòlica va ser l’encarregada de configurar la moral franquista, fidel a tants segles de demonització del cos i la sexualitat per part del cristianisme. Exigien pudor i prudència en el comportament de la dona, per aconseguir la seva repressió sexual i la subjugació a l’home, com a mare i esposa. Mentre Espanya, en plena autarquia, va estar envasada al buit, sense contacte amb l’exterior, aquest plantejament amb prou feines va presentar fissures. El problema va venir quan l'Estat va obrir-se a l’exterior, mogut per imperatius econòmics. L’entrada de turistes va ser la base del desarrolismo, que donà ales econòmiques a l'Estat però també fou un element fonamental per erosionar la moral del règim. En previsió, es va crear la Comisión Episcopal de Moralidad y Ortodoxia, amb la voluntat de preservar els valors cristians de la depravació dels turistes. Aquesta comissió va celebrar el 1951 el I Congreso Nacional de Moralidad en Playas, Piscinas y Márgenes de Ríos, on més de 100 eclesiàstics van debatre sobre què era moralment acceptable i què no. Val a dir que el biquini va ser un tema cabdal, i va quedar terminantment prohibit si no volies arriscar-te que la policia de platges et multés o que el capellà de la parròquia t’excomuniqués.

Però com es pot nedar i guardar la roba? ¿Com podia el règim oferir una visió idíl·lica de les costes espanyoles als estrangers amb unes normes tan restrictives? Certament, la conjugació d’ambdós factors no va ser fàcil, i després de temps d’intentar segregar els autòctons dels forans, Pedro Zaragoza, alcalde de Benidorm, va veure clar que Franco havia de transigir en la qüestió biquini. Dit i fet, va agafar el seu ciclomotor fins a arribar a El Pardo, d’on no es va moure fins que va aconseguir que el dictador claudiqués. Un episodi que s’ha elevat a categoria de gesta quixotesca de Zaragoza, com a abanderat de la modernitat. El que no es té en compte és que aquell viatge sempre va estar motivat per interessos econòmics i mai per qüestions vinculades a drets i llibertats de la dona.

El biquini femení amb el temps va passar d’estar terminantment prohibit a ser emprat com a reclam turístic i com a blanquejador, de cara a l’exterior, de la realitat que es vivia a l'Estat. Va convertir-se en habitual el fet de col·locar en postals, publicitats o reportatges periodístics dones en biquini, com a símbol de modernitat i com a esquer que prometia unes vacances de somni. Quan Espanya ja encari la Transició, el biquini i el cos de la dona seguiran funcionant com a símbol de llibertat i progressisme. Una cosificació de l’anatomia femenina que seguirà present en l’anomenat destape, amb la figura hipersexualitzada de “la sueca” com a gran protagonista. Més que modernitat, va ser una prova fefaent de l'endarreriment cultural d’un estat que no havia viscut quan i com tocava les revolucions juvenils, els moviments de contracultura, la revolució sexual i la tercera onada feminista i que llavors havia de fer una adaptació matussera a correcuita. Amb tot plegat, el cos de la dona va acabar cosificat i manipulat amb la mateixa intensitat per ideologies contràries, sense que cap d’elles, ni franquistes ni progressistes, donessin l’oportunitat a les dones de decidir sobre els usos i la semàntica dels seus cossos.