Entrevista
Diumenge16/06/2023

Ricard Ardèvol: "Sara Montiel feia que traguessin l'etiqueta de les flors que rebia Mary Santpere i se les quedava"

BarcelonaJulio Iglesias, Mary Santpere, Peret, Dúo Dinámico, Serrat, Sara Montiel. La llista és llarguíssima. Són cantants a qui Ricardo Ardèvol (Falset, 1926) va representar en gires i locals que es van moure de punta a punta de Catalunya durant la segona meitat del segle vint. Una vida envoltada d’artistes que es resumeix ara en un llibre –Memòries de Ricardo Ardèvol: la meva vida amb els artistes (Círculo Rojo)– que va començar el mateix Ardèvol i que ha acabat el seu fill a través de les notes manuscrites i converses amb què ha reconstruït les seves memòries. Uns records que són alhora la reconstrucció d’una part de la història de la cultura popular d’aquest país. 

Al seu pare la vida li canvia amb la ràdio.

— Sí, com a locutor a Ràdio Barcelona va conèixer molts artistes. I en aquella època la ràdio feia espectacles itinerants en diumenges. I va veure, anant pels pobles, que tenien molt èxit. De manera que va començar a crear espectacles i a programar-los per festes majors. 

Com eren els espectacles?

— Espectacle de varietats. Hi havia una parella de ball que normalment feia un ball espanyol, un humorista, uns jocs de mans i una vedet que interactuava amb la gent. I sempre també un cantant de cançó catalana –que normalment era el Ramón Calduch–, i una figura de l’humor o la cançó que durant molts anys va ser la Mary Santpere. Era un espectacle que avui seria impensable. 

Cargando
No hay anuncios

Per què?

— Perquè els gustos de la gent han canviat. I perquè fèiem una quantitat d’espectacles inassumible. Només a l’agost podien arribar a ser 80. 

En un d’aquests espectacles va conèixer a l’Ebre un nen que li va canviar la vida.

— Sí, era a Sant Carles de la Ràpita quan l'alcalde li va demanar que deixés pujar a l'escenari un nen que cantava molt bé. Li passava sovint, i el resultat no era precisament brillant. I li va dir que podia pujar però que ho farien al final, perquè no volien que li espatllessin l'espectacle. Aquell nen va obrir la boca... i va ser increïble. Riu-te'n del Joselito i tots els nens prodigi. I el pare se'l va emportar a Barcelona. 

Cargando
No hay anuncios

A casa vostra?

— Sí. Era un nen pràcticament analfabet i li van ensenyar a llegir i a escriure. Amb el temps el van seleccionar per a una pel·lícula de l'Ignacio Iquino que es deia Las travesuras de Morucha, que aquí va tenir èxit però que a Amèrica va ser una bogeria. I l’Iquino li va demanar al pare que anessin cap allà. I, de fet, l’èxit va ser tan aclaparador i tenien tanta feina que al cap d’un any vam marxar a viure a Argentina tota la família. 

La història amb el nen no va acabar bé.

— Un dia al teatre Maipo de Buenos Aires va fer un gall. I va començar a desafinar. Quan el van portar al metge, que era una eminència, va dir: "Juan José, bájate los pantalones". I va dir: "Esto es lo que pasa". Bàsicament, que s'havia fet gran. 

Cargando
No hay anuncios

Al tornar aquí, el seu pare va treballar amb grans noms de l’escena catalana, com la Mary Santpere.

— Era el seu mànager, però tenien sobretot una relació d’amistat. Ella sempre li explicava els problemes que tenia amb la seva filla, que se n’avergonyia. Hauria volgut que fos com la Montserrat Caballé, i això que fos humorista i que anés pels pobles ho portava malament.

I de Sara Montiel, què en recorda?

— Quan actuàvem al Teatre Victòria la Mary Santpere rebia molts rams de flors, perquè aquí a Catalunya era molt coneguda. La Sara feia que els traguessin l'etiqueta i els posava al seu camerino. 

Cargando
No hay anuncios

Al llibre s’explica també una història amb el marit.

— La Sara i el Pepe Tous tenien una relació que es va qualificar... d'especial. Un cop que era al Teatre Victòria i el Pepe Tous no hi era, ella li va demanar al meu pare que li enviés un xofer per anar a sopar a Castelldefels amb el Lorenzo González. El taxista va anar l’endemà a advertir el meu pare que s’havien estat petonejant durant tota la nit, sense amagar-se, i que els havien fet fotos. El meu pare, que estava acollonit, va avisar el Pepe Tous que sortirien imatges. I ell, amb la seva flegma mallorquina, li va dir: "No et preocupis, no passa res, és el peatge de ser el marit de la Sara Montiel". 

Havia treballat també amb Serrat.

— Una persona entranyable. Recordo una gira en què estàvem a la plaça de toros d'Olot i sortien els músics. El Josep Maria Bardagí, el guitarrista, sempre entrava l'últim a l'escenari. No sé què va fer, pujant per les escales, que de cop va fer uuup pum, enrere. El paio va caure cap enrere per les escales, però les guitarres no les va deixar anar. 

Cargando
No hay anuncios

Hi ha un nom que crec que és important: Lita Claver, La Maña.

— És com la meva tieta. No oblidaré l'última vegada que es van veure. El meu pare ja estava molt malalt, no recordava gaire gent. Però ella va entrar a l’habitació amb una pamela i unes ulleres negres i, sense dir res, el meu pare es va incorporar del llit i amb la mateixa veu i entonació que posava quan la presentava sobre els escenaris va dir: "Lita Claver, La Maña". Va ser espectacular.

Havien coincidit, entre d’altres, a El Molino, perquè el seu pare tenia una part de la propietat i portava la part artística.

— Tenia el desig de tenir un teatre a Barcelona i quan va sortir la possibilitat d'El Molino s’hi va abocar. Va intentar dignificar la vida dels artistes, que aleshores feien funció diària, no tenien ni un dia de festa a la setmana. 

Cargando
No hay anuncios

Què significava aquell tipus d’espectacle? 

— Un lloc de reunió, de divertiment, el problema és que les institucions no se’l prenien seriosament, aquest tipus d’espectacle. Deien que no era cultura. 

És cultura?

— És una cultura menystinguda. Per allà hi passaven tots els artistes importants que venien a Barcelona. A El Molino de visita hi van anar el Fellini, la Julieta Massina… i tants d'altres, perquè aquell espectacle era una cosa única. Però les administracions no hi creien i mai van ajudar. I quan les coses anaven malament li van dir que per rebre ajudes havia de fer l’espectacle en català. 

Cargando
No hay anuncios

I què va dir ell?

— Sempre hi havia un quadre en català, absolutament sempre. Però va mirar d’explicar que l’espectacle no podia ser només en català perquè també venia molt públic de fora. 

Hi ha una conversa entre el seu pare i l’aleshores alcalde Maragall, no? 

— Sí, perquè el meu pare va dir que es veurien abocats a tancar i aleshores el Josep Cuní, que feia un programa a la ràdio, els va treure junts en directe. I el Maragall li deia: “Vostè no tanqui, Ardèvol, no tanqui, que l’ajudarem”. I jo crec que ho va dir de veritat. El que passa és que després, a l’hora de consensuar-ho amb el seu equip de govern, al final no va ser així.

Cargando
No hay anuncios
"Es va sentir una veu i es va fer el silenci"

Josep Maria Pou, actor i director teatral, explica que guarda un record d’adolescent d'un envelat en algun poble de Catalunya que no recorda. Hi sortien un ballarí, un humorista i una cantant mentre la gent anava xerrant i el soroll de l’escenari es confonia amb el dels espectadors. Fins que es va sentir una veu i es va fer el silenci. El cartell el presentava com: “Ricardo Ardèvol, el rapsode de la màxima sensibilitat”. I és que Ardèvol va començar així, recitant poemes i fent de locutor a la ràdio, on coneixeria la que es convertiria en la reina dels seus espectacles: la Mary Santpere. Amb ella, i tants altres artistes, va recórrer Catalunya, en infinitat d’envelats i festes majors. “Parlar d’ell és parlar d’una part del món de l’espectacle de Catalunya que molta gent ha viscut i que molta gent no coneix”, diu el seu fill, que ha recollit la seva vida en un llibre en què apareixen noms com Manolo Escobar, Amparo Moreno i Sergio Dalma, que afirma que "el Paral·lel amb ell va lluir com mai ho ha tornat a fer".