Cara a cara entre Lluís Soler i Maria Molins

Il·lustració: DANIDELluís Soler entrevista Maria Molins

Digue’ns en quina estació de l’any vas néixer i si hi ha alguna època de l’any en què et sents més a gust amb tu mateixa i amb el món.

Vaig néixer al pic de l’hivern, un 14 de febrer. M’agraden totes les estacions, però si n’haig d’escollir una em quedo, perquè em fascina, amb una tempesta d’estiu a la muntanya.

L’ofici d’actor té un component de perill emocional per a un mateix més elevat que molts altres oficis. Com ho veus?

Tens raó. Crec que un actor ha de tenir el cap a lloc i estar físicament sa, perquè el desgast energètic, cos-ment, és molt gran. Els actors som atletes emocionals. Però aquest risc no arriba a ser perillós si entenem que el nostre ofici és un joc, i el plaer d’aquest joc jo l’entenc com un compromís emocional d’anar a fons i no quedar-se a mitges.

Per què s’assaja tant de temps per portar a l’escenari un espectacle teatral i tan poc temps per fer cinema o televisió?

Depèn de l’obra que s’està assajant, però, en teatre, si la direcció actoral és correcta i, per tant, els actors parlen el mateix llenguatge, en tindríem prou amb quatre setmanes. Fora d’aquest temps, l’actor pot caure en la mecanització. Però això només és possible quan els actors se saben el paper el primer dia d’assaig i el director té clar quin codi establirà amb els actors per crear un clima de joc i compromís emocional. Els actors han de ser lliures per expressar les emocions del personatge, allunyant-se de tons, marques i gestos mecànics. La verdadera màgia està en el joc!

¿Creus que cal emocionar-se per emocionar l’espectador o com més bé saps mentir més aconsegueixes captivar-lo?

Les emocions les hem dipositat en un altar de difícil accés, però no oblidem que ens acompanyen les 24 hores del dia i que governen els nostres pensaments, fins i tot quan dormim. Ara bé, el més important és emocionar l’espectador. L’actor ha de ser honest i viure el personatge, establint un joc i un compromís amb els altres actors i el públic. En comèdia, l’actor que vol fer riure subratlla el gag i ens deixa indiferents; en canvi, el que viu la situació plantejada s’endú les rialles perquè es produeix el fenomen d’identificació i la catarsi està servida.

Què hi feies aquest Sant Joan a Londres?

Era a la première de la pel·lícula Seve, que vam estrenar al cine Empire Leicester Square i que narra l’humil origen camperol d’un nen que comença a fabricar-se pals de golf amb bastons i pedres i arribarà a ser el millor jugador del món: Seve Ballesteros. Dels sis actors principals, tres som catalans. La pel·lícula, un docuficció, s’estrenarà a Espanya a l’octubre.

Maria Molins entrevista Lluís Soler

Què et va fer decidir per aquest ofici?

L’atzar, com gairebé sempre, hi va tenir molt protagonisme. Era adolescent, i un amic em va proposar entrar a l’equip de tramoia del teatre del meu poble. D’aquí vaig anar fent camí cap a l’escenari, després vaig començar a voltar, a fer bolos, i finalment vaig decidir venir a la ciutat gran a veure si me’n sortia. I mira, les coses han anat més bé del que podia esperar o somiar.

¿Tens algun actor o actriu de referència en cinema, teatre o televisió? Per què?

Molts, però només en diré un parell, el Geoffrey Rush i l’Annette Bening. Després tinc una petita predilecció romàntica per tota la família italiana: Vittorio, Marcello, Troisi, Eduardo, Totó... I de pel·li em quedo amb la trilogia d’El Padrí. Itàlia m’ha fascinat des de sempre i els actors que et fan pixar riure i també et saben collar quan convé són els que em maten, directament.

Què en penses del fenomen Podem?

Em sembla bé. Dit això, tot plegat és un circ tan i tan immens que em supera. Em sento més a gust en el meu petit món de cada dia. Ja sé que ara estem globalitzats, eh? Però em quedo amb el que tinc més a l’abast de la mà.

Si fossis director d’un teatre nacional, quina seria la primera decisió que prendries?

Difícil. Bé, potser convocaria una reunió de savis molt savis de tots els teatres, per trobar una manera real i efectiva de carregar-me el menyspreable 21% de l’IVA. Realment és una pastanaga de digestió difícil.

I si fossis el Papa?

Em vendria tot el que l’Església té de valor i ho repartiria entre els pobres del món. Em semblaria una mesura d’acord amb els meus principis eclesiàstics com a nou sant pare de Roma.

La recepta del teu plat preferit?

Molt senzill. Uns tagliatelle frescos, que només han de bullir un parell o tres de minuts, amb una base ben fina de formatge de Parma ratllat sobre un plat i ben regat amb oli d’oliva i un bon polsim de pebre negre per sobre. Quan ja hi has tirat la pasta al damunt hi escampes una mica més de formatge ratllat per sobre que es fongui una mica. Ho remenes ben remenat i ho acompanyes amb una copeta de cava molt, molt fred.

Què seria per a tu una escapada de cap de setmana?

Suposem que, en aquest cas, algú ens fes arribar una petita quantitat de calerons, una ajuda de viatge, per dir-ho així; proposo una escapada de cap de setmana a Venècia. Un plat de pasta dissabte al vespre i després un passeig en gòndola ben acompanyat. Ai, clàssic, però recomanable.