BarcelonaDes de fa més de 25 anys, Lourdes Carbó es dedica a gestionar les necessitats diàries de multimilionaris i professionals d'alt nivell. Després d'un temps treballant en solitari com a assistent personal, va fundar l'agència Alberta La Grup, des de la qual, assegura, són capaços d'aconseguir (gairebé) tot el que els demanin.

Tu i el teu equip us dediqueu al lifestyle management. Què és això, exactament?

— Gestionem l'estil de vida, que vol dir que el que fem és ajudar a organitzar-te en la teva vida personal. Normalment, no toquem temes de negocis, com a molt de refilada. També és veritat que treballem amb gent que està en un nivell molt alt i llavors, per a ells, és molt difícil separar el seu estil de vida en vida personal, familiar, oci, viatges o dia a dia. És tot un, no es pot separar. Esclar, les vides privades que organitzem són bastant complicades i bastant extraordinàries, al mateix temps. Dius "oh, avió privat! oh, una embarcació amb 30 mariners! I cases aquí, cases allà". Qui té entre 5 i 15 cases per tot el món et pots imaginar les complicacions familiars que té.

¿Heu treballat per a persones que tenen 15 cases?

— Sí, sí, treballem amb gent que té 15 cases. És extraordinari i al mateix temps és molt complicat. Perquè, esclar, habitualment viuen entre dos o tres llocs, però el mapa de vida inclou el xalet de muntanya i la casa del sud de França, per exemple. I l'apartament d'Amsterdam, on s'està la nena, i la casa on viu la mare, a Miami. I la casa familiar heretada.

Oferiu serveis d'assistent personal. En què consisteix aquesta figura?

— Un assistent personal és una figura proactiva. Ens anticipem al que puguin necessitar els clients. Nosaltres ja sabem que el nen és al·lèrgic a les ametlles, o que a l'àvia li agrada l'òpera o li agrada el piano i estem darrere del concert que farà aquell artista que li agrada. O que li agrada seure a l'esquerra de l'auditori perquè així veu les mans del pianista. Totes aquestes coses ja les sabem i no ens cal preguntar-les. L'assistent personal, o el personal angel, com en diem nosaltres, s'haurà anticipat i ja haurà fet tres reserves diferents de tres restaurants, perquè ja sap quin és el favorit o quin li pot agradar al nen. O si un cop van anar a un restaurant que no els va acabar d'agradar. Després hi ha la figura del concierge, que està inspirada en els conserges dels hotels de cinc estrelles i més, i donen servei a persones que estan de visita i més de pas. Són més reactius, responen a la petició del client.

Com vas començar a treballar d'assistent personal?

— Ara som un equip, però vaig començar jo sola. Jo vinc del món del secretariat d'alta direcció i treballava per a una família catalana que es va fer multimilionària venent i adquirint una altra companyia. Vaig deixar de portar la part més corporativa i vaig començar a gestionar la part més personal. Recordo que la primera vegada que em van demanar un avió privat em tremolaven les cames. Volien viatjar en avió privat i jo pensava "d'acord, però això com es fa? Entro a Google i a veure si tinc sort?" No és el mateix gestionar el meu estil de vida que el de persones d'alt nivell. A més, no saps quant costen les coses. Ells et diuen el que necessiten, però no el que costa. Per exemple, un client ens va dir que la seva filla volia anar a veure un concert de Lana del Rey. Semblava una cosa fàcil, però resulta que aquell any Lana del Rey no feia gira, només un concert privat al Ball de la Rosa de Mònaco, un ball al qual no entres ni pagant. El client ens deia "Digues-me quant haig de pagar a la fundació per anar-hi" i li dèiem "és que no funciona així". Al final, vam aconseguir que hi anessin i el client ens va enviar un vídeo de les dues nenes a la gala, que no s'esperaven que sortís Lana del Rey. Es tracta de trobar la inflexió o el punt de fissura que et permet aconseguir allò que et demanen.

Quina mena de clients teniu?

— Més que empresaris, tenim clients que són inversionistes, perquè n'hi ha molt pocs que gestionin directament el dia a dia de les empreses. Després també tenim famílies de l'aristocràcia, i esportistes, també, bastants. De celebritats alguna vegada n'hem tingut puntualment, però més per donar suport al seu propi assistent personal perquè té un repunt de feina. En aquests casos, en comptes d'incorporar una persona per uns mesos, contracten una agència com la nostra.

Són clients d'aquí o més aviat internacionals?

— Més del 95% són internacionals, d'ençà que vam començar. De seguida vam veure que era massa aviat per parlar de què feia un assistent personal amb els clients d'aquí. Anava a veure persones que eren susceptibles de fer servir el servei i hi havia qui em deia "però si tu fas tot això, jo què faré?" Em vaig adonar que hi havia barreres perquè no s'acabava d'entendre què feia un assistent personal. Vaig veure ben aviat que el públic havia de ser internacional i les coses van canviar amb el primer client americà. El primer client americà va venir un any sabàtic aquí amb tota la família. En total eren 24 persones, entre nens, personal de servei, etc. Van estar un any i els ho vam fer tot, tot absolutament. Sempre diem que mentre sigui legal i moral, ho organitzem tot: els metges, les connexions, les entrades, les sortides, els viatges, omplir la nevera, buscar el xef o la mainadera. Als clients estrangers també els descobrim Barcelona.

¿Estan oberts a conèixer la cultura d'aquí?

— Hi ha de tot, però la majoria sí. Vam tenir una clienta japonesa que va ser la primera que ens va demanar que anéssim al mercat amb ella, perquè volia entendre com es talla la carn aquí, com es demanaven les coses. Volia entendre els costums. Els americans també són de preguntar molt. Els països nòrdics no són tan transparents amb el tema de l'ajuda. Vull dir, que són molt de fer-se ells les coses encara que tinguin vides molt atrafegades i de molt alt nivell. Recordo una família sueca, que encara són clients, que ella em deia que no necessitava assistent personal, que només necessitava ajuda per a l'arribada i que després ja s'ho farien ells, com ho feien a casa. Els vam buscar dues mainaderes, la cuinera i la persona per netejar la casa. El primer any els hi vam fer 758 gestions. Fa nou anys que treballem amb ells.

¿Els diners ho poden aconseguir tot?

— A vegades els diners són un problema, perquè no pots dir per a qui estàs fent la gestió. Perquè no convé, o perquè podria ser pitjor. I a vegades amb diners es poden aconseguir moltes coses, però nosaltres aconseguim molts bons punts sense pagar, com recordar-li a una clienta que havia estat fora quatre dies que era el sant del seu marit. Això no costa diners. T'has de posar a la pell de l'altre i empatitzar. Ara, hi ha moltes coses que costen molts diners. Molts, molts diners.

Com per exemple?

— Per exemple, una suite d'hotel de 18.000 euros. Estàvem treballant amb l'equip i dèiem que havíem de reservar ja l'habitació perquè tenia totes les premisses que ens demanaven i no ens volíem quedar sense el'habitació. Ens semblava una ganga. Però, de sobte, t'atures un moment, i dius, un moment, toquem de peus a terra. Si ho traiem fora de context, estem dient que està molt bé de preu una cosa que val 18.000 euros la nit. Però com això, mil coses. Un client ens va demanar que li muntéssim una festa en una casa a l'Empordà, que té hipòdrom. Vam portar 15 cavalls pura sang i vam reproduir Ascot per a 25 amics adults, més les criatures. I vam portar l'equip olímpic de natació del seu país perquè entrenés amb ell. Aquestes coses valen diners. Portar Paul McCartney a cantar a la teva festa, o algun altre bon cantant, costa diners.

¿Hi ha alguna cosa que no hàgiu pogut aconseguir?

— Hi ha alguna cosa que no hem volgut fer, però tampoc ens hem trobat casos d'abús de poder. Recordo un cas d'uns clients que havien comprat un quadre d'un artista i el volien tenir ja a casa. Ens van dir: "Mireu qui hi pot anar de l'equip, li paguem l'avió, l'estança, les despeses". I els vaig haver de dir que no podíem anar al seu país i sortir amb un quadre sota el braç. Però vaig entendre el missatge: volien aquell quadre penjat al menjador de casa en dos dies. Està bé, però ho fem com cal. Companyia de trasllat, assegurança, algú que el porti i algú que el col·loqui. I el dia que tocava el quadre estava penjat. Ells disparen, però tampoc t'estan dient que ho facis de forma il·legal.

En la ficció, els assistents personals són persones normalment força maltractades pels seus clients. Us heu trobat amb moments així?

— Hi ha moments durs. De fet, nosaltres tenim una coach que ens acompanya tot l'any. Hi ha moments de pressió. Quan aconsegueixes una cosa que fa molt de temps que persegueixes i, de sobte, el client et diu "bé, al final no hi anirem", et toca la fibra. Això ho has de neutralitzar perquè has de continuar treballant amb aquesta família, però alhora no pots fer com si no hagués passat res. Perquè sí que t'ha passat alguna cosa, i nosaltres també som importants. Quan és el moment, s'ha de parlar, perquè al final hi ha un lligam. Jo sé la seva analítica, si ha canviat de dieta, si està en procés d'adoptar una criatura o si es divorciarà. Hi ha una línia molt fina que no s'ha de travessar mai, perquè si no ja no els pots ajudar.

Com més diners, pitjor és el tracte?

— Jo no diria que sigui directament proporcional a la quantitat de diners. Per la meva experiència i la del meu equip, té més a veure amb factors culturals i de quin ha estat l'entorn d'aquella persona. Hi ha coses per les quals no passem. M'agrada dir que nosaltres també desfullem la margarida i diem si volem un client o no el volem. A vegades, ens hem tret clients de sobre.

Per què?

— A vegades és pel tracte o per una combinació de diverses coses. Perquè, clar, entres a gestionar la vida privada de la gent i traspasses depèn de quines portes. Nosaltres també ens hem de protegir emocionalment i d'altres maneres. Un cop vam tenir un client que li va donar una bufetada a un cambrer. Perdona? Doncs qualsevol dia pegarà la dona de fer feines o la cambrera si no li agrada com li ha planxat la camisa. Tot això són senyals. Els diners no et fan millor persona, hi ha coses que venen de sèrie. No et compren la felicitat, tot i que tampoc te la prenen, també t'ho haig de dir.