Nova YorkDes de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

Naturalment, ella estava ressentida perquè la seva vida privada, inclosos alguns dels seus pitjors moments, s’hagués utilitzat com a material literari. Per això, reconeix que alguns veuran les memòries brutalment honestes i despietades que ha escrit sobre la seva mare —una icona feminista i cultural que ara té 83 anys i demència— com un acte de retribució literària. I no hi està del tot en desacord.

“Sembla una traïció enorme”, diu Jong-Fast al seu lluminós i espaiós apartament de l'Upper East Side de Manhattan, mentre beu un caputxino i acarona en Bucephalus, un dels seus tres petits gossos crestats xinesos de color blanc. “He venut Erica Jong, però, d'alguna manera, ho he fet per homenatjar-la”.

Erica Jong es va fer famosa amb la publicació de la seva primera novel·la el 1973, Fear of flying [Por de volar; traduït en castellà], una història sobre una dona casada que va a la recerca de sexe casual. Va ser un èxit comercial i de la crítica, que en va vendre més de 20 milions de còpies i va rebre elogis d'escriptors de renom com John Updike i Henry Miller. Jong va ser lloada per la seva representació sense complexos de la recerca femenina del plaer sexual i l'autonomia, en un moment en què aquests temes encara eren escandalosos. Era igualment desinhibida a l'hora d'exposar detalls personals en les seves memòries i entrevistes i saquejava sense pietat la vida dels que l'envoltaven. Qualsevol persona del seu món corria el perill d’aparèixer, poc dissimuladament, com a personatge a la seva obra: amics, marits, xicots i exparelles, així com la persona que deia estimar-se més, la seva única filla, la Molly.

Una carrera pròpia

Ara, amb 46 anys i vint-i-set sense beure alcohol, Molly Jong-Fast ha aconseguit escapar-se de la llarga ombra de la seva mare i ha esdevingut famosa per dret propi. És una opositora reconeguda del president Trump i va guanyar protagonisme com a comentarista política d'esquerres durant el seu primer mandat. Des d’aleshores, s'ha consolidat en gairebé tots els àmbits dels mitjans de comunicació: és corresponsal especial de Vanity Fair; presenta el pòdcast Fast Politics; apareix regularment a la cadena de televisió estatunidenca MSNBC com a analista política; i publica sense parar a X, Instagram, Threads i Bluesky. El matí que ens vam reunir, va arribar al seu apartament uns minuts després de mi, disculpant-se profusament davant un cor de gossos que bordaven i amb la cara plena de maquillatge espès de televisió després d'una aparició al programa Morning Joe.

“Per això semblo una showgirl”, diu amb el seu to greu i la seva ironia habitual.

Ara, quan algú se li acosta pel carrer, és perquè són admiradors que la veuen a la televisió, no perquè hagin llegit sobre ella als llibres de la seva mare.

Tot i això, fins i tot quan ha aconseguit crear la seva pròpia marca com a autoritat política omnipresent i com a heroïna de la resistència antitrumpista online, Jong-Fast encara batalla amb el llegat de la seva mare.

Així doncs, fa alguns anys, quan la memòria de la seva mare va començar a fallar, Jong-Fast va decidir que havia arribat el moment d’explicar l’altra banda de la història. Al cap i a la fi, va raonar, és el que ella faria.

Dues experiències diverses

“S’han girat les tornes. Estic fent-li exactament el que ella em va fer”, escriu Jong-Fast a les seves memòries, How to lose your mother [Com perdre la teva mare], que van sortir el 3 de juny. How to lose your mother planteja preguntes difícils sobre com les memòries, un gènere inherentment esbiaixat, poden acostar-se a la veritat, i sobre qui controla la narrativa en les famílies d’escriptors. Llegides alhora, les obres d’Erica Jong i de la seva filla, que també ha escrit ficció semiautobiogràfica, es complementen i es contradiuen alhora. Encaixen de la manera estranya com ho fan les peces d’una gerra trencada: la forma és coherent, però les peces no sempre estan alineades perfectament.

La demència d’Erica Jong afegeix una altra capa de dificultat a aquesta història. Ara que Jong-Fast ha pres de la seva mare les regnes de la narrativa, Erica Jong resta a la foscor: Jong-Fast diu que no li ha donat una còpia del llibre perquè els seus problemes de memòria li impedeixen retenir informació. Al llibre, la filla es planteja si la malaltia de la seva mare va ser el que li va donar cobertura per publicar la seva contranarrativa. “¿Faig veure que estic absolta —o almenys segura en els meus judicis sobre ella— perquè sé que ella mai serà capaç de llegir el que escric?”, es pregunta.

A les memòries, Jong-Fast descriu la sensació desconcertant de criar-se amb versions ficcionals de si mateixa i de no sentir-se mai controlant la seva pròpia identitat. “És una experiència realment estranya, i ella arrasa”, diu Susan Cheever, filla de l’escriptor John Cheever, que també publicarà un llibre sobre el seu pare. “La Molly està recuperant la seva vida”, diu Cheever, amiga de la família Jong. “El llibre és un acte de reclamació”.

Jong-Fast segueix les petjades de la seva mare d’una manera crucial: no es guarda res. Amb els judicis contundents i punyents que només una filla pot fer de la seva mare desmunta Erica Jong, descrivint-la com una narcisista alcohòlica que buscava la fama, que no tenia temps per a ella ni tampoc s’hi interessava, excepte com “el seu accessori” o com a tema per als seus llibres.

Diu que Erica Jong era “una mare terrible”, que tenia “una sorprenent falta d’autoconsciència”, que era egocèntrica fins a un punt gairebé patològic i era “constitutivament incapaç de ser honesta”. Segons el relat de Jong-Fast, la seva mare estava borratxa tan sovint que, quan va començar a oblidar-se cada cop més de les coses, li va ser difícil d’adonar-se del seu declivi cognitiu, fins que un metge li va diagnosticar la demència. Jong-Fast descriu com la seva mare, que sempre anava ben vestida i glamurosa, amb els seus ulls blaus captivadors i la seva cabellera rossa i ondulada, es va deteriorar ràpidament durant la pandèmia, quan va començar a quedar-se tot el dia al llit, bevent una o dues ampolles de vi. A mesura que la seva memòria empitjorava, Erica Jong es negava, de vegades, a banyar-se durant llargs períodes i l’apartament on vivia amb el seu marit, ara mort, feia pudor d’orina, tant de gos com humana, escriu la filla. L’any 2023, preocupada per la seva seguretat, la va traslladar amb el seu padrastre a una residència de gent gran, malgrat la consternació de la mare.

Ara, seguint la tradició familiar de la indiscreció, Jong-Fast podria estar malmetent la reputació de la seva mare, però, d'una manera estranya, està honrant-ne el llegat. “La meva mare sempre em deia: ‘Seus davant de l'ordinador i t'obres en canal’”, recorda. “Per què molestar-se a escriure unes memòries si no explicaràs tota la història?”

Contactada fa poc per telèfon, Erica Jong, que ara viu amb una ajudant a temps complet en una residència de luxe per a gent gran a Manhattan, encara estava d'acord amb aquest principi, fins i tot ara que els seus papers s'han invertit. “Quan ets escriptor, la teva vida és un llibre obert, i això també és cert per als teus fills”, va dir Erica Jong, que sonava lúcida i optimista sobre les memòries de la seva filla. Va assenyalar que encara no les havia llegides, però que tenia intenció de fer-ho.

Preguntada sobre el trist relat de la seva filla sobre la criança i les descripcions del seu excessiu consum d'alcohol i els seus problemes de salut més recents, Erica Jong va semblar impertorbable i va dir que esperava que les memòries de la seva filla no tinguessin concessions: “Jo escric sobre ella, ella escriu sobre mi”. “Si vols ser una escriptora honesta, has de dir-ho tot. Res d'això em molesta”.

Una novel·la atrevida

Vaig conèixer Erica Jong fa uns deu anys, quan la vaig entrevistar sobre Miedo a volar, la seva atrevida novel·la del 2015 sobre una dona de 60 anys que busca una aventura sexual i romàntica. Quan la vaig visitar al seu apartament de l'Upper East Side, era vivaç i hilarant. “Se suposa que la gent gran no ha de practicar sexe, segons els seus fills”, em va dir divertida i alegre. Després vaig trucar a Molly Jong-Fast per preguntar-li com se sentia sent presentada a la novel·la com la Glinda, la filla emocionalment dependent del personatge principal. “No hauria estat la meva primera opció”, em va dir aleshores.

Així, va ser estrany estar asseguda, una dècada després, a la cuina de Molly Jong-Fast, preguntant si sentia el seu retrat sovint poc afavoridor de la seva mare com una traïció.

Jong-Fast sembla estar en conflicte en alguns moments. “Si la meva mare hagués estat en plenes facultats, no li hauria agradat”, admet. “Malgrat que tota la vida em va dir que podia escriure el que volgués sobre ella, no crec que ho digués de debò”. D'altra banda, raona Jong-Fast, a la seva mare sempre li va agradar que li prestessin atenció: “Erica Jong hauria odiat i estimat aquest llibre".

Quan Jong-Fast va néixer el 1978, la seva mare estava en el punt àlgid de la fama. Durant gran part de la seva infància, la seva carismàtica mare era a tot arreu: apareixia al programa The Tonight Show, a la portada de la revista Newsweek, als mots encreuats... Miedo a volar va entrar al lèxic popular amb el terme de Jong per al sexe sense compromís.

Erica Jong i el pare de Molly Jong-Fast, l’escriptor Jonathan Fast, es van separar quan ella tenia 3 anys. La va criar principalment la seva mainadera, escriu Jong-Fast. En les ocasions en què l’Erica Jong l’omplia d'atenció —convidant-la a menjar gelat i mirar la televisió al llit amb ella, portant-la de compres o de viatge a Itàlia i Los Angeles—, ella s'hi sentia agraïda. “Hi havia moments en què era la millor mare del món”, afirma Jong-Fast. Però, en el dia a dia, diu, la mare era absent, consumida per la feina de ser Erica Jong.

D'adolescent, Jong-Fast va començar a consumir molt d’alcohol i “muntanyes de cocaïna”. Als 19 anys va dir a la seva mare que necessitava anar a rehabilitació. A les memòries, descriu com la seva mare la va acusar de melodramàtica, abans d'acceptar que necessitava ajuda. Poc després, mare i filla van volar a Minnesota, on Jong-Fast va passar un mes en un centre de rehabilitació. Segons el relat de la filla, la seva mare la va deixar a l'aeroport amb un xofer i va agafar el vol de tornada a Nova York immediatament.

Moltes d'aquestes experiències, inclosos alguns dels moments més baixos de la seva vida, van ser explicades als llibres d’Erica Jong. Amb por de quina versió d'ella mateixa podria trobar-se, Jong-Fast ha evitat llegir l'obra de la seva mare. “Tota la vida he estat un objecte en comptes d'un subjecte”, diu.

Als seus llibres, Erica Jong va caracteritzar la criança de la seva filla de manera molt diferent. A les seves memòries del 1994, Miedo a los cincuenta, va descriure com ho deixava tot tan bon punt la Molly tornava a casa de l'escola: “Reclama tota la meva atenció. Em converteixo en la seva ajudant, la seva companya, la seva mentora, la seva targeta de crèdit ambulant”.

Escriu sobre com consentia la seva filla amb compres (en aquest aspecte estan d'acord) i com se sentia aclaparada per l'amor i la preocupació. A les seves memòries, Seducing the Demon, recorda el seu patiment per l'addicció de la seva filla i la preocupació per no haver-se’n adonat, i explica com va portar la seva filla a rehabilitació. (En la versió d’Erica Jong, la va acompanyar al centre, agafant-li la mà, s'hi va quedar tota la nit i només va marxar-ne quan estava segura que la seva filla estava fora de perill.) Erica Jong també va predir que un dia la seva filla la perseguiria per escrit. “La Molly ja sap que soc el seu material, igual que ella de vegades ha estat el meu”, va escriure a Miedo a los cincuenta. “Si ha de suportar una mare escriptora, se'n venjarà amb paraules”.

How to lose your mother es llegeix de vegades com una marató de comptes pendents, però també com una elegia amorosa. Jong-Fast lamenta els anys que va passar de petita anhelant una mare que sentia absent, però també la pèrdua que experimenta ara, mentre la seva mare es perd en la boira de la demència. “Està viva, però realment no hi és”, diu Jong-Fast. “Mai tindrem la relació que tant volia”.

Amics de tota la vida que continuen en contacte amb Erica Jong, incloent-hi Susan Cheever, la cantautora Judy Collins i el novel·lista Ken Follett, diuen que la seva memòria a llarg termini sembla intacta, però que de vegades és oblidadissa i està desorientada. De vegades no reconeix vells amics ni els seus nets, explica Jong-Fast, que té tres fills.

“Al principi l'Erica no està segura de qui soc, després de pocs minuts ho recorda i durant una estona sembla la seva vella versió”, diu Ken Follett, que la coneix des del 1980.

Persones pròximes a Erica Jong que han llegit How to lose your mother creuen que reaccionaria de manera complicada al llibre. “Li encantaria, però l’entristiria”, diu Gerri Karetsky, amiga seva des de fa més de quaranta anys. “Totes volem ser mares perfectes i Déu sap que l'Erica volia ser una bona mare”.

Però l'Erica Jong no sembla gens sorpresa. Es veia venir que el llibre de la seva filla arribaria. “Estic impacient perquè expliqui la seva versió de la història, tot i que sé que no serà amable amb mi”, va escriure fa uns trenta anys a Miedo a los cincuenta. “És ella qui l'haurà d'explicar, no jo”.