Ser una dona madura és motiu més d’alegria que de depressió

Ja fa gairebé dos anys que escric aquests articles que volen explicar que la vida d’una dona a partir dels 45 anys té més a veure amb el poder que amb la pèrdua. Ho escric a partir de la idea que, malgrat les merdes que ens hem d’engaltar del patriarcat, ser una dona madura és motiu més d’alegria que de depressió profunda. I que ja toca revertir el sac de mentides que ens volen lligar en la foscor de la invisibilitat i el silenci.

Ho escric amb una barreja de canya i energia positiva, i ho faig perquè, a banda de la lluita necessària i imprescindible, de la ràbia, la tristesa i la indignació pel patiment de tantes dones de tota mena, classe, origen i condició, penso que no és bo centrar-se només en aquest espai de dolor. Però aquest espai és molt real i el visc i el veig. Llegeixo què els passa a les companyes que s’enfronten a la violència digital, i per això vaig celebrar el triomf judicial de l’activista Yolanda Domínguez contra un youtuber masclista que ens volia callades i submises i sense dret a denúncia per l’odi contra les dones que genera el seu canal. O admiro la fortalesa de dones com Cristina Fallarás, que continuen al peu del canó malgrat haver pagat un peatge personal altíssim, amb amenaces a ella i a la seva família durant molt de temps, només perquè va defensar-nos a totes amb el seu poderós #Cuéntalo. Cristina Fallarás fa poc va patir un tancament misteriós i injustificable del seu compte d’Instagram arran de la seva nova iniciativa de donar-nos veu amb el hashtag #Seacabó, que recull les experiències de violència masclista de tantíssimes dones, i no la podem deixar sola. Ni a ella, ni a Yolanda Domínguez ni a tantes dones que, fartes de tant assetjament digital, abandonen la trinxera. Perquè és dur ser-hi i ningú les pot jutjar pel seu cansament.

Igual que ningú pot tenir la barra de jutjar al feminisme per l’expressió de la seva ràbia i el seu enuig. Perquè ningú té la gosadia de retreure a la comunitat afrodescendent americana que s’emprenyi pel racisme social i institucional. A la comunitat afrodescendent d’aquí ja és una altra cosa, ja molesta més perquè toca de prop. Però a la dels Estats Units, no. Tothom ho té claríssim. Però si canvies la paraula antiracisme per feminisme encara hi ha massa prejudici. Massa voler que no ens enfadem. Sempre m’ha flipat aquesta actitud quan el feminisme no s’ha dedicat a cremar ni un trist contenidor ni a fotre una miserable cleca.

Per això, a elles, a les que són a primera línia i a les que hi han sigut, vull dir-los que l’alegria amb la qual escric aquest article la visc com una victòria del col·lectiu. Perquè és gràcies a elles que soc aquí i puc escriure amb una seguretat que no sempre és possible. I perquè em nego a deixar que ens arrabassin la llum i l’alegria. No podem cedir la festa i l’energia positiva al patriarcat. Per això m’agrada que a les manifestacions del 8-M hi hagi música festiva, perquè, a banda de reivindicar, també toca celebrar que continuem dempeus, vives, resistents i poderoses. Felices de ser qui som, ara i sempre. Gràcies, companyes. Som aquí.