La llum del romanticisme

És la Inspiració. En majúscula. Ja li cantava, fa uns 4.200 anys, la princesa acàdia Enheduanna, la primera escriptora de la història, al temple d’Ur, del qual era sacerdotessa, dedicat a Nannar, déu de la Lluna. Els poetes s’estimen la lluna. De sempre. Li han cantat Omar Khayyam, i Poe, i Goethe, i Blake, i Baudelaire, i Bécquer, i Lorca. Deia Borges: “ Sé que entre todas las palabras, una / hay para recordarla o figurarla. / El secreto, a mi ver, está en usarla / con humildad. Es la palabra luna ”. I si per a Miguel Hernández “ Besarse a la luna, / mujer, es besarnos / en toda la muerte ”, per a Joan Margarit “ De tantes llunes / deixa la vida / en la mirada / la lluna grisa”.

La lluna representa l’amor, la mort, la resurrecció, el somni, la nostàlgia del temps que passa, la bellesa... El seu simbolisme és extens i ample, però potser els que més han tingut la lluna com a emblema han estat els romàntics. Tant els poetes, ja ho hem vist, com els músics -només cal recordar el Clar de lluna de Beethoven- o els pintors. Caspar David Friedrich sembla que preferia sempre la llum de la lluna per a les seves inquietants pintures en què els personatges d’esquena contemplen un paisatge silenciós banyat només pels seus raigs platejats. I també és la lluna la protagonista d’algunes de les millors aquarel·les de William Turner i de molts altres pintors dels segles XVIII i XIX. Els romàntics reivindiquen el món de les emocions i la intuïció que la Il·lustració, amb la seva eclosió de la raó, sembla haver amenaçat. I no anaven errats, perquè amb la modernitat i la Revolució Industrial s’acabarà el misteri. La lluna deixarà de ser la reina de l’obscuritat amb l’arribada de la il·luminació amb gas el 1792 i de la bombeta elèctrica el 1879. La raó i la tècnica hauran vençut la nit. A partir de llavors desapareixerà la por, però ens hauran pres els estels perquè, com diu Estellés, “ la lluna de la ciutat / és una lluna gastada ”.

Els artistes, però, no l’han abandonada. Van Gogh la va pintar triomfant sobre un cel estrellat, Chagall la preferia a quarts i per a Miró era el seu nord. D’ell és una de les imatges icòniques del surrealisme: Gos bordant a la lluna, del 1926, un quadre en què apareix l’escala per pujar-hi, un dels símbols de l’aspiració humana de tocar-la de prop, i un gos, una mena de premonició estranya de la gossa Laika. Tot i que la cursa espacial va inspirar també artistes i cantants -com l’ Space oddity de David Bowie-, el seu simbolisme es manté quasi intacte -els Dire Straits no van fer cas del que diu la ciència per al seu The dark side of the Moon - i sempre tindrem, afortunadament, llunàtics que, com Pau Riba, cantaran amb amor a la “lluna blanca, carona trista ”.