BarcelonaL’any que ve l’Enric Majó compleix vuitanta anys. Amb serenitat repassa instants viscuts, coneixences, aprenentatges, dolors i absències. La passió per la pintura, l’ofici d’actor, la popularitat, el silenci. Un passeig per les edats de la vida i del record.
Deixa’m començar amb una llista trista: Núria Feliu, Ventura Pons, Colita i Teresa Gimpera. Quatre bons amics que han marxat en poc temps.
— És fumut fer-se vell i notar que vas acumulant absències. I no tan sols aquestes. Has mencionat noms coneguts però és que en un any i mig he perdut també altres amics i amigues. Terrible. Soc d’una generació que hem anat molt a enterraments però no m’hi he acostumat.
Com les notes més, aquestes absències?
— Ja fa temps que no soc gens de sortir de nit. Ja ho vaig fer molt i, a més a més, molt ben fet. I el telèfon es va convertir, amb els anys, en una forma de comunicació molt bona amb els amics. Com les trobo a faltar, les converses amb ells! Les absències són la part més negativa de fer-se vell. I també l’Alzheimer, que potser és encara pitjor que la mort. Perquè ells ja no hi són, no et reconeixen, han desaparegut les complicitats. Però vaja, tota la resta és positiu, eh? Jo soc molt optimista.
El proper març compleixes vuitanta anys. Com et trobes?
— Molt bé, cada dia millor. Quan m’ho pregunten sempre dic això. Però és que és veritat. Estic content i tranquil.
M’has ensenyat el teu taller de pintura que confesses tenir arraconada. Per què?
— Per culpa d’una d’aquestes absències. Amb la Lali Colomer, durant la pandèmia, ens estimulàvem per telèfon explicant-nos què estàvem pintant. Ens enviàvem fotos i era molt enriquidor. I de cop, el cor va dir-li prou, i es va acabar. Des de llavors, he agafat el pinzell dos dies per pintar coses sense cap interès.
La pintura sempre t’ha acompanyat.
— I tant, des de petit. Als dotze anys vaig dir als meus pares, pastor i mestressa de casa, que volia continuar estudiant. Es van quedar parats i van parlar-ne amb el meu professor. Els va dir que jo no servia per això i vaig decidir no perdre més temps i no tornar més a l’escola. Em van matricular a una escola nocturna on s’ensenyaven oficis. Allà hi havia un professor que va veure que se’m donava bé treballar el fang: “Aquesta figura té moviment”, em va dir. El senyor Ribera va ser un gran mestre de pintura per mi.
I el teatre quan arriba?
— En els ambients de Sant Lluc, per exemple al Barri Gòtic, vaig fer un cercle d’amistats i algunes anaven a l’Institut del Teatre. Ho vaig voler provar. Curs 1964-1965, alumnes molt divertits i professorat moooolt antic. Abans d’acabar el primer curs, l’Aldolfo Marsillach em va contractar per Després de la caiguda, d'Arthur Miller. Vaig deixar la feina de dibuixant que feia i em vaig llançar de cap al teatre.
La mili!
— Sí, una gran putada. Dos anys a Cartagena. I al tornar, el total absorbiment: la companyia Adrià Gual. Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga... El teatre no va ser vocacional, en mi la vocació pel teatre va néixer ja estant-hi a dins.
Vols seguir fent d’actor?
— Avui em resulta molt difícil pensar en fer una funció diària. Això ja no. Allò de “vull morir dalt de l’escenari” no fa per a mi. Però seria injust pensar que ja no vull treballar més. De fet, no ho he deixat pas, participo sovint en lectures dramatitzades d’obres de teatre i si sorgís la il·lusió per un nou projecte engrescador, m’hi llançaria, i tant que sí.
Anys setanta i primers dels vuitanta, es podria dir que eres dels actors més populars de Catalunya?
— No ho puc negar. Treballava moltíssim. Estava en un nucli en què tots treballàvem molt: Sergi Schaaf, Àngels Moll, Antoni Chic, Terenci Moix, Rosa Maria Sardà i Benet i Jornet. Generàvem molts projectes que tiràvem endavant.
Una activitat televisiva i teatral altíssima, oi?
— Sí, i vaig pagar un preu elevat. Als quaranta anys vaig petar. Una crisi molt gran, un tsunami.
Marcada per?
— Per una part, la mort sobtada del meu nebot de dinou anys a qui jo protegia i cuidava molt. Un sotrac molt fort. I per altra, acabar definitivament una relació sentimental que feia anys que estava acabada. El dolor pel meu nebot va ser tan gros que no volia aguantar també dolors col·laterals. Tractament psiquiàtric, dos anys i mig de teràpia i medicació i, per sort, me’n vaig sortir.
“N’estava fart que vingués gent a explicar-me la meva vida”, em va impressionar la resposta quan et vaig preguntar per què vas acceptar participar a la recent sèrie documental sobre Terenci Moix.
— M’explicaven què havia fet jo des d’una perspectiva que no era certa, sinó que era la que el Terenci els havia explicat. Explicar-ho jo, explicar el meu patiment, era una cosa que algun dia havia de fer i em va semblar que era el moment oportú.
Et vas quedar satisfet?
— No. Això també té un preu. Se’t remouen coses lletges.
Te’n penedeixes?
— No, no, algun dia ho havia de fer. Però no puc evitar pensar en les coses que potser no hagués hagut de fer en el passat. Aguantar una relació deu anys més dels que hauria d’haver durat, per exemple. I els amics que creia que eren amics i no ho eren.
És emocionant quan expliques que et vas voler acomiadar d’ell.
— Ho vaig fer, sobretot, per mi. Tinc molt mala relació amb la mort. Em costa assimilar el fet que algú s’acabi per sempre. Em suposa un abisme. Davant d’això, vaig pensar que li havia de dir adeu.
Amb Ventura Pons vau fer El vicari d’Olot, La rossa del bar i Puta misèria, les tres de la primera part de la seva obra. Vas trobar a faltar que et truqués per la seva etapa més prolífica?
— Va ser un cicle que vam fer i que va quedar ben fet i tancat. Sempre vam tenir bona relació, eh. De fet, tots els actors hem anat passant per l’obra del Ventura i pocs ens hi hem quedat molta estona. Excepte la Sardà, esclar, ella era especial.
Tothom que va viure intensament la Barcelona dels setanta explica que era especial. Tu com la recordes?
— I tant, molt especial. Recordo que l’octubre i novembre de 1975 molts no anàvem a dormir fins que sortia el primer diari del matí i miràvem si s’havia mort ja o no. La Rambla era una festa. Sempre acabàvem a la Rambla i el Cafè de l’Òpera. Sense citar-nos, sempre ens trobàvem gent amb qui connectar, conversar i créixer. El cercle de l’Ocaña, esclar, potser era el més especial de tots. Temps de moltes sortides de l’armari, en molts sentits diferents.
I en el sentit literal?
— En el meu cas, va ser molt aviat i gràcies a una persona: l’Armand de Fluvià. Jo era un xaval desorientat, sense informació ni referents que podia caure en qualsevol bajanada. L’Armand em va recomanar lectures i punts de referència. I vaig descobrir que allò que jo sentia no havia de ser un problema, que em podia quedar tranquil amb mi mateix. Obtenir seguretat i fer fora els fantasmes.
Però per molts sí que ho era, un problema i, de fet, encara ho és.
— Hi va haver una altra sort, trobar-nos el Terenci i jo i fer vida pública com a parella. I si agradava a la gent, bé, i si no, també.
Existien els cabarets, el transformisme...
— Jo venia de Rubí, ple de fang quan plovia, a casa eren pastors, sense el guiatge de l’Armand no sé com hauria entomat jo els espectacles vinguts de Madame Arthur, en el més sofisticat dels casos, o del cabaret més tronat de Barcelona. Gràcies a ell vaig saber construir una mirada, un camí, també en aquest sentit.
Com vas viure els temps més terribles de la sida?
— Estic viu gràcies a la sort. Vaig fer tant o tan poc com la majoria que van morir. Molts amics meus. No em va tocar la maledicció del virus però ves a saber per què.
Com te’n vas assabentar?
— Llegíem que a San Francisco estava morint gent. Es parlava de la malaltia de les tres H: homosexuals, hemofílics i haitians. Vaig anar a parlar amb un amic dermatòleg que estava familiaritzat amb pandèmies i em va tranquil·litzar. Però després va arribar aquí... Pensa que el condó no s’utilitzava gaire, eh. Quan hi penso... I l’estigma social! I la por de no saber com es transmetia. Mai em vaig privar de fer dos petons o una abraçada a un col·lega per por de res.
Has passat moments de poca feina, d’oblit?
— Sí, però quan el telèfon no ha sonat sempre m’he preocupat per generar-me feina. També m’ha afectat la famosa síndrome de l’impostor. Pensar que no ho faig prou bé. Però això ens passa a molts actors i actrius.
La popularitat és agraïda?
— Per mi sí. Mai m’ha molestat ni ha canviat res de mi. Aquí la gent és discreta i és gràcies a ella que t’estàs guanyant la vida.
Nissaga de poder!
— Sí, sí, el Maurici de Nissaga de poder.
Deus haver conegut molts egos desbocats, el teu l’has sabut dominar bé?
— Crec que sí. La síndrome de l’impostor fa que posis les coses al seu lloc, on han d’estar. I l’ego, si toques de peus a terra, el poses aviat on ha d’estar.
Amb els anys has après a dir més “per aquí no hi passo”?
— He après a dir les coses millor, més ben dites. I quan he hagut de dir que no, ho he dit sense problema. Recordo un senyor que manava molt i que em va posar en una tessitura desagradable. Però no em vaig doblegar i vaig fer bé.
Ricard Salvat tenia caràcter, oi?
— Sí, molt. Molt exigent i molt dur. A l’escola Adrià Gual, jo era molt jove i va arribar un punt que vaig dir prou. Era com dir prou al pare. Vam estar molts anys sense treballar plegats. Però molts. I em va trucar per fer A la jungla de les ciutats, un Brecht molt difícil per commemorar el centenari del seu naixement. Va ser un retrobament especial, amb la petjada del temps entremig, i ens vam entendre molt bé. Crec que va ser un dels meus millors treballs.
Política i actors, relació complexa?
— Vaig donar suport al PSUC, després al Pasqual Maragall com a alcalde i si alguns postulats independentistes m’han agradat, també ho he fet. No he tingut mai cap problema amb fer sempre el que he cregut lògic i just. Potser de forma irracional però em sembla que no he estat mai dins de cap armari.
Acabem tornant al principi, com recordes el teu Hamlet?
— Un esclat d’energia, una experiència fantàstica. Als trenta i pocs anys fer Hamlet és un regal. Primer a televisió i després, gràcies a la complicitat del Pere Planella, al teatre. Grans records.
I Manelic?
— No tenia previst fer Terra baixa. Hi havia l’ombra immensa de l’Enric Borràs que feia molt de respecte. Saps qui em va convèncer? El Pepe Tous, marit de la Sara Montiel. Passant uns dies de vacances amb ells, em va dir que ho havia de fer. I em va persuadir. Em vaig llançar a la piscina i va anar molt bé.