E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.

-Quan em vaig comprar aquesta finca, el 1985 -m’explica-, els amics em deien que m’equivocava, que pareixia la casa de Dràcula. Javier Mariscal em va aconsellar que em comprés un palau a Palma, o una casa vora el mar, i el meu pare em deia que només eren pedres, però jo havia vingut d’excursió per aquesta serra i la visió del puig des Farrutx em fascinava. He tingut molts tallers a diferents llocs del món, però aquí trobo més coses que enlloc. És aquesta cosa de les arrels. Per això també, per les arrels, he volgut que els meus dos fills xerressin mallorquí.

El centre de la possessió és una casa baixa i allargada que es remunta uns quants segles enrere, amb murs de pedra vista i una antiga torre de vigilància adossada. Ha estat restaurada amb gust, sense renunciar a l’aspecte rústic de la façana. Una parra despentinada cobreix la porta d’entrada a la cuina, que dona pas a un interior de sales àmplies plenes de llibres i quadres. Molt a prop, a l’altra banda del pati, hi ha un taller molt espaiós a dos nivells, inundat de llum, de pintura i de teles, amb alguns edificis auxiliars. Escampades pel jardí hi ha unes quantes escultures del mateix Barceló, i més enllà es veuen uns camps d’ametllers i oliveres. Als peus de la muntanya, en una zona de bosc, hi ha bous, vaques, porcs negres i una somera. Al capdamunt de tot plegat, el bec corbat des Farrutx sembla inclinar-se per protegir la finca.

-Cada any fem matances amb els amics i la família -em diu satisfet el Miquel, mentre m’ensenya un rebost ple d’embotits penjats, com una temptació a l’abast-. En surten bones sobrassades. Com que a casa no som religiosos, la matança del porc és com el nostre Nadal. És quan ens ajuntem tots i ens ho passem molt bé.

Veient que fa un dia esplèndid, el Miquel em proposa pujar a l’antiga torre de vigilància. És alta i compacta, del color marró de la terra i “amb més de mil anys d’història, del temps dels àrabs”. Primer pugem per una escala de cargol molt estreta que desemboca en una habitació amb un llit al mig i dues petites finestres: una dona al mar i l’altra a la muntanya. Des d’aquí seguim cap a la terrassa per una escala metàl·lica repenjada a la paret. Un cop dalt, la grandiositat del paisatge em deixa aclaparat. Tenim per un costat el puig des Farrutx i el d’en Xoroi (“les dues muntanyes dialoguen molt bé”), i per l’altre la badia d’Alcúdia, amb les cases de la Colònia de Sant Pere i de s’Estanyol als peus. Més que un paisatge sembla una cosmogonia.

Allà dalt, a peu dret, ens posem a parlar de Mallorca, de viatges, art, llibres, nomadisme, i de tot el que ens passa pel cap. De seguida m’adono que el Miquel, a més d’artista, és un viatger que ha llegit molt. El seu catàleg d’escriptors admirats va de Ramon Llull (“per a mi és l’essència de Mallorca”) fins a Paul Bowles -a qui va visitar unes quantes vegades a la seva casa de Tànger i de qui va heretar la biblioteca-, passant per Norman Lewis, Bruce Chatwin, Milan Kundera i molts altres.

-Penso que la poesia és el més semblant a la pintura- reflexiona en un cert moment, la mirada perduda en l’horitzó del mar. Quan li comento que fa uns anys vaig anar, per desgràcia quan ell no hi era, a la meravellosa casa que Barceló tenia al país dogon, a Mali, lamenta que per culpa de la inestabilitat del país ja no hi pugui tornar. -Allà hi pintava molt de gust -em diu, nostàlgic-. M’agradava pintar en un lloc on la pintura s’assecava en el trajecte entre el pot i la tela, on els tèrmits col·laboraven en la meva obra... El paisatge i la gent desprenien molta energia. No sé què ha pogut passar amb la casa, però això no és el més important. Al país dogon hi tenia bons amics. A dos d’ells els vaig convidar a Mallorca, i un dia els vaig dur a sopar a El Bulli. Van al·lucinar.

Al Miquel li agraden altres llocs d’Àfrica, entre altres Costa d’Ivori, Somàlia o unes illes de Kènia, però no ha trobat un substitut de la casa que tenia a Gogoli. Li encanten els grans espais de la Patagònia, el desert del Sàhara, caminar per les muntanyes de l’Himàlaia i fer submarinisme a Papua Nova Guinea o a les Maldives, però enyora la casa de Mali.

-Durant anys he fet una vida nòmada, tinc un estudi a París i he viscut un any a Nova York -conclou-, però he acabat tornant a Mallorca. Aquí trobo moltes coses que m’inspiren.

-Diuen que aquesta illa té una llum especial.

-Això ho diuen els paisatgistes, però no és el meu cas -somriu-. Segurament, la llum de Nova York és millor, ja que és més dura i retalla els perfils. Del que no tinc cap dubte, però, és que aquest és un bon lloc per viure-hi.

Baixem de la torre per anar a l’estudi, un espai immens, a diferents nivells, ple de quadres esbossats amb grisalla, recolzats contra la paret o en cavallets. En molts hi veig peixos, un tema recurrent en l’obra del Miquel.

-M’agrada molt el mar i bussejar -em diu-. Tinc un llaüt a la Colònia de Sant Pere i hi surto sovint. És normal que hi hagi peixos, als meus quadres. També hi ha elements marins al mural que vaig fer a la catedral de Palma. I als quadres que ara faig hi ha gossos, que són els que corren per casa: la Fosca i la Leila.

He llegit que als teus quadres sempre es pot veure Mallorca. És a dir, que pintis el que pintis hi ha un rastre de Mallorca.

— Potser sí, però jo no ho sé veure. La gent m’ho diu. És normal, al cap i a la fi és el que visc i el que he viscut.

És evident que t’agrada viure aquí.

— Aquesta part de Mallorca, on hi ha mar i muntanya, és una meravella, excepte a l’agost, quan hi ha massa turistes. No suporto aquesta gent que passa accelerant amb el iot quan passa al costat del meu llaüt, mirant-me amb superioritat. A l’agost aprofito per anar-me’n de vacances a algun altre país.

Penses que el turisme ha canviat Mallorca?

— El turisme va començar a ser massiu a l’illa quan jo tenia catorze o quinze anys -esbufega-. Va ser un canvi apressat que, en part, va fer perdre el caràcter de l’illa. Per sort, aquesta és una illa amb molta història i encara manté una identitat, però el turisme ens ha fet perdre moltes coses. Palma ja és gairebé un no-lloc.

Recordo que l’any 1977, quan tenies vint anys, vas participar en l’ocupació de l’illa sa Dragonera.

— És que em va indignar que volguessin fer una urbanització privada en una illa tan maca. Ho vaig viure com un atemptat. Per això la vam ocupar uns quants joves. Quan tothom va marxar, jo m’hi vaig quedar dues setmanes més. M’estava tot sol a la muntanyeta del far, vivint del que pescava, amb una parella de guàrdies civils que es van quedar només per vigilar-me. En aquells dies vaig tenir com una revelació, una epifania. Duia només un llibre de poemes de Rimbaud i cap paper per dibuixar. Vaig meditar i pensar molt, i vaig fer algunes obres efímeres, amb pedres, plantes i plomes que trobava. A la tornada vaig decidir canviar d’amics i deixar les drogues, que s’havien convertit en estèrils. Em vaig centrar a pintar, que era el que més m’agradava. Podríem dir que em vaig reorientar.

I et va anar bé.

— Dos anys després, quan vaig anar a viure a Barcelona, em vaig fer amic de Mariscal, Nazario i la gent de l’underground. Eren molt divertits i vivien la nit a fons. Jo seguia pintant i al cap de dos anys, de sobte, em van començar a sortir marxants per tot arreu.

A partir d’aleshores, l’èxit de Miquel Barceló va ser fulgurant. Va començar triomfant a Palma i a Barcelona, però de seguida va saltar fronteres i la seva obra va ser apreciada a París, Nova York, Londres i en moltes altres ciutats. Van seguir moltes exposicions i actuacions estel·lars a llocs com la catedral de Palma, el Palau de les Nacions de Ginebra i la Biblioteca Nacional de França. El 2011, en una subhasta de la casa Christie’s, a Londres, un quadre seu, Faena de muleta, es va vendre per més de quatre milions d’euros, fet que el va convertir en l’artista espanyol viu més cotitzat.

-No crec que l’èxit m’hagi canviat -em diu, convençut-. Ara tinc unes quantes exposicions en marxa, una d’elles al Japó, però jo segueixo sent el mateix... Quan vaig començar ningú es feia pintor pensant a guanyar diners. Això ha vingut de més a més. Viure sense doblers, jo en sé. Sempre ho he fet. Això sí, quan en tinc me’ls gasto tot d’una. Quan vivia a Barcelona era això: viure sense diners. Jo era l’únic que no tenia compte a la botiga Piera per comprar teles. Els altres sí, però jo no. No em fiaven perquè no em tenien per un tio sèrio. Recollia teles de les escombraries per poder pintar.

El Miquel em mostra unes fotos d’uns brodats que fa la seva mare, que ja té noranta-cinc anys, a partir de les seves pintures. En parla amb admiració i em comenta que aviat farà una exposició a Madrid.

-Sempre he estat molt unit a Felanitx i a la mare -comenta-. Felanitx és un poble molt especial, fins i tot tenim paraules diferents que a la resta de Mallorca. N’ha sortit gent interessant, però també n’hi ha molts que no ho són. Jo era amic de Miquel Bauçà, l’escriptor. Parlàvem molt de llibres... De jove anava a Santanyí a visitar Blai Bonet, un altre bon escriptor. Sempre m’ha interessat pintar, però també la literatura.

Els islandesos diuen que necessiten Islàndia per crear. Se’n van uns anys a l’estranger, a Nova York, a París o on sigui, però acaben tornant a l’illa per poder seguir creant. Et passa el mateix amb Mallorca?

— Aquest paisatge de Farrutx em dona molta força. En sento l’energia... Saber que havia estat un vedat de caça del rei de Mallorca m’estimula. Hi ha un pòsit d’història. I sentir la presència del puig des Farrutx tan a prop m’agrada molt.

Et sents molt lligat a l’illa, oi?

— I tant -no dubta ni un segon a contestar-. Fa un temps vaig plantar tres-cents ametllers a la finca, perquè la plaga de la Xylella fastidiosa n’estava matant per tota l’illa. Un expert m’ha aconsellat i he plantat una espècie molt resistent. En part ho faig perquè no vull que el paisatge de l’illa canviï. 

[...]