Barcelona"Tinc la mare malalta", diu l’Omar, veí de la Mina, mentre deixa el cementiri del Poblenou. L’Omar, de 23 anys, és un gitano amb ganes de tirar endavant. “Els metges diuen que és un càncer dels bons, no dels dolents. Però per si de cas li demano ajuda al Santet. No tinc clar si funciona, però l’àvia sempre deia que ens ajudava. No hi perdo res”, afegeix. Somriu i marxa. La llegenda diu que si demanes un favor al Santet, has d’allunyar-te de la seva tomba per la dreta i sense seguir les passes de quan has arribat.

Al nínxol 138 de l’illa 4 del cementiri del Poblenou hi ha una de les tombes més visitades de Barcelona: En Francesc Canals i Ambrós, el Santet, un barceloní mort el 27 de juliol de 1899 quan tenia 22 anys venerat per milers de persones que creuen que ajuda a fer realitat els teus desitjos, especialment relacionats amb l’amor i la salut. L’Església no l’ha canonitzat ni considera que hagi fet miracles, així que Canals és sant per decisió popular. “Jo no el coneixia, així que va sorprendre’m. Arriben cartes de l’estranger, que deixem a la tomba per un foradet a la pantalla de vidre que hi ha al nínxol. Després hem de fer neteja quan s’omple massa”, explica l’Andrés, treballador del cementiri nascut al Perú. “Creure-hi, jo no hi crec, però la gent no deixa de venir. Cada dia veus passar persones cap allà. Així que de tant en tant li demano coses, per veure si funciona. Diuen que no li pots demanar coses de diners, així que he arribat a demanar que la selecció del Perú guanyi algun partit, que perdem sempre”, bromeja. Curiosament, dues setmanes després de la conversa el Perú, després de mesos sense guanyar cap partit, va derrotar l’Uruguai.

Tot el que envolta el Santet és un gran misteri, una història en què poques veritats es barregen amb un munt d’exageracions. De la vida de Canals sabem que va néixer a la Ciutat vella, a la zona de la plaça de la Llana, quan ja s’havien enderrocat les muralles i les famílies riques havien marxat a l’Eixample. Ell era modest, fill d’un venedor d’estores cec. Que el pare fos cec tampoc queda del tot clar, però sí que sabem que amb 14 anys Canals feia d’aprenent de dependent als famosos magatzems El Siglo, a la Rambla. S’explicaria que el jove era un tros de pa. Estimat pels altres treballadors i pels clients, així com per tots els veïns de la Rambla que sempre el veien intentant ajudar els sense sostre. Aquesta part sembla que és verídica. En canvi, cal voler creure que és cert que en Canals podia predir el futur. S’explica que va encertar la data de la seva mort el 1899, quan tenia 22 anys i segurament va patir tuberculosi, així com que va predir que els magatzems El Siglo cremarien, com efectivament va passar el 1932. Van passar tres dècades, però van cremar. Tampoc hi ha proves que Canals ho hagués predit com si fos una mena de càstig per als propietaris dels magatzems, massa egoistes. O que hagués estat acomiadat per fer servir material dels magatzems que sobrava, especialment teles, per ajudar persones sense recursos. Això forma part de les exageracions que han anat sorgint al voltant de la seva figura.

Quan les flames van acabar amb El Siglo, la tomba de Canals ja era molt visitada. Sembla que van ser les seves companyes de feina als magatzems, així com les floristes de la Rambla, amb qui havia fet amistat, les que haurien iniciat el ritual de visitar la tomba, deixant-hi el ram de flors de núvia quan es casaven, perquè sempre hi hagués flors. I de pas, potser li demanaven tenir sort amb el marit, iniciant a la tradició. D’aquell gest bonic per recordar un amic en sorgiria la llegenda que Canals aconseguia portar fortuna en qüestions sentimentals.

Crits a la tomba

I la fama va anar fent-se tan gran que ja el 1908 l’Ajuntament va traslladar la seva tomba, inicialment a un nínxol a un pis superior de l’illa 3, a un pis inferior i més accessible de l’illa 4, perquè ja era ple d’ofrenes. D’aquella primera tomba es diu que la làpida va esquerdar-se en diagonal. I quan la van reparar, es va esquerdar exactament igual davant la mirada sorpresa dels treballadors del cementiri, que van entendre que el Santet volia un lloc diferent, més a prop de la gent. De les llegendes relacionades amb Canals, moltes tenen a veure amb aquesta tomba, de la qual es diu que en sortia un crit quan encara era a la primera ubicació. O que quan algú va voler saquejar-la, va sortir un crit tan fort que va despertar els guàrdies de seguretat. El culte va seguir creixent, especialment després de l’incendi dels anys 30 als magatzems. En aquella època també es va començar a parlar de la ceguesa del pare. Es va anar escampant la història que després de la seva mort, el pare va recuperar la vista. Llavors el pare ja era mort, així que costava saber-ho. Als anys 30 ja s’explicava que Canals tenia la capacitat de guarir per imposició de mans i de conèixer la data de la mort d’una persona només mirant-lo fixament. Que en somnis veia el futur i que curava persones. Aquells que l’havien conegut ja eren grans i exageraven els records. Cada cop que algú explicava les històries del Santet, exagerava. Cada cop que algú que havia demanat un favor tenia sort, el culte es feia més popular.

Avui en dia, dotze nínxols laterals segueixen buits, per fer espai als centenars d’ofrenes, siguin cartes, flors, imatges o petites estàtues, especialment religioses. Però també hi ha gent que hi deixa figuretes en forma de casa, quan no en troben. O encara s’hi veuen exvots en forma de les parts del cos on es pateix una malaltia, sigui un braç, un cap o un pit. El Santet és especialment estimat entre el poble gitano, que té moltes tombes al cementiri. Tombes on mai falten flors, com no en falten a la de Canals, on segueixen arribant cartes de molts racons del planeta. Avui en dia també hi passen turistes, que venen fins aquest cementiri per veure el Santet i, també, El petó de la mort, l’escultura creada el 1930 al taller de Jaume Barba per a la tomba del fabricant Josep Llaudet i Soler. Allò que espanta a molts, fascina a d’altres. Hi ha gent que vol creure en miracles i altres que no. I el Santet segueix sent venerat, encara que sigui “per si de cas”, com diu l’Omar.