BarcelonaEn Josep Rof i la Paquita Grau seuen a la taula de la cuina, i comencen a destriar mongetes del ganxet. Fora de la masia, als camps del pla de Llerona (Vallès Oriental), s’està ponent el sol, mentre ells belluguen les mans veteranes sobre l’hule de quadres: a l’esquerra, la pila de les mongetes que tenen alguna tara; a la dreta, les bones. “A l’hivern, a les sis és fosc. Ves què has de fer?”, es demana, de maneraretòrica, en Josep. Sota la taula, entre els peus, té un cistell gros de plàstic negre on va abocant, amb gest destre, el gra seleccionat. “Ara tot això es fa a màquina, però nosaltres ho continuem fent com tota la vida”, explica la Paquita.

El seu “tota la vida” comença fa més de mig segle. Es va casar amb 22 anys i va anar a viure a casa els sogres. Tenien bestiar i camps de blat, d’ordi, de patates. Després van arribar els calçots, les mongetes del ganxet i els fills. “Primer vaig tenir la nena, que no era per fer de pagès, però quan va néixer el nen, els sogres van pensar que ja estava tot arreglat per continuar”, recorda. Però no va ser així. Cap dels dos fills no ha volgut treballar les terres, i els nets, tampoc. “Si t’he de dir la veritat, ja em sembla bé, perquè és una vida molt, molt sacrificada. I sempre pendent del cel. És molt esclau i t’hi guanyes poc la vida. Nosaltres no hem anat mai de viatge”, es lamenta la Paquita. “El que sí que em sap greu és pensar què passarà amb aquestes terres que tenim, si ningú no les continua. Però alhora crec que els fills tenen dret a triar el que volen fer. No com abans, que l’hereu s’havia de quedar la casa i fer de pagès, volgués o no volgués”, rebla.

La història d’en Josep i la Paquita es repeteix a moltes famílies. Les generacions més joves trien altres camins i s’allunyen del que havien fet pares, avis i besavis. Els darrers 10 anys, Catalunya ha perdut més de 2.600 pagesos, segons les dades d’afiliació a la Seguretat Social. I la radiografia actual revela un envelliment del sector: el 41% dels caps d’explotacions agràries a Catalunya ja tenen edat de jubilar-se, i el 26% hi arribaran els propers 10 anys, segons dades de l’INE. Només el 15% estan per sota dels 45 anys. “Estem molt preocupats”, diu Sergi Claramunt, representant de Joves d’Unió de Pagesos. “De fet, tota la població hauria d’estar preocupada, perquè arribarà un punt que si no hi ha relleu, tot això s’aturarà i es deixaran de produir aliments a Catalunya”, alerta. Hi està d’acord Oriol Anson, secretari de Desenvolupament Rural del departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya: “És clarament un tema de país i del futur del sector alimentari que tenim. Si hem d’acabar menjant-ho tot de fora, veurem a quin preu i en quines condicions”, adverteix.

“Tinc 49 anys i soc el més jove”

Als afores de Calella, per sobre de la C-32, es despleguen imponents les finques de maduixes. Quan t’hi acostes, la flaire dolça dels fruits vermells t’arriba abans de veure les plantes, protegides sota una coberta blanca. En Jaume Gay ens surt a rebre. Té la pell bruna de treballar tot l’any a la intempèrie i les mans i les espatlles fermes, malgrat que per collir maduixes, més que força, cal un bon joc de canell. Ell el porta a l’ADN. “Jo vaig començar de ben jovenet, com el pare i l’avi. Però acabo de fer 49 anys i soc el més jove de la zona. Aquí els productors que quedem fent només maduixes els pots comptar amb els dits d’una mà”, diu. La Unió de Maduixaires de Calella estima que en els darrers 25 anys han passat de moure unes 2.000 tones de maduixes anuals a fer-ne entre 40 i 50 a l’any.

En Jaume té els fills encara petits, però té clar que, si depengués d’ell, s’estimaria més que es dediquessin a una altra cosa. Tot i això, és conscient que aquí és on hi ha una de les febleses de futur del sector: “Si es trenca el cicle generacional, per molt que els joves tinguin estudis, si no tenen l’aprenentatge del dia a dia és molt més complicat que es dediquin al camp”, sosté. “Aquí venen molts estudiants d’agrònoms que s’ho miren i em demanen: ‘Com has arribat fins aquí? Com t’ho has fet?’. I llavors els has d’explicar com hi has arribat, també a força de fracassar molt. Jo he plorat molt i he tingut anys en què m’he preguntat què faig aquí. Però ara puc dir que fa goig i que en gaudeixo”, explica.

Des del departament d’Acció Climàtica reconeixen que el patró de transmissió familiar de tota la vida s’està esgotant, i hi veuen un risc, però també dibuixen una solució: “El canvi de model portarà empreses de fora, que treballen la terra sense tenir-hi cap lligam. I ens preocupa que el creixement del sector no sigui tan intern com extern. Som més partidaris de mantenir la vinculació amb l’empresa familiar, si cal amb assalariats, perquè és la històrica del territori, la que respecta més l’entorn, perquè al final s’hi juga el patrimoni”, sosté Anson.

“El sector està fotut —replica Claramunt—. Els preus no paren de pujar, però això no reverteix en nosaltres. I la incorporació de joves també és complicada. Cal simplificar, eliminar paperassa. Ens ofeguen els tràmits”, es queixa el portaveu d’Unió de Pagesos. “Jo m’atreviria a dir que el problema per a la incorporació de joves és més l’accés a la terra i la capacitat de produir, que no pas les ajudes”, respon Anson. Per intentar revertir-ho, el govern de la Generalitat té preparat el Registre de Terres en desús, que s’ha d’aprovar aquesta primavera, dins la llei d’espais agraris. L’objectiu és recuperar parcel·les abandonades i posar-les a disposició d’empreses que necessitin terra per conrear o de joves que es vulguin incorporar al sector.

De fet, la pèrdua de superfície de conreu ha estat una tònica en els darrers anys. Des que va començar el segle XXI, a Catalunya s’han deixat de cultivar al voltant de 100.000 hectàrees, segons dades del departament. Això equival a un 14% de la superfície que es dedica a conreus de regadiu i de secà.

“Falta molta pedagogia”

Per garantir la supervivència de la pagesia no hi ha una única solució màgica. Però en el que tots estan d’acord és que fa falta molta pedagogia, perquè els consumidors sàpiguen d’on surt i qui hi ha darrere del que mengem. “El problema que tenim és que quan anem al súper hi trobem tot tipus de productes. I els catalans hauríem de saber que no es pot menjar de tot tots els mesos de l’any. A Catalunya no es fa pinya, ni gairebé alvocats, tot i que estiguin de moda. Hauríem de mirar de consumir productes d’aquí i ajudar que els pagesos es puguin guanyar una miqueta millor la vida. No pot ser que al País Valencià es facin tones de cítrics i després acabem comprant taronges de sud-àfrica”, s’exclama Sergi Claramunt.

Oriol Anson ho comparteix: “Hem d’aconseguir que la gent deixi de comprar genèrics: pomes, tomàquets… Igual que tu no et compres un cotxe, sinó que saps quina marca i quin model és, amb el menjar passa el mateix. Hem de saber què comprem i buscar el producte de temporada. Les cireres a l’hivern no són d’aquí, són de fora. Doncs la gent ha d’identificar això”. De raons per comprar proximitat, en sobren. Però, a banda de ser més sostenibles i reduir la petjada de carboni, els pagesos reivindiquen que cal fer-ho pel gust i la qualitat. “No té res a veure un enciam acabat de collir amb un que ve de lluny”, assegura la Paquita Grau. El mateix passa amb les maduixes del Maresme: “Aquí tenim un clima privilegiat i la proximitat amb el mar els dona aquest toc més dolç. A més, les culls avui i demà ja són al mercat o a la botiga”, subratlla en Jaume Gay.

En tot cas, la responsabilitat no recau només en els compradors. Cal millorar les condicions de la pagesia i adaptar-les al món actual. “El sector primari és molt vocacional i la gent cada vegada vol disposar de més temps i d’oci. És aquí on apareixen els assalariats”, apunta Anson. Però perquè això passi, evidentment, cal que l’activitat sigui rendible. “Si la cadena de comercialització és l’única que té beneficis i els productors no, els productors deixaran de ser-hi i els que ara comercialitzen baixaran a produir i n’absorbiran els guanys. Aquest és un risc que hem de mirar d’evitar com sigui”, alerta. Defensa que la llei de la cadena alimentària, que s’està desplegant, ha d’impedir que els intermediaris paguin sota preu de cost. I aposta també per millorar la capacitat de comercialització dels pagesos, a través de l’associacionisme i les cooperatives, perquè guanyin poder de negociació. “Hem de tenir productors, això segur”, conclou el responsable de Medi Rural.

Mentre es fa fosc al pla de Llerona, la Paquita Grau ja té l’olla al foc. Dins l’aigua, en dansa lenta, es couen les mongetes del ganxet, que va deixar ahir en remull. En Josep ha sortit a donar un darrer cop d'ull als horts i les gallines. Demà a primera hora s'hi tornarà a posar. "És un ofici que sí que és maco, viure al camp. Això no et dic pas que no, però és molt sacrificat. Tot i això, al meu home no li donis res més, eh?", fa la Paquita. I així, amb la saviesa dels anys, potser ens dona la clau de volta de tot plegat.

El petit comerç, també sense relleu

“Qui és l’últim?”. Quan entres a una carnisseria com la Camps, a Calella, ja saps que has de demanar tanda. I també saps que aquí no s’hi ve només a comprar bistecs o botifarres. “Jo, de la gent, ho sé pràcticament tot. Tinc amics-clients i clients-amics”, il·lustra la Nati Camps, quarta generació al capdavant d’aquest negoci centenari, que porta amb el seu germà Miquel. Darrere els ulls clars i el somriure murri, hi ha tota una vida de dedicació i amor per l’ofici. “De ben petits ja ens van posar a fer hamburgueses. De vegades, a l’estiu, els amics anaven a la platja i jo m’havia de quedar aquí. Però no ens traumatitzava gens, no com ara. A mi sempre m’havia agradat”, recorda. En canvi, ni els seus tres fills ni els dos nebots no ho voldran seguir quan ells es jubilin. “M’hauria agradat, però també sabia que això m’hauria implicat a mi. Si ho passes al fill, pateixes tu”, admet la Nati.

“Evidentment que el relleu generacional és una de les principals preocupacions del sector del petit i mitjà comerç”, reconeix Àlex Goñi, president de PIMEComerç. En una enquesta feta entre els socis de l’entitat, el 70% afirma que no ha planificat el relleu generacional del seu establiment ni té previst fer-ho. I segons aquest mateix estudi, les empreses familiars que superen la tercera generació no arriben al10 %. Goñi apunta al factor econòmic com a cabdal: “No ens enganyem: si tu tens un comerç rendible i potent, és molt més fàcil que la transmissió generacional es produeixi”. Però hi afegeix també un factor humà: “Sovint el qui ha de fer el relleu no el sap fer, o el vol fer però li dol, perquè hi ha estat tota la vida… El cap li diu una cosa i el cor una altra”, argumenta.

Per a la Nati, cal donar més facilitats i suport al petit comerç, “que ara n’has de dir emprenedors”, se’n riu. Si no, està convençuda que “la botiga de proximitat va camí de desaparèixer. I és una llàstima”. Defensa el servei que fan: “Portem el gènere a casa de persones grans que no es troben bé. I tens una atenció personalitzada. A mi les clientes m’envien un WhatsApp: ‘Nati, guarda’m un quilo de vedella’. I jo sé que la vedella que vol és la més bona. O d’un pollastre em demanen els pits a filets, les cuixes per fer a la brasa, tots els ossos per al caldo… Això no ho trobaràs enlloc més”, es reivindica. Tot i que el seu germà ja n’ha fet 65, treballaran uns anys més i miraran de traspassar la carnisseria i els coneixements a algú de fora. “Som joves… comparat amb els de 90, som molt joves”, riu la Nati, i se’n torna cap al taulell a fer el que ha fet tota la vida. “Qui és, ara?”