Al juny vaig passar uns dies espectaculars a Eivissa amb l’Imma i la Laura. L’Imma és l’Imma Sust i fa uns vídeos sensacionals d’algunes de les seves vivències on aboca tot el seu talent d’editora de vídeo (la seva professió original) i on també queda molt clara la passió amb la qual ho viu (vivim) tot. Als vídeos d’Eivissa se’ns veu en biquini i també mig nues durant uns escassos microsegons, prou curts per no col·lapsar l’absurda moralitat estúpida i Mayfloweriana d’Instagram. L’Imma em va preguntar si m’importava i li vaig dir que no sense dubtar-ho. Des de fa anys que no m’avergonyeixo del meu cos. M’ha costat molt arribar fins aquí. Per fer-ho m’he hagut de treure més capes de les que té el sediment d’una caca prehistòrica enterrada al nucli de la Terra i ara puc viure mirant-me al mirall de cara i estimant-me. Fent com si no sentís els tants i tants missatges que em deien (em diuen) que hauria de fe r el contrari.

Quan era petita i m’asseia a la tassa del vàter em mirava les cuixes, molsudes i peludetes, i com que era catòlica li preguntava a Jesús per què coi m’havia tocat un cos tan merdós i diabòlic si jo era tan bona nena i resava tant i només deixava anar el meu geni dos dies sí i un dia no. ¿Per què no podia tenir aquell cos prim, llarguerut i evanescent de tantes amigues meves? I el mateix amb la panxa. I després amb el cul. I així fins a l’infinit. Fins que vaig deixar de ser catòlica i ja no podia donar-li la culpa a Déu, caguntot, i sí a la porqueria de genètica mediterrània.

No sé quan va començar a canviar tot i vaig deixar de comprar el discurs de “consigue un culo brasileño en quince días” i em vaig començar a mirar bé. Crec que va lligat al moment de veure’m capaç de connectar amb allò que duem a dins i no mor mai. Una essència que en el meu cas vaig fer emergir a través de la creació i de la voluntat de fer sentir la veu pròpia en forma d’escriptura. Però potser és al revés i va ser quan vaig expulsar la veu interna i externa que em deia que no tenia el cos adequat que vaig començar a poder escriure. El que sé segur és que va ser un camí feixuc però que ha valgut molt la pena. Un cop deixes d’escoltar i de creure en certs missatges la vida és més lleugera i brillant. I els meus malucs i la meva forma de guitarra ara són per a mi un regal del cel (pagà).

Fa setmanes que he deixat de fumar i sé perfectament que el cos em pot canviar. Igual que amb la menopausa, que s’acosta cada cop més. De fet, la regla em fa l’idiota des de fa mesos i potser la menopausa ja és aquí. O potser no. El que compta és la promesa que m’he fet a mi mateixa. No tornar enrere. No tornar a caure en el bucle d’amargor i tristesa per uns quants canvis corporals. Em cuidaré, esclar, però no penso obsessionar-m’hi. Ho faig per mi. Però també per la meva filla, que va superar una bulímia. I per les possibles netes que un dia pugui tenir. I, com diu la cançó de Ginestà, "estimar-te (estimar-me) com la terra que fa viure els cirerers".