Encara no havíem filmat el primer fotograma de la segona temporada de The wire, la nova sèrie ambientada a Baltimore i estrenada a la HBO, quan un important membre del repartiment es va presentar al despatx dels guionistes, amb el guió a la mà, per manifestar la seva decepció.

“Per què ho fem, això?”, va preguntar Michael K. Williams.

La temporada inicial de The wire, en què el Mike havia fet la seva primera magnífica aparició com a Omar Little, un atracador i guerrer urbà que va per lliure, està ambientada en gran part als barris negres més pobres de Baltimore. Ara, amb la nova temporada, la nostra història s’havia traslladat al món dels obrers del port de Baltimore, majoritàriament blancs. El Mike no era l’únic actor de color consternat pels nous guions, però era l’únic amb prou valor per entrar al despatx del productor executiu.

Al principi vaig malinterpretar el sentit de la queixa del Mike, perquè vaig donar per fet que -com sol passar- només era un actor que havia comptat les paraules del seu personatge i volia més temps de pantalla.

No era la primera vegada que feia tard amb Michael K. Williams, la mort sobtada del qual el 6 de setembre, als 54 anys, ens ha privat d’un dels actors més rigorosos i compromesos de la nostra època. La veritat és que vaig interpretar malament l’home des de bon començament, i va ser el meu col·lega, el guionista Ed Burns, qui es va fixar per primera vegada en la prova del Mike per al paper d’Omar en una cinta de les dues dotzenes d’audicions fetes a Nova York un any abans.

“Hi ha un paio amb una cicatriu increïble que li travessa la cara de dalt a baix i té una presència extraordinària -va insistir l’Ed-. Dona-li un cop d’ull”.

Amb l’esperança d’utilitzar la trama de l’Omar per atreure un actor conegut amb uns seguidors ja consolidats, em vaig llegir el currículum i vaig arrufar les celles: no era gran cosa. Però, com que l’Ed no parava d’insistir, em vaig mirar atentament la cinta de l’audició i vam contractar el Mike.

Ara, al despatx dels guionistes, jo tornava a subestimar l’home, donant per fet que la queixa només era afany de lluïment professional. Vaig començar a explicar-li que sí, que aquesta temporada l’Omar perdria una mica de temps de pantalla, però a mesura que la història anés avançant...

El Mike em va interrompre: “No he vingut per parlar del temps de pantalla. Només vull saber per què ho fem, això. Per què heu canviat la sèrie?” I va insistir: “El que jo dic és que a la televisió hi ha tot de sèries, i n’hem fet una que va de personatges negres i que s’ha escrit per a un públic negre. I ara sembla com si ho deixéssim córrer, tot això”.

Per al Mike, en aquell moment, érem els custodis blancs d’una sèrie molt poc habitual: una sèrie majoritàriament negra en el món majoritàriament blanc de la televisió nord-americana, i potser ara ens desenteníem d’aquella responsabilitat exclusivament nostra.

Era una pregunta complicada. Per contestar, vaig haver de fer una pausa i concentrar-me per buscar una resposta sincera, la que segurament agrada menys a un actor ansiós. Li vaig dir que mai ens havíem plantejat The wire com una sèrie negra, ni tan sols com una sèrie amb la raça com a tema central. Escrivíem sobre com es canalitzen els diners i el poder en una ciutat nord-americana i, com que som de Baltimore, una metròpoli majoritàriament negra, ens havíem limitat a representar la nostra ciutat natal.

“I també és veritat -vaig afirmar- que si ara no ampliem el camp de visió de la sèrie més enllà del que passa als carrers de la part oest de Baltimore, només serà una sèrie més de policies i lladres, una pel·lícula policíaca. Però si construïm la resta de la ciutat -la seva classe obrera, tan fràgil, el seu món polític, les escoles, la cultura mediàtica-, tindrem l’oportunitat de comunicar alguna cosa més. Volem tenir un debat més ampli sobre el que ha fallat. No només a Baltimore, sinó també en altres llocs”.

El Mike va rumiar-hi durant un llarg moment. Mentre jo m’esperava, encara em temia que tot es reduís al treball del seu personatge. Havia fet meravelles amb l’Omar -el seu somriure i el canó cavernós d’una pistola d’alta potència van tancar la primera temporada-, i potser només li faltava una bona trama més per convertir el seu personatge en l’estrella de la sèrie. Amb la projecció que ja havia adquirit, el Mike podria haver-se quedat allà assegut i insistir perquè els guionistes donessin més brillantor a les seves trames.

Però es va aixecar, va enrotllar els dos guions de la primera temporada, va assentir amb el cap i em va fer una última pregunta: “Aleshores, de què va tota aquesta història del port? Què hi explicarem?”

Li vaig dir que anava de la mort del treball. Quan en una ciutat nord-americana el treball legal mor, vaig afirmar, i l’última fàbrica que aguanta són les cantonades on es ven droga, tothom va a parar a una d’aquestes cantonades.

“Si ho fem aquesta temporada, també deixem clar de cara al futur que la cultura de les drogues no és una patologia racial; té a veure amb l’economia i l’enfonsament de la classe treballadora, tant la blanca com la negra”.

Aquell dia el Mike va sortir del despatx dels guionistes i se’n va anar a treballar per insuflar més profunditat i matisos a un personatge que al final va saber convertir en icònic i intemporal. I a partir d’aquell moment, les seves preguntes sobre la sèrie i els seus objectius van ser les pròpies de qui comparteix tot el projecte. Va esdevenir una mena de ritual entre nosaltres: abans de començar cada temporada, Michael K. Williams entrava al despatx dels guionistes i s’asseia al sofà: “Aleshores -preguntava-, què direm aquest any?”

Ens va fer un regal admirable: l’acte de fe d’un actor magnífic que hauria pogut jugar les seves cartes d’una manera molt diferent. La televisió sol anar a remolc del que vol el públic: si els encanta l’Omar, els dones més Omar. Si no es cansen mai de veure l’Stringer, escrius més coses sobre l’Stringer. Tant se val la història i el tema.

En canvi, el Mike va dedicar la seva meravellosa ment a una tasca que eviten fins i tot els millors guionistes i productors: pensava en tot l’argument, en tota l’obra.

Vaig arribar a confiar en el Mike, potser més que en qualsevol altra persona d’aquell repartiment tan brillant, perquè parlés públicament de la nostra sèrie i els seus objectius; volia que se sentís orgullós personalment del que intentàvem construir, per improbable que fos. A mesura que el programa envellia, el Mike parlava cada vegada més de política i, a les entrevistes, va agafar el costum d’abordar temes socials i polítics, amb uns arguments que anaven molt més enllà de les trames de l’Omar.

Una vegada, Williams, mirant enrere, li va dir a un entrevistador: “Vaig començar a adonar-me que això no anava de mi. Tenia a veure amb... un gran entramat, un gran relat sobre temes socials... coses que no funcionen al nostre país”.

Veure el Mike reflexionar d’aquella manera sobre la nostra feina em va fer sentir profundament orgullós de la nostra col·laboració, de les promeses complertes i dels objectius compartits. The wire, va dir a l’entrevistador, “era una carta d’amor a la nostra nació; una mena de prototip per ensenyar on són les nostres esquerdes”.

Sí, hi havia alguns dimonis. Sí, va pagar un preu per entregar-se d’una manera tan total a un personatge tan vibrant com l’Omar i després, al cap de cinc anys, haver de desprendre’s d’una creació tan exquisida. Tots vam entreveure el seu dolor.

Una vegada, al cap d’uns anys, em va sortir l’oportunitat de fer una altra sèrie, aquesta a Nova Orleans, i se’m va acudir la idea de promoure una lluita de bandes musicals amb finalitats benèfiques: músics de Nova Orleans i Baltimore -bandes de metal i de go-go, vestimentes funk- intentarien interrompre’s les unes a les altres a l’escenari del club Tipitina’s. Wendell Pierce, un actor nascut a Nova Orleans, faria bombo de les bandes locals caracteritzat com el seu personatge a Treme. Vaig demanar al Mike que agafés un avió, gairebé d’un dia per l’altre, i que presentés les actuacions dels músics de Baltimore fent d’Omar Little. Va venir de seguida que li vaig demanar.

Durant unes hores el vaig veure habitar aquell personatge per última vegada. Quan es va acabar i érem fora del club, vaig observar com deixava enrere l’Omar i tornava a ser el Michael de Flatbush, el professional amable, discret i totalment compromès que mai quedava malament davant d’una càmera però que, per algun motiu, mai va estar prou content d’aquella gran habilitat perquè, com al final vaig entendre, sempre buscava dotar-la de més significat.

“Era això el que volies? -em va preguntar-. Ha anat bé?”

Em feia vergonya haver demanat aquell últim favor desinteressat al meu amic. Però ell sempre em va fer costat. Sempre. A més del seu talent, encant i honestedat, això també ho enyoraré.